Capítol 3: Vientianne, Pakse, Don Det (Viatge a Laos)

(és un capítol d’un relat més gran de les tres setmanes de viatge a Laos que trobaràs al text inicial)

La meva idea inicial era anar amb avió de Luang Prabang a Pakse, amb Lao Airlines. Vientianne no em cridava especialment l’atenció (xerrant-ho amb gent que hi havia estat era una cosa de la que es podia prescindir) i encara menys l’altra visita a mig camí de la capital: Vang Vieng. Que és el lloc de visita obligada per guiris de 18 a 20 amb ganes de tajar-se a lo salvatge al bar mentre miren reposicions de Friends i Els Simpons. L’entorn natural semblava molt guapo, però el llegir sobre aquest ambient lloretsalouesc em tirava molt enrera

Luang Prabang-Pakse és una ruta que només surt dos cops per setmana. Tenia comprat el bitllet però uns dies abans em van avisar que havien cancel·lat el viatge i em proposaven fer-ho en dos dies: Luang Prabang-Vientianne, em paguen nit d’hotel i al matí següent Vientianne-Pakse. Cap problema: així fins i tot podia fer una petita visita a la capital, que en principi havia descartat. El cas és que aquests dos viatges en avió, si els fes en autocar serien unes 12-13 hores cadascun. I coi, estic de vacances, cal descansar, encara que surti bastant més car.

Els dies d’avions són dies per prendre-s’ho amb calma, llegir (m’he emportat “El corazón de las tinieblas”, que ha durat poc), jugar a l’Angry Birds i anar apuntant coses del viatge. És curiós mirar l’extracte del banc de les meves visites al caixer automàtic. Cada cop que he tret un milió de kips, m’ha sortit més car en euros. Com està la crisi!

Fa gràcia veure aquests aeroports, tan minúsculs. Una pista per aterrar, un edifici petitó i poc més. A nivell botigues, un parell. A la de premsa hi tenen una selecció de premsa internacional, amb revistes del cor espanyoles. Veig un Semana de gener del 2011! El de Vientianne és una punta més gran però tampoc és per tirar coets. M’esperen amb un cartellet els de l’aerolinia: furgoneta còmoda i cap a l’hotel, correctament situat a una zona no gaire lluny de la part més cèntrica.

L’impressió inicial de Vientianne no és gaire bona. Carrers lletjots, grisor, força tràfic, un senyor desdentegat que m’ofereix “smoke” i “beautiful woman” que tradueixo fàcilment a drogues i putes. Però a la que em situo a un dels carrers principals, el Settathirat, la ciutat ensenya una cara més amable. El recorro fins arribar al Wat Si Muang, el temple més visitat, ben curiós i farcit d’estatues bastant cridaneres i envoltat de botigues d’ofrenes. Allà hi ha el pilar fundacional de la ciutat, a on ha situat el seu niu una cigonya amb cara de pocs amics.

A Vientianne per primer cop veig un carrer amb més de dos carrils per sentit. Es diu Lanexang i porta cap al Patuxai que és un arc de triomf d’estil europeu i decoració molt asiàtica que destaca al mig de la ciutat. D’allà surt un carrer no tan ample que porta cap una de les altres atraccions de la ciutat, el That Luang, que a l’hora que hi arribo ja ha tancat. Admiro per això la seva stupa alta, daurada i majestuosa.

Això de caminar tant té efectes secundaris, a més de suar. Cada 10-15 metres tens algun oferiment de tuktuk, que es fa raro això que el turista prefereixi caminar! Després d’una bona estona arribo al Mekong on hi ha construida una zona que es veu molt nova -potser massa, trenca molt amb la resta del que he vist de ciutat-, on han posat aparells per fer esport, una bona esplanada de gespa i un passeig al costat del riu per passejar, còrrer o jugar a futbol. Quan es comença a fer fosc i instal·len un mercat amb artesania (molt poca cosa comparat amb el de Luang Prabang) i paradetes de menjar, que és on m’aturo a menjar, tot i que a prop d’on tinc l’allotjament (Lao Hotel) hi ha el barri xinés amb vàries opcions molt interessants. Al final aquest capvespre de Mekong, brisa, beerlao i carn a la brasa m’ha acabat d’arrencar una mirada positiva de la ciutat. Potser si que no seria una aturada imprescindible, però si us hi atureu un dia ben maco li podeu dedicar.

L’avió cap a Pakse surt ben d’hora: em passen a buscar a l’hotel (avantatges d’això del viatge cancelat) a les 5 del matí! A l’aeroport em trobo l’únic diari en anglès del país, un de Vientianne. Llegeixo una notícia que parla de les inundacions i com els pagesos han perdut la collita d’arròs. El govern els insta a replantar. La resposta del portaveu dels pagesos, un exemple del què diuen que és el tarannà laosià: “no ho farem, que és molt cansat”.

Si hagués decidit anar a Cambodja per terra hauria passat uns dies a Pakse, després a l’illa de Don Det i hauria continuat cap al sud fins canviar de país. Però la idea és fer-ho fàcil i anar en avió (un vol bastant barat) des de Pakse a Siem Reap. Per tant en comptes de quedarme a Pakse, ja vaig directe a l’estació d’autobusos, aprofitant que és molt d’hora, per tirar a Don Det.

Bus és un dir. El que em porta a Don Det és un songthaew, una espècie de tuktuk-bus, que acaba ple del tot, tant de passatgers com de maletes i elements varis a transportar (menjar, ventiladors…), que ho transforma en un viatge força incòmode, ple de parades on pujar/baixar gent, agafar/deixar paquets. Com a mínim serveix per fer un tast de la manera de viatjar dels laosians. Que no hi ha cap altre guiri / falang. Són 3 horetes, per uns 4 euros. És curiós quan ens aturem a petits poblets com del no res surt una legió de venedors a intentar col·locar-nos menjar (pintxos amb carn, sobretot).

Per arribar a l’illa de Don Det (que forma part de la zona que es coneix com “de les 4000 illes”), que està al mig del Mekong, cal agafar una barca. Un euro i mig pel transport, són les 12 i ja estic a la illa. Aventatges de volar tant d’hora. La part on paren els barcos, al nord, és la part més “civilitzada” de l’illa i pot arribar a tirar una mica enrere. Per buscar allotjament és recomanable caminar. Un quart d’hora, sense problemes, buscant un lloc amb tota la tranquilitat del món. Hi ha dos vessants, la “sunset” i la “sunrise” que és la que agafo. Pel camí coincideixo amb un alemany que té clar on va, un lloc on va estar va un parell d’anys. Com que tampoc tenia cap preferència, m’hi sumo: “Paradise” es diu, amb uns bungalows a la vora del Mekong, amb habitació amb llit i mosquitera i hamaques donant al riu, per apalacarse, beure cervesa, llegir, deixar que el temps passi i el riu corri. Diuen que és una illa molt fumeta. El bungalow costa uns 2’5 euros la nit. I Aquests del Paradise (que tot i ser propietat de laosians, ho porten una parella de hippies nord-americans d’edat avançada) fan servir un sistema de confiança per cobrar: tot el què prens (begudes, menjar que encarregues a la cuina), ho apuntes a una llibreta i després t’ho cobren. Confiança en què apuntaràs el què t’has pres. El menjar que hi preparen és ben bo.
He tingut sort i el dia és fantàstic amb un sol radiant que castigarà la meva falta de previsió en l’ús de la crema solar. Decideixo llogar una bicicleta per donar una volta per l’illa i la del costat (Don Khon, s’hi arriba a través d’un pont). 10.000 kips (1 euro) al dia la bici: els que me la lloguen no em demanen ni nom, ni DNI, ni passaport, ni res. Ja la tornarà. El ritme de l’illa és de fumador de maria.

Hi ha un petit caminet que voreja el litoral, bastant fangós per les pluges, però no hi ha pressa. Conforme t’allunyes del nord, va disminuint la densitat de cases i augmentant la tranquilitat. A un cantó el Mekong, a l’altre, camps d’arròs, verds, verdíssims. A l’altra illa hi ha una visita interessant, el Tat Souphamit, una cascada molt sorollosa. Un lloc on l’aigua del Mekong fa un canvi brusc d’alçada i s’accelera i provoca estrèpit. El bon fumador de Maria s’assentaria a contemplar-ho i s’hi passaria hores i hores. Tio, com baixa l’aigua. Una estoneta si que m’hi passo, però tinc ganes de fer bici i me’n vaig cap al cantó sud de l’illa, a Ban Hang Khon, des d’on es pot agafar una barca per anar a veure una espècie de dofins d’aigua dolça dels que en queden molt pocs. Pel què parlo amb uns que venien de la visita, sembla que en pots veure però de molt lluny i posant-hi una mica d’imaginació i de ganes. Descarto.

A l’illa hi ha una altra cascada, la que passa per sota el pont flotant que porta a la petita illa de Don Pak Soi. És més petita que l’altra, però el fet de poder-hi passar per sobre la fa més impressionant. El camí en bici està una mica cascat per arribar-hi, però val la pena!

Al cantó que tinc el bungalow no veig la posta de sol, però igualment és una delícia estirar-se a l’hamaca i contemplar el Mekong mentre es va fent fosc. Ja no és com abans, per això, ara hi ha electricitat i a la nit hi ha llum. Des del 2009 en concret, abans funcionaven amb generadors que només feien anar durant el dia. Després sopo al Paradise mateix (un pad thai) i el nord-americà hippiós treu la guitarra i es posa a tocar una mica de blues. L’home té discos i web i tot: lanceharrison.com

Aquesta illa de Don Det és un bon lloc per relaxar-se, no fer res, descansar, llegir, menjar, beure, anar amb bici. No hi ha grans coses per visitar, excepte la ruta que ja vaig fer en bici. Dubtava si afegir un dia extra de pur relax: en comptes de tirar una moneda vaig deixar la sort al temps. Si em desperto i el dia fa mala pinta, tiro cap a Pakse. I em desperto d’hora per mirar si veig com surt el sol i plou. Diluvia, més aviat. Com que el transport surt a les 11 (barca + minibus a Pakse, que deixa a les 2 a la ciutat), tinc unes bones hores per fer el ronso. L’esmorzar el faig en la versió occidental (aquí la gent tendeix a esmorzar els fideus amb la seva sopa), uns pancakes amb plàtan i xocolata.

Arribo a la ciutat amb un minibus, i fins a l’hotel hi vaig en una de les especialitats de transport local: el tuktuk-sidecar. A Pakse em poso a un hotel que m’han recomanat, el Saigon. Habitació amb bany, aire acondicionat, televisió per cable, ben correcte, només li falla que té una mica d’olor d’humitat. Per 10 euros la nit ja està bé. Està tocant al costat d’un restaurant indio, el Nasim, que em permet canviar una mica de dieta laosiana. Amanideta i nan de formatge. Que és un pa indi, no una persona d’alçada reduïda.

La primera impressió de la ciutat no és fantàstica. El carrer principal és tirant a lletjot. Però t’allunyes, te’n vas cap al Mekong i la cosa millora. A la seva vora hi ha un restaurant rere l’altre. Tot ple de gent de la ciutat, zero guiris. Abans però faig una aturadeta al Cafè Vinouk: wiki i un café amb gel fan-tas-tic. Ha estat una de les grans sorpreses de Laos: la qualitat del café: per l’endemà m’he apuntat a fer un tour per la zona del Bolaven, on es produeix café i té.

M’aturo en la corrua interminable de restaurants a la ribera del Mekong. Primer per continuar amb la tradició de fer una Beerlao mentre es pon el sol i després per sopar. M’adono que molts prenen una espècie de sopa calenta (en un recipient amb brasa a sota) on hi van posant coses perquè es vagin cuinant, a l’estil fondue. Entro al que veig més ple de gent (cap guiri, confirmo) i demano amb gestos (el seu anglès és nul) que em porti una sopa d’aquestes. Em demanen de què la vull, i per sort porto el minidiccionari de la guia i els hi dic que em portin peix per fer dins de la sopa. Boníssima, amb un puntet picant. Em diuen que el que prenc és Moohon pah (pah és peix). Això de ser l’únic falang del restaurant fa que els altres m’observin encuriosits a veure com m’ho menjo tot.

El tour pel Bolaven l’organitza una de les vàries agències que hi ha a Pakse (l’ideal és fer un cop d’ull i apuntar-se a la que ja tinguin gent, que sempre sortirà més barat). Són 200.000 kips al dia (20 euros) i inclou tot excepte el dinar. És un recorregut per la zona del Bolaven, aturant-se a vàries cascades i a plantacions de té i cafè. Que em fa gràcia, perquè mai n’he vist cap. És un dia llarg: sortir a les 8 del matí i tornar cap a les 5 de la tarda.

 

Un guia va explicant tot sobre el cultiu de té i café, la regió, les cascades, els animals, els insectes, les fruites (durians, aquelles fruites de tamany meló, però punxegudes, que pengen dels arbres). Té un accent curiós i a vegades una mica difícil d’entendre, però el què comenta és interessant. Passem per una plantació de té, per la cascada de Tat Fan, dos caigudes ben verticals d’aigua i per la de Tat Nyüang, que veiem des de ben aprop. Quedem remullats per l’enorme quantitat de partícules d’aigua que aixeca.

A la plantació de café (encara verda, li queda temps per ser recol·lectada) veig les diferències entre la varietat aràbica i la robusta. També hi ha insectes, entre ells les cigales, que fan un soroll eixordador. En cacen unes quantes (amb un pal molt llarg amb cola al final): a l’hora de dinar les fregiran i ens les oferiran. Senceres cap a la boca, cruixents, curioses, però no un gust prou espectacular com per fer-me venir ganes de repetir-ho.

A més de cascades (a la de Tad Fo hi parem i hi dinem -provo per fi un plat típic del país, l’amanida de papaia verda) també parem a un poblat d’ètnia laven, per conèixer com viuen. Al mig tenen una construcció diferent, per les festes i els rituals. Els nens venen ràpid a observar-nos: una australiana comet l’error de començar a treure caramels i gairebé la fan caure. Els nens sempre dona l’impressió que van sols, a la seva. Als rius els veus jugant i banyant-se, sense cap supervisió d’un adult. L’última cascada del dia, Tat Sé Pha Suan, té al costat un poble fals. És una mica poble-museu i s’hi poden veure les diferents construccions de casa que fan les ètnies que viuen a la zona i també persones que ensenyen com viuen, treballen o vesteixen. Les dones laven porten els lòbuls de les orelles foradades i algunes, tatuatges a la cara.

