Elogi de Pluribus

Una de les grans estrenes televisives de l’any que acaba ha estat Pluribus, a Apple TV (que deu ser de les plataformes que més encerts per sèrie estrenada deu tenir). El creador, Vince Gilligan, el de Breaking Bad / Better Call Saul, però també de Expedient X. Pluribus és un retorn amb ganes a la ciència ficció. Ei, spoilers als paràgrafs següents.

Una sèrie d’extraterrestres on no en veiem cap: ells transformen els humans convertint-los en una ment comuna, que els torna disciplinats i desindividualitzats. Tots els humans? No, un petit poble gal resisteix. Que deuen ser una vintena de persones a qui no ha afectat el virus alienígena. Dels que només un parell semblen amb ganes de resistir-se a la nova fase de la humanitat: la protagonista, la Carol i un paraguaià, el Manousos.

La lentitud de Pluribus

Una de les crítiques principals que he llegit a la sèrie és la lentitud. Sí que és cert que vivim en un moment on tot ha d’anar ràpid, oferir-nos estímuls cada X minuts, perquè si no ens impacientem. Però si compres l’oferta de la sèrie, d’adaptar-se al seu ritme i deixar que els personatges creixin, dubtin, reconsiderin, al final de la temporada crec que el balanç és més que positiu. Si que d’entrada és un argument que haurien pogut ventilar en una temporada o en un episodi de La dimensió desconeguda, però estirar-ho, amb criteri, li està donant més fons. Compro, però que si no tinguéssim el Gilligan als mandos, molta gent hauria dimitit abans d’hora.

M’agrada també que la protagonista no hagi de ser el clàssic rol model de salvadora del món, sinó que sigui algú que la caga, que dubta, que aconsegueix que l’espectador l’odiï en certs moments. M’agrada que dediquin un episodi on a priori no passen grans coses excepte un viatge del Manoussos. A la feina un em va dir: “T’ha agradat? Segur que et va encantar el de la mosca de Breaking Bad”. Sí.

Mengen humans!

Un dels grans moments per mi va ser que el super cliffhanger d’un episodi (els altres mengen carn humana) es ventilés pimpam al següent amb un “quin descobriment, ja ho sabíem”, amb aparició estel·lar de John Cena. La gran revelació eren notícies ja passades.

També la transformació d’una de les que encara no havia estat contaminada: com actuen els altres abans que sigui un d’ells i després. I veure com els altres van adquirint matisos: d’entrada semblen uns perfectes simpàtics oficinistes sense cervell. Però alguna cosa grinyola, que només semblen veure el Manoussos i a estones la Carol. Estan obligats a dir sempre la veritat, però sovint tarden una fracció de segon més a contestar, han de repensar què verbalitzen per poder dir una mitja veritat que no sigui mentida. Són uns perfectes advocats especialistes a dir el legalment correcte.

Idiotitzats per la IA

El Gilligan ja ha deixat clar que la sèrie no és una metàfora de la IA i la seva capacitat per ensubnormalitzarnos (que em sembla un terme paral·lel al enshitification que s’aplica a internet per parlar de la degradació que viu). Sé però que el mateix Gilligan és un ferm odiador de la IA, que encara em fa respectar-lo més.

Als crèdits del final hi posa “aquesta sèrie va ser feta per humans”

Pluribus no serà una metàfora de la IA, però hi lliga massa pensant en “els altres” com la IA, i la humanitat representada en els 20 on només un parell tenen ganes de no deixar-se emportar per la cosa fàcil. No caigueu a les xarxes de la IA! Que són màquines de probabilitats que saben posar una paraula rera l’altra però no pensen. I roben i no donen crèdits als autor originals.