Viatge al Japó de 2 setmanes, amb nens (2025)

Aquesta Setmana Santa he fet la tercera visita al Japó. La primera de solter, la segona de casat, la tercera amb nens. Ha estat inevitable repetir part de la ruta i explicaré una mica el que hem fet, pensant sempre en un pla de viatge adaptat als nostres fills, que ara tenen 6 i 7 anys. La petita, a més, té necessitats especials extra: té discapacitat intel·lectual, a més d’alguns temes de comportament i hem intentat fer un viatge en no gaires etapes i repetint molt el lloc de dormir, que hem pensat que l’ajudaria. Ella no camina gaire i hem descartat, per tant, grans aventures (o visites que impliquessin excessius desplaçaments consecutius).

En resum, que ho hem simplificat tot molt i hem fet un Tokyo-Kyoto-Osaka-Tokyo en aquestes dues setmanes. Si voleu llegir el què havia fet en altres viatges ho podeu fer al post sobre els viatges previs. Ara deixaré apunts del viatge que puguin servir per qui n’estigui preparant

Els vols

El desencadenant per tirar endavant el viatge va ser trobar els vols. Volíem viatjar al Japó com a primer viatge gran que fèiem des que tenim nens i volíem aprofitar alguna de les seves vacances escolars (per quadrar els nostres dies de vacances). Era o estiu o Setmana Santa, que a priori ens interessava una mica més, perquè al juliol/agost ens deien que feia massa calor. Després de rebuscar bastant, posar alertes de preus i anar mirant, ens vam trobar amb un vol que no era excessivament barat (900 i escaig per persona) però que ens quadrava totalment de dies i horaris i a més amb una companyia correcta (Lufthansa, amb un dels vols llargs operats per la nipona ANA, que té molt bon nivell). El vídeo de seguretat de la companyia ANA, la del vol llarg cap al Japó, tenia Pokemons. Ideal per començar el viatge motivats

Preparacions pràctiques

Poc després de lligar el vol vam reservar els hotels (a posteriori vaig tornar a mirar-ho una mica, però ja no vaig trobar res millor). Buscant sobretot la localització concreta i que no es disparessin excessivament de preu. No van ser res de l’altre món, però van fer el fet. La primera etapa a Tokyo el teníem a la zona d’Ikebukuro (zona que he repetit als altres viatges), que té estació de tren i parada de la circular Yamanote Line, la millor per anar a la majoria de barris que volíem visitar. L’etapa final tokyota teníem l’hotel a Akibahara, ideal per tenir a prop zones de compres de final de viatge.

A Kyoto ens va agradar especialment l’allotjament (Azumaya Ryokan) perquè l’habitació era una mica més espaiosa (també optant pel futonisme), estava ben situada, a 10′ de l’estació central de tren i tenia uns banys a la japonesa que van encantar als nens: d’aquells de dutxar-se assegut i després passar a la banyera calenta. L’hotel d’Osaka era el més occidental de tots i va estar prou bé, però no el repetiria.

Pel tema dels diners ens vam fer una targeta que permetés pagar en yens (i estalviar comissions cada cop que pagues). Ens havien parlat de Revolut o Wise i ens vam fer la primera i va anar fantàstic durant tot el viatge: a tot arreu on vam poder pagar amb targeta va funcionar. Cal tenir en compte que una mica d’efectiu cal tenir perquè hi ha llocs on només pots pagar en efectiu, i també el necessites per carregar la Suica. Cal dir, del tema econòmic, que ens va semblar molt bé de preu. Allotjament o transports a preu de casa, menjar molt més barat, i algunes compres també (jo, que soc de comprar roba a l’Uniqlo, em sortia a la meitat de preu).

La Suica va ser una altra gran inversió, que vam comprar un cop arribats al Japó. Una targeta moneder que et serveix per pagar els transports (metro, tren) i també en súpers o màquines. Et facilita molt la vida. Hi ha la Suica i la Welcome Suica, aquesta segona permet fer-ne pels nens, que és important, perquè quan pagues els viatges de tren o metro, als nens els costa la meitat. La Suica la pots tornar (i recuperar el dipòsit inicial de 500 yens) i la Welcome Suica no, la segona és molt millor pels turistes, només et cal esgotar el saldo abans de marxar (que no costa gaire en una última compra d’aeroport). Es poden recarregar en estacions de tren o metro i també en supermercats.

Un altre tema important: internet al mòbil. Hem agafat una esim (holafly) pel mòbil i no en podríem haver quedat més satisfets. Es fa necessari anar consultant el Google maps cada dos per tres i haver d’anar saltant de wifi a wifi seria molt pesat. Pel preu que costa, et facilita molt la vida.

I per acabar: trens bala. Ja no ens sortia a compte el JR Pass (s’havia encarit molt de feia uns anys) i vaig comprar per avançat els trens llargs a Klook. Els hauria pogut comprar allà (no haurien estat plens) però ens vam estalviar cues a l’hora de comprar els tiquets. Els pots comprar amb seient assignat (ho vam fer per un dels trens) o sense reservar, que és una opció molt recomanable. Et surt més barat, pots anar-hi a l’hora que vulguis (et dona més marge de maniobra, comptant a més que teníem trens cap al destí cada 5 o 10 minuts) i l’únic que passa és que has d’anar als vagons no reservats on pot ser que et trobis que hàgiu de seure separats si van una mica plens.

El menjar

Era una de les grans motivacions pel viatge. Els nens els tenim acostumats al menjar japonès i van gaudir molt. Si l’anterior viatge que havia fet al Japó va ser el de fer molt de treball de camp per preparar un festival gastronòmic, en aquest vam anar al que ens demanava el cos en cada moment, buscant per la zona on estàvem.

El plat guanyador en aquest viatge va ser el gyukatsu, que va agradar a petits i grans i vam repetir 3 vegades. Havíem menjat el tonkatsu (porc arrebossat), que ja ens agradava, especialment aquella salsa dolceta. El gyukatsu és vedella arrebossada que ens portaven a taula ben crua perquè la cuinéssim en petites planxes individuals al davant.

Abans ja he comentat que els preus ens van sorprendre positivament, especialment en el menjar. Ens va sorprendre especialment que en llocs molt turístics (per exemple a un dels llocs més transitats a Nara) trobéssim locals on menjar a un preu semblant al de llocs no turístics i a més, menjar-hi molt bé. A Nara vam endrapar uns nigiris (al Isaza Naya) que serveixen embolicats en fulles i fets al vapor (es diu isaza sushi i és típic de Nara). A Arashiyama, prop del bosc de bambú, vam trobar un local on degustar uns fideus soba i una tempura molt molt decents.

No va fallar el ramen, que vam repetir vàries vegades. L’únic local que havia mirat a priori era el Misomendokoro, prop d’on dormien i amb bones ressenyes. Caldo molt bo però excés de brots de soja per sobre (pel meu gust, clar). Al Ramen Guide Japan podeu investigar bons llocs on tastar-ne. Amb la caloreta que feia (molts dies anavem amb màniga curta), però, em va venir més de gust menjar fideus soba freds, d’aquells que vas sucant en una salsa que deu ser soja amb algo més. També vam visitar alguna izakaya: a Kyoto hi vam fer un bon àpat de gyozes i yakitori, pintxos de diferents parts del pollastre, ben gustosos. A més de birra i sake, clar.

Una altra web on consultar bons restaurants (a part de Google Maps, on costa destriar el gra de la palla) va ser Tabelog, on podies buscar “okonomiyaki a Osaka” i et llistava els restaurants més populars o ben valorats. A Osaka vam menjar al Ajinoya, okonomiyaki pels grans, yakisoba pels nens, i va ser tota una experiència per ells de veure com t’ho preparaven a la planxa que tenies a la taula. A més de bo, clar!

En molts llocs vam fer cues per menjar: no està de més si tens algun lloc triat i té possibilitat de reserva online, ferla (especialment si és divendres o dissabte). No tots ho permeten. D’algun àpat que vam fer en centre comercial (per exemple quan vam anar al Sunshine Center d’Ikebukuro) vam veure que gairebé tots els restaurants tenien màquines per demanar tanda, que et donaven un número que de vegades podia tardar mitja horeta o més. No és mala idea passar pel restaurant, agafar tanda, i marxar a fer alguna visita.

Sushi n’hi va haver, clar. Els meus nens, el dia del seu aniversari, quan els diem que triin què volen menjar, trien el sushi! I no en mengen precisament poc… Els hi va fer molta il·lusió anar a sushis de cinta transportadora, tot i que en general la qualitat no era espectacular. Al parell de restaurants que no eren de cinta hi vam menjar molt millor. Tinc especial bon record d’un d’Ikebukuro (Sushiteru) on ens van posar en una petita habitació amb tatami, van ser encantadors amb nosaltres i els nens, vam endrapar una barbaritat i ens van servir un sake rebò dins aquelles caixetes de fusta que t’omplen de sake fins dalt.

Més en gastronomia que va encantar als nens: els bento que vam comprar pel tren bala d’Osaka a Tokyo. Bons i la il·lusió que els fa aquella carmanyola tan ben presentada!

Els dolços no van entusiasmar, sobretot per l’ubicua presència de l’azuki, la mongeta vermella, que no agradava gens a les criatures. A mi si. Tot i així, vam menjar mochis, dorayakis i vam fer un kakigori (aquell gelat de gel rascat) que ens va semblar massa car per lo que era. A Kyoto, epicentre de la pastisseria elegant nipona, vam visitar algunes pastisseries que tenia apuntades i els dolços eren efectivament preciosos, però no van acabar de convèncer de gust!

Tokyo

Vam començar curant jetlag tot passejant pel barri d’Ikebukuro, que ja és un bon contacte amb Tokyo, un barri molt viu i amb una zona important de cultura de videojocs i anime. Al centre comercial Sunshine Center, on vam anar diumenge, buscant el Pokemon Center (tres en vam visitar al llarg del viatge!), ho vam trobar ple d’otakus fent cosplay espectaculars. Tota una bona porta d’entrada al Japó.

Un dels dies vam repetir visita al Museu Ghibli, aquest cop amb nens que podien pujar al super gatbus de peluix que hi ha. És recomanable pels nens i l’únic que té és la dificultat de comprar les entrades. Vaig estar llegint a reddit com ho feia la gent i em vaig despertar el dia que tocava a les 3 del matí, vaig obrir 7 navegadors (entre dos mòbils i dos ordinadors), cada un dels navegadors va rebre un número diferent, i em vaig quedar amb el més baix per poder reservar el dia al que hi volia anar. L’experiència va encantar els nens, és un museu petit i agradable de veure i tens la possibilitat de veure un curtmetratge (el nostre d’un gosset que es perd) que no es pot veure enlloc més.

Per canviar de tanta ciutat, vam fer una sortida de dia que va ser a Kamakura, que vam gaudir molt, per fer una mica de natura. Vam fer l’opció de baixar a l’estació de Kita-Kamakura i fer la ruta fins el temple on hi ha el gran Buda amb un trekking per dins del bosc que ens va agradar i que no es va fer especialment feixuc pels nens (ja deia que la meva filla no camina gaire). Vam trobar força fang, això si, però què hi farem si ha plogut! Els temples ens vam agradar molt (especialment el HaseDera i les seves figuretes felices), així com l’estàtua del gran Buda. De tornada, del HaseDera cap a l’estació de tren vaig trobar una microbotiga on venien uns dolços anomenats fu-manju que no havia tastat, una espècie de mochi més delicat.

A Tokyo vam visitar els barris habituals, no m’extendré gaire: Shibuya (amb vista de les altures des del mirador gratis de l’edifici Hikarie), Shinjuku, Harajuku, Asakusa, Ueno, Akibahara… Va estar bé tenir l’allotjament a Akibahara per les dues últimes nits al Japó. Ens va servir per fer compres: teniem a prop Akibahara, amb tota l’electrònica i totes les figuretes d’anime (vam comprar figures xules de Bola de Drac a preus molt raonables). També teniem a prop el carreró d’Ameyoko (prop de Ueno), on fer compres de souvenirs varios a preu barat (a part que hi ha un mercat molt popular i amb l’encant de més autèntic que no vam trobar a Kyoto). A prop també ens quedava una de les meves zones de capçalera per fer gasto: el carrer Kappabashi on hi ha tot de compres relacionades amb la cuina com estris, ganivets, vaixella, gots, teteres… Vam comprar una bossa de roba barata extra per poder facturar més a l’avió. Per les compres és bo saber que a la majoria de botigues (Akibahara, Harajuku…) no t’obren fins les 11 del matí.

Per petició dels nens, vam fer visita a un d’aquests cafès amb animals a dins que tan èxit tenen. En concret, al MiPig, que té diferents seus per Tokyo i on pots fer un cafè o una fanta mentre tot de porcs minis passegen pel teu costat i se t’asseuen a la falda. No està de més, com tot, reservar online i no haver de fer cua o trobar-te’l ple. A Harajuku en vaig veure un de llúdrigues!!

A més dels animals també va caure visita a un onsen, vam repetir de l’últim viatge el Maenohara Onsen, a mitja horeta en bus d’Ikebukuro.

Kyoto

Com a gent que viu a prop del Park Guell i per tant habituats al turisme, Kyoto ens va semblar un gra massa. No sé si és perquè coincidia amb la floració dels cirerers, el Sakura, però tota la ciutat era aglomeracions de turistes. Ja ens vam estalviar moltes visites de temples, que ja haviem vist i que no veiem sentit a repetir amb els nens. Però per exemple la zona d’Arashiyama va ser un horror: ja només el fet d’arribar-hi va costar, tots els busos que hi anaven venien plens a rebentar i no hi podiem pujar. Vam acabar agafant un taxi. L’opció és aquesta o anar a l’estació de tren, a l’origen dels busos, per poder-hi pujar. A Arashiyama a més del passeig del bosc de bambú (fotogènic però agobiant de gent) vam anar al parc de micos que va encantar els nens. Una excursioneta cap al cim d’una muntanya on tens els micos corrent prop de tu o fins i tot passant pel teu costat i que al final acaba amb bones vistes de la ciutat.

Un dia el vam dedicar a Nara, és un dia descansat de fer excursioneta en tren i després passejar per Nara amb tranquil·litat i gastar diners en galetes d’arròs pels cèrvols que corren per allà. Als nens els va encantar i no haurien parat de donar-los galetes. El temple Todai-ji ens va impressionar. De camí des del tren vaig poder tastar els mochis del Nakatanidou, que tenen fama, i veure com en feien a la manera tradicional, fotent cops de bastó a una massa viscosa. De tornada de Nara vam fer paradeta a Inari per fer una petita volta al Fushimi Inari, no la sencera. Hi havia estat a primera hora del matí amb poca gent i molta més possibilitat de fer fotos xules, per la tarda estava a rebentar de gent!

Dins de Kyoto, vam aprofitar això que fos època de cirerers per enganxar un festival tradicional, el festival Okasai, que era el més antic dedicat al hanami (admirar la floració dels cirerers) que es fa a Kyoto, des del 925. Va ser xulo de veure amb tot de gent disfressada d’època, música tradicional i la sensació de veure una cosa diferent. En general, per qualsevol viatge al Japó recomanaria analitzar la llista de festivals que es fan a l’època que hi vagis: jo recordo com un dels millors moments el Danjiri Matsuri que vaig visitar al primer viatge.

Després de Nara, la segona sortida que vam fer va ser a Uji, amb l’idea de visitar el museu Nintendo. Per anar-hi cal comprar entrades amb antelació. Van per un sorteig i és molt més fàcil que al Museu Ghibli: només cal que mireu bé quan cal apuntar-se al sorteig i després seguir les instruccions. Per dins ens va agradar molt: una zona retrospectiva de tot el què havia fet Nintendo en jocs i consoles (i altres aparells jugables) i a sota una part on poder jugar a diferents jocs amb unes monedes virtuals que tenies amb la teva entrada: hi havia un joc de disparar espectacular, altres jocs classic de SNES o Wii per jugar en comandaments gegants que demanaven dos persones o una espècie de beisbol a jugar al menjador de casa que era ben curiós.

La visita a Nintendo la vam combinar amb anar a una teteria espectacular (Uji és la capital del té matcha) que es diu Nakamura Tokichi Honten. Hi ha molta cua, agafes un ticket, que et dona un QR on pots veure la gent que tens per davant al moment i l’espera et dona temps per anar a veure el temple Byodo-in que és ben boniquet i surt representant en no sé quina moneda japonesa. A la teteria a més del matcha vam tastar uns postres preciosos però carregats com sempre d’azuki, per disgust dels meus fills. A Uji em vaig quedar amb les ganes de dinar a un restaurant especialitzat en anguila on veies un avi preparant-les allà davant. Feia una pinta fantàstica, però ja ho tenien tot ple.

A dins de Kyoto, com deia, ens vam estalviar la majoria de temples però si que vam anar al Kiyomizu Dera, que donava per un bon recorregut, tot sortint del barri de Pontocho i veient tota aquell part de carrerons antics. Tot i la bestiesa de turistes continuava sent ben xulo. El més turístic de tot devia ser quan vam passar pel mercat de Nishiki (La Boqueria 2) i vam acabar al museu del ninja i el samurai que semblava divertit pels nens però va ser una cosa massa cara i poc aprofitable. Vist en perspectiva, potser hauriem retallat una nit de les 5 que vam dormir a Kyoto.

Osaka

Després de Kyoto, que se’ns va fer un pèl pesat vam quedar encantats amb Osaka. El sistema de transport molt més funcional i amable que el de Kyoto y el número exacte de temps (2 nits) per no cansar-se i disfrutar de la ciutat.

L’objectiu principal era visitar el parc Universal Studios, però ens va donar temps per anar també a l’Aquari (amb un tanc amb dos taurons balena) que és molt recomanable per anar amb nens. Vam passejar una mica per la ciutat, amb especial atenció a la zona de Dotombori, molt viva, que vam veure tant de dia com de nit (imperdible, amb tots els cartells cridaners de restaurant i els neons). Allà vam menjar uns takoyaki pel carrer i uns okonomiyaki al restaurant, tot un concentrat de gastronomia osakera). Als nens els va encantar l’ambient i els restaurants amb totes les figures cridaneres (crancs, peixos, cuiners, mans amb sushi) que hi havia a les façanes.

Anavem a l’Universal Studios amb la idea d’haver de fer moltes cues. Obrien oficialment a les 8.30, però ja sabiem que obren abans: vam arribar cap a les 7.45 i ja hi havia moviment d’entrada! La zona on hi ha més cues (moltes) és la de Nintendo. Si entres molt d’hora al parc, l’ideal és anar-hi directe i aprofitar que a les atraccions no hi haurà tantes cues. Les atraccions del Mario Kart, el Yoshi i el Donkey Kong, superaven sempre l’hora de cua. Nosaltres vam anar després a la zona Nintendo (reservant una timed entry a través de l’app) i vam quedar flipant amb la zona, que sembla que estiguis dins del Super Mario World. Hi ha un joc a dins a fer de recollir monedes si et compres una pulsera (que valia uns 35 euros), i vam fer un parell de cues, pel Yoshi uns (vora 50′ de cua) i jo al Mario Kart (vora 70′). L’atracció era xula de veure i m’encanta el Mario Kart però després d’haver estat a Eurodisney em va semblar poca cosa, i amb poca sensació de control sobre el Kart i les closques que disparava.

Fora de la zona Nintendo la cosa va anar molt millor. Les cues no eren excessives i el mapa no és tan gran com Eurodisney (menys atraccions) i ens vam cansar menys. La nena es va quedar molt a la zona infantil, encantada i els pares ens vam anar turnant amb el nen, per passar-ho bé amb l’atracció de Jurassic Park (feta la primera, sense cua, aneu amb impermeable), flipar molt amb la de Harry Potter (ens va encantar i la cua devia ser mitja horeta), no tant amb la dels Minions (tot i que estava molt millor que la del Mario Kart) i també amb una “tapada”, la d’Space Fantasy (una muntanya russa a les fosques molt divertida i amb poca cua, que el nen va repetir 4 vegades). La peli 4D del Doraemon, també amb poca cua, va agradar.

Per menjar-hi no va ser una burrada de car i la cua per comprar també va ser molt curta. No va ser gran cosa, això si. L’entrada del parc no és excessivament cara, si vols un passi Express per entrar sense cues a algunes atraccions ja es dispara moltíssim més: nosaltres no en vam agafar i vam quedar ben satisfets.

Fer un diari de viatge

Una bona cosa que hem fet aquest viatge ha estat escriure un diari. En arribar a la tarda, aprofitant el merescut moment de descans, repassàvem el què havíem fet durant el dia. El vaig fer jo (que necessitava practicar cal·ligrafia per l’examen del C2) i el nen, que vam pensar que seria un bon exercici per practicar el fet d’escriure i també perquè tingués, escrit en les seves paraules, el què havia viscut, i ho pogués recuperar al cap d’un temps.

Un bonus per les llibretes va ser buscar segells per posar-hi. A moltes estacions de tren o metro i a moltes atraccions turístiques hi tenen segells de goma que pots estampar a la teva llibreta. N’hi ha una burrada de diferents, a Osaka per exemple en tens un per cada estació de metro. De vegades costaven de trobar, acostumava a buscar-ho a Google en el format “eki stamp Shibuya station” i trobava algun text que em donava instruccions de la localització exacta dels segells.

Als temples també en vam trobar en alguns (per exemple al Meiji de Tokyo, o als de Kamakura) però en molts el què hi havia era el goshuin, que era un segell més elaborat i que calia pagar (300 yens). T’estampaven dos o tres segells diferents a la llibreta que els donaven i per sobre li posaven una caligrafia preciosa. Hi havia llibretes específiques per col·leccionar els goshuin.

Ens vam emportar un tub de cola per anar enganxant entrades i altres tonteries d’interès a la llibreta.