Al guia li va fer gràcia que li preguntés per uns que jugaven a petanca (que a Laos es coneix amb el nom de… petang) i em va proposar anar a fer una partida a l’acabar el tour. Ell, el conductor i un parell d’alemanyes, a una pista de joc de petanca. Gent jove, cervesa, demostro un nivell prou digne. En la petanca i en el consum d’alcohol. Un laosià, policia es veu, em dona el seu telèfon i em diu que em farà gratis un tour per la regió. La frontera entre els laosians molt amables i la canya gayer no l’acabo de tenir clara.

Em queda un dia més a Pakse i el dia fa bona pinta. Esmorzo al Bolaven Café, al carrer principal (fantàstics cafès i esmorzars). Decideixo llogar una moto, al Lankha Hotel. Una Honda de 100 cc, amb marxes (tot i que semiautomàtica, sense embrague), que em costa 6 euros al dia. La gasolina si que no és especialment barata, bastant semblant al preu d’aquí. Vull anar al Wat Phu, un temple de la civilització Khmer (els mateixos que van fer el complex de temples d’Angkor Vat), que està a uns 45 km des de Pakse. Fa mig any van construir una nova carretera per anar-hi: està en bastant bones condicions i gens transitada: una delícia anar amb moto, observant el paisatge, arrossars, el Mekong, petites muntanyes… Quan falten 7-8 km em trobo un pont encara per construir. M’he de desviar cap a la carretera vella per arribar al temple. Domina el fang a algunes zones: es va inundar fa un parell de setmanes (de fet a Pakse encara hi ha sacs de terra per contenir la pujada del Mekong). I hi ha els convidats habituals a les carreteres de Laos: gossos, vedells, ànecs, gallines.

No hi ha gaire gent a Wat Phu, es nota que és temporada baixa. 3 euros l’entrada i un recorregut molt clar: està construit al peu d’una muntanya, enfilant-se cap amunt. Primer dos palaus, després unes escales d’una verticalitat marejant i el temple a la part superior, des d’on es pot observar la regió i el Mekong no gaire lluny. Tot està bastant cascat (es farà especialment evident en comparació amb la visitar als temples de Siem Reap, també de la civilització khmer) però si dona una idea de la magnitud de tot plegat i la situació privilegiada. El santuari encara s’aguanta prou bé, amb uns relleus d’impressió. Per darrere s’hi conserven, entremig de la vegetació alguns punts d’interés curiosos: una pedra en la que hi ha esculpit en relleu un gran elefant o una altra on s’hi veu un cocodril. Hi ha una teoria que diu que allà hi practicàven rituals de sacrifici. Passejant entre verd em trobo un molt llampant cranc de color vermellós i les sargantanes de la regió, que fan uns salts espectaculars.

Just a l’entrada/sortida hi ha un museu. Petit però interessant, per veure escultures que hi havia al Wat Phu i a altres temples de la civilització khmer i entendre una mica més la mitologia del què hi trobes (que beu tant de l’hinduisme com del budisme).

De tornada a la ciutat, m’aturo al mercat de Pakse, enorme i que té de tot: roba, menjar, juguets, artesania… Per dinar, visito el Noodle soup, un que recomana la guia catalana que porto. Sopa de fideus amb carn d`ànec, sensacional. A la tarda tinc l’intenció de visitar el poblet de Saphy, que dona accés a una illeta (B. Donkho), però em trobo que el poble està inundat i no vull posar la moto a prova. Anem a lo fàcil: visita a la Clínica Keo Ou Done, a Pakse, per fer-me un massatge tradicional laosià, que és diferent al que em van fer a Luang Prabang. Més tranquilet i fent servir bosses d’aigua calenta. De tornada cap a l’hotel veig uns que juguen al rattanball, la variant de futvolei del sudest asiàtic que es juga amb una pilota especial, i un esport molt popular a Laos. Els faig unes fotos i em conviden a jugar. No executo el cop guanyador per excel·lència (mitja chilena a l’aire, no és qüestió de lesionar-se) però es sorprenen del bon toc.

Acabo l’última nit a Laos en un restaurant pijo, el Khem Khong, en una barca amarrada a la vora del Mekong. Bufa un aire boníssim, la beerlao calma la set i per menjar un peix fantàstic a la brasa, com no amb sticky rice. Al final em deixo uns 6 euros, que comparat amb els altres àpats a Laos, és tirar la casa per la finestra.