La mort entre els toraja

Una de les moltes illes que formen Indonèsia és Sulawesi. Una illa ben gran (l’onzena més gran del món) i que a la seva part central té una zona coneguda com a Tana Toraja, on viu l’ètnia toraja. Que té una forma molt peculiar de celebrar la mort i els funerals. Molta gent s’arriba a Tana Toraja pel maquíssim entorn natural (verd i més verd, muntanyes i camps d’arròs) però el que crida l’atenció és veure un dels seus funerals, que s’acostumen a concentrar els mesos de juliol i agost tot i que se celebren tot l’any.

Les cases dels toraja tenen una forma molt peculiar, amb una teulada que pot recordar una forma d’un vaixell. Diuen que és perquè ells van venir de la Xina en vaixell, des de la regió de Hunan. Les cases, a més de l’aspecte exterior, tenen una distribució interior ben marcada, amb els mateixos espais (que varien en número en funció de si la família és de classe baixa, mitja o alta). Quan fora d’una casa hi ha una bandera blanca no demanen pau, sinó que avisen que hi ha un mort a la casa. Quan mor algú, no l’enterren immediatament, el mantenen a la casa durant un període que en alguns casos s’arriba a allargar fins a un parell d’anys (habitualment s’aproxima més a l’any). Fan servir alguna substància per evitar que el mort faci olor. Que el tens a la mateixa casa on vius…

Al cap d’aquest temps prudencial se’n fa el funeral. Un moment molt important, que comença amb la recepció dels convidats, després passa pel sacrifici d’animals i acaba amb l’enterrament del taüt on està el mort. La part més vistosa és la del mig, la del sacrifici d’animals. Es maten búfals: com més se’n sacrifiquen, millor pel mort i senyal del poder econòmic de la família del mort. En alguns casos es pot arribar al centenar d’exemplars! També se sacrifiquen porcs i a vegades cavalls. Aquestes morts ajuden faciliten el trànsit del difunt al més enllà. Un cop morts els animals, se’ls hi treu la pell -que es ven- i se’n talla la carn per distribuir-la: en funció de la classe social es rep molta carn (classe alta) o gairebé res o les sobres (classe baixa).

El que jo vaig anar a veure (acompanyat d’un guia local, que fa falta) era d’una família de classe mitja. Es van sacrificar 8 búfals. Un rere l’altre: li lligaven una cama a un pal perquè no escapés i d’un cop de ganivetot al coll feien que es desangrés. En alguns casos el botxí feia que fos una cosa ràpida, en altres casos l’agonia del pobre animal s’allargava molts minuts. El primer que vaig veure em va remoure bastant l’estómac, estant a escassos dos o tres metres d’on el mataven i veient el raig de sang que brotava del seu coll i els esbufecs agònics. Un altre dia, fent un trekking vaig passar per un altre poble on n’estaven celebrant un altre i allà no lligaven el búfal a cap pal. El botxí l’aguantava amb una corda, amb el perill que l’animal es tornés violent i acabés cornejant-lo. Però no va passar en cap cas: només un en què el búfal va rebre un tall no prou profund, l’animal es va remoure i es va escapar, provocant primer la sorpresa entre els assistents i després la hilaritat general.

(NOTA: aquest és un vídeo del sacrifici d’un dels búfals. Crec que són imatges durilles, així que avisats quedeu. El que l’ha de sacrificar no se’n surt gaire i ha de sortir l’expert a acabar el treball. És al·lucinant com controla l’animal: després el guia em deia que creuen molt en la màgia i deien que això, aquest control, n’és una mostra)

La quantitat de diners que els costa organitza els seus propis funerals (i els dels altres, perquè ofereixen un búfal a la família del mort) és enorme. Treballen i estalvien per poder-se pagar els funerals. Al funeral que vaig anar, després que morís el quart búfal una dona va esclatar en plors. Vaig preguntar al guia “família de la morta?”. I em va dir que no, que estava plorant dels diners que s’havien gastat per poder comprar un búfal i oferir-lo a la família de la morta. Les xifres que em van donar era que un búfal costava uns 40 milions de rupies (uns 2500 euros). I pels d’alta classe també es sacrificaven búfals de pell blanca i negra i ulls blaus, una variant més valorada, que podien tenir preus sobre els 300 milions (uns 19000 euros!). Si ja em semblen molts diners per un nivell d’ingressos com el nostre, em sembla increïble en una economia com la indonesia.

A més dels animals, pels enterraments construeixen tot d’edificacions fetes en bambú per acollir tots els convidats. Imponents, però efímeres. Quan acaba el funeral se les carreguen! Amb la d’esforç que els hi deu costar. La distribució dels convidats als enterraments és molt precisa. La família amb el taüt a la casa principal, després al centre els homes més importants i així es van distribuint segons la classe social. Les dones, excepte en el cas de la família del mort, separades. Al que vaig anar jo vaig veure que estaven a la part del darrera, cuinant. En la vida diaria també hi ha molta separació entre els sexes, la dona en una situació d’inferioritat molt notoria.

El lloc on s’enterra el mort també és important i també és una senyal de la potència econòmica de la família del difunt. Els que tenen diners construeixen casetes per tenir-hi els morts, algunes de tamany ben important, altres més modestes i fetes en fusta. També dona un plus d’importància posar-hi representacions dels morts fetes en pedra o fusta. Car. Els que van més malament de peles, reaprofiten tombes de familiars. També n’hi ha d’excavades a la roca, a dins de coves o a dalt de tot de la muntanya, en llocs inaccessibles perquè ningú no robi l’or o les coses de valor que hi ha al taüt. A la foto de sota, tomba en una caseta al mig del bosc.

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *