The Wire

Mentre espero que torni Perdidos (Heroes i Prison Break van suspendre el curs passat i queden fora) he recuperat una sèrie que m’havien recomanat i que tenia moltes ganes de veure. The Wire, producció de la HBO, cadena que no para de sumar encerts. No fa gaire n’ha començat als Estats Units la cinquena i última temporada. Cada temporada és una història tancada. En la primera, que és la que estic mirant, és la investigació policial (no ho havia dit, és una sèrie de polis) sobre un dels caps de la droga de Baltimore per intentar empresonar-lo. Detencions, pallisses, redades, escoltes telefòniques (d’aquí el títol de la sèrie) i una sensació de producte molt ben acabat, impecable. Pel què sembla a Estats Units ha rebut boníssimes crítiques que no han anat de la mà de grans audiències.

La sèrie ja saps que va per bon camí quan comença amb un tema del Tom Waits (Way down in the hole). En cada temporada l’ha cantat algú diferent. Per l’última han agafat l’Steve Earle -que actua en breu a Barcelona, concert recomanable-, que a més hi actua. Passada la careta d’entrada, un retrat social de l’Amèrica pobra que ha rebut moltíssims elogis i uns personatges molt interessants. Del principal Jimmy McNulty (grandiosa l’escena on intenta montar un moble d’ikea borratxo) als secundaris, dels polis -boníssims els polisfuncionaris que passen de currar- als traficants. La historia del pobre yonki que ha de pixar en una bossa després d’una pallisa és molt dura. La de The Wire no és una trama del bé contra el mal. La sèrie es cuida prou d’ensenyar els cantons bons i dolents de policies i traficants. Ni tampoc és d’aquelles que acaba cada capítol amb un cliffhanger (un final d’aquells tan sobtats i que et deixen amb ganes de més) sinó que tens ganes de veure’n més per lo ben explicada que està la historia.