Els meus discos del 2025

Repetim tradició, repàs musical del 2025, amb interès sobretot per mi mateix. Abans quan escrivia aquí pescava visites de SEO, pescava visites de xarxes socials, això ja queda lluny. Com a mínim aquest text no l’ha generat una IA, que ja és molt, avui en dia. Nostàlgics de l’internet d’abans era millor, prediquem amb l’exemple.

D’aquí a uns anys, tornaré a aquest text i pescaré idees de discos per escoltar, discos que no havia tornat a reproduir excepte els mesos posteriors a la seva sortida.

Els tres més escoltats

No ha estat un any en què m’hagi abocat gaire a nova música, però el número 1 si que el tinc clar. Deafheaven, un grup trallero que ha portat el black metal als modernos (segur que surt en llistes de l’any on serà l’única referència metalera). L’àlbum Lonely people with power sona de collons i m’agrada tant la seva vessant més blackmetalera com quan tiren per un rotllo més postrock (com el disc previ, que em tira molt). L’altre metalero citat com a punter de l’any, el Spirital Sound d’Agriculture, no m’ha convençut tant.

El segon és estrany: l’Steven Wilson era cantant i guitarrista dels Porcupine Tree, amb posterior carrera en solitari i amor per lo progressiu. No l’havia escoltat massa, però últimament me’l vaig trobar al canal del Rick Beato amb una entrevista de la seva vessant de productor (va estar dins la reedició del fantàstic Live at Pompeii dels Pink Floyd) i també em vaig fer una llista de discos recomanats, pescant coses ben curioses i interessant com el Zeit dels Tangerine Dream. Després va treure un disc, The Overview, que progressiu però no gaire, amb certa facilitat d’escoltar, punt popero, m’ha entrat molt bé.

El tercer és d’uns clàssics, els Ghost, que em continuen agradant (tot i que aquest darrer disc Skeletà quedi lluny del seu cim, Meliora) i em reconforta saber que hi ha un grup que mantingui el nivell d’espectacle en directe dels clàssics del jevit que ja estan una mica massa vells. Punt de més afegit per la cançó que porta extra de cowbell.

Els altres que han cridat l’atenció

Sense ordre ni concert, els Deftones han tornat i el disc Private Music està realment bé (és l’únic grup de l’època numetal que encara escolto), les Last Dinner Party han fet una seqüela molt al nivell del superdebut. En lo metàlic sabbathià, els Paradise Lost, un dels meus preferits, han fet un gran nou disc, Ascension. Els Messa, italians de doom amb veu femenina han publicat un The Spin fantàstic. El nou de l’Alice Cooper, The revenge of Alice Cooper, amb formació clàssica, també m’ha entrat molt bé. O el postrock dens dels Pelican amb Flickering resonance. Els Suede no els he tingut mai gaire presents, però el nou disc Antidepressants està realment bé. En català hi posaríem la Col·lecció dels Enemic Interior, el nou dels Crim, Futur Medieval o les Precipitacions dels mallorquins Saïm.

Els repescats al desembre

Una cosa que m’agrada fer a principis de desembre és rebuscar entre les llistes dels millors de l’any de la meva corda o no gaire lluny (no fa falta rebuscar en les de Bad Bunny/Rosalia al top) per trobar cosetes a descobrir.

La gran troballa ha estat el The Age of Ephemerality, dels Bruit, un disc que no està a les plataformes d’streaming i que he pogut escoltar a Youtube o al seu bandcamp, 40 minuts densos d’emoció postrockera, molt potent.

Encara estic apuntant i escoltant com puc però ja n’he trobat tres més de per la playlist de l’any: el Guerra a todo esto de Frente Abierto, una altra fusió exitosa de metal i flamenc (després de lo del Morente i Lagartija Nick i lo dels Toundra i El niño de Elche). I un parell de fresquets i animats per escoltar caminant amb els pixel buds: el Trash Classic de Frankie and the witch fingers i el Here comes the good part ben glamurós dels Gyasi.