Pròleg: Bangkok (Viatge a Laos)

(és un capítol d’un relat més gran de les tres setmanes de viatge a Laos que trobaràs al text inicial)

Vaig arribar a Bangkok un dissabte al migdia. Atordit per la bafarada de calor humida i pel cansament dels avions i el canvi d’horari (5 hores de diferència amb Barcelona). L’idea inicial era passar un parell de nits a la ciutat i després ja anar tirant cap a Laos. Per conèixer breument Bangkok (ja hi tornaré, segur) i per fer net de cansament i jetlag.

Tenia l’hotel a prop de l’àrea motxilera per excel·lència, Khaosan Road. Concretament, un lloc anomenat Erawan house, habitació correcta, neta, wifi, aire acondicionat, per uns 16 euros la nit. De l’aeroport, directe allà: el trajecte van ser 500 bahts (uns 11 euros), acompanyat per un taxista que es va emocionar al sentir que era de Barcelona (Messi!!!!).

El primer dia, molt just d’energia, em dedico a donar un volt per la zona de Kaosan Road: molta animació, menjar pel carrer, guiris, agències que ofereixen viatges. Això volia investigar per veure la millor manera d’entrar a Laos. Al final de casualitat em trobo amb uns catalans i entre el què em comenten i l’investigació prèvia em queda clar. Per entrar a Laos pots anar a Chiang Rai, més a prop de la frontera, o Chiang Mai. En avió o bus. Chiang Rai és més a prop però més car, perquè Chiang Mai és mes turístic i hi passa més gent. Però trobo un avió raonablement barat amb Air Asia (sobre els 40 euros) destí a Chiang Rai i ni m’ho penso. El què sigui estalviar moltes hores d’autobús, benvingut sigui.

A Bangkok toca contacte amb la cervesa local, la Chang. En la seva versió gran (0’60 litres) costa uns 1’5 euros. Per menjar, una especialitat local, el pad thai. Fideus fregits amb coses vàries, que costa al voltant d’un euro. La primera nit comprovo ja el bon timing de les pluges monsòniques. Bon ruixat nocturn.

El primer dia a Bangkok estic zombi, el segon ja el dedico a viure una mica més la ciutat. Me’n vaig caminant cap al Grand Palace, del que impresiona el conjunt d’edificis i els seus daurats. I la de gentada que hi ha visitant-lo. Aquí aprenc la lliçó dels temples valida per la resta del viatge: sabates fora per entrar-hi, encara que cantin els peus. L’entrada al Grand Palace són 500 baht.

Vaig al Wat Pho, on destaca un Buda estirat, en plan ‘descanso, no molesteu’, d’un tamany molt impressionant. Al nivell dels Budas gegants que havia vist al Japó, aquest molt daurat. És dia de temples: creuo el riu per anar al Wat Arun, un temple ben vertical. Les escales per pujar cap amunt no les van fer per gent amb vertigen.

Prou de temples! Agafo una barca-autobús que recorre el riu (per només 15 baht, ni mig euro) i que em deixa a una parada on puc connectar amb l’Sky train, que em porta al Chatuchak Market, parada Mo Chin, final de línia.

El Chatuchak market és una burrada de mercat que està obert els caps de setmana i que és ideal per tancar un viatge al Sudest asiàtic i carregar la maleta de coses per portar a casa. Però estic a principi de viatge i amb poques ganes d’afegir pes a l’esquena. Alguna samarreta xula (per uns 3 euros) i poc més.

El mercat és enorme, laberíntic. Hi ha molts i molts turistes. Botigues de roba, d’artesania, de menjar i fins i tot d’animals vius (gossets i conills). T’hi pots perdre hores i hores. Comparat amb altres mercats asiàtics que he visitat -ho comento ara, acabat el viatge- hi havia botigues amb coses diferents, que valien la pena, no la clàssica samarreta per turistes que acabes trobant a tot arreu.

Sembla mentida la xafogor que fa a Bangkok. Una de les avantatges de viatjar sol: ningú et fa notar l’olor corporal. La zona de Khaosan Road està ben situada i és un bon lloc per trobar informació sobre destins des de Bangkok però hi ha un excés de turistes. Pubs irlandesos i músiques trufades d’èxits internacionals. Llocs de massatges (provo el dels peixos, un atac de pessigolles), llocs per menjar, gent oferint accés a diversos plaers, com el “ping pong show”.

M’agrada la fruita. Sensacionals els batuts de carrer amb mangos al punt (els que trobes a casa sempre són o massa verds o massa cars).

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *