The Knick i altres sèries de temporada
Comença nova temporada de sèries, les de setembre, i m’agafa entusiasmat amb una d’aquestes que començava una mica abans. The Knick, que ara va pel setè episodi (sis n’he vist). Al seu moment vaig tenir curiositat per ella, especialment llegint el nom Steven Soderbergh, que n’és el director, però la temàtica mèdica em va tirar enrere i la vaig aparcar. Una mica més tard, anar llegint comentaris elogiosos, sobretot pel twitter, em va acabar d’animar a posar-m’hi. Ens situa a Nova York al 1900 a la vida d’un hospital, i el primer que destaca és el notable treball d’ambientació a l’època, d’edificis, costums, vestits, modes. El centre de la sèrie és l’hospital The Knick i el protagonista el doctor Thackery, interpretat de manera fenomenal pel Clive Owen, personatge amb ganxo que ell aconsegueix dotar de magnetisme. Ho destaco especialment en contraposició a una altra sèrie que segueixo, The Strain, que tot i que disfruto com a pur entreteniment sense més, té un protagonista que entrarà als top soso de l’any.
La sèrie ens mostra el què passa a l’hospital i els avenços que es van produïnt al camp de la cirurgia, en un moment que els salts endavant són espectaculars. Molt interessant aquesta vessant científica i també en pla humà el joc amb el doctor Algernon, que també és brillant però té la pell de color negre, i a l’època en que es situa la sèrie el racisme encara és molt més acusat que ara. La sèrie té un punt que va fent, que sembla que no hi hagi una gran trama per sobre on van passant grans coses però enganxa, potser pel què té de retrat fidel d’una realitat, com passava a The Wire. I un altre punt a destacar, curiós: la música. En una sèrie d’època es podria esperar una aposta per una música que ens transportés a aquella época però en canvi xoca trobar-se unes composicions electròniques força minimalistes que sorprenen però d’una manera extranya semblen lligar molt bé amb el to de la sèrie.
Advertència: sent una sèrie de metges, podeu esperar sang a bones dosis i incisions en primer pla, d’aquelles per remoure una mica l’estómac depen de com us agafi el dia. A mi m’afecta més que no quan veig els festivals gores de sang i fetge, més impactants però també més falsos.
De la resta de sèries del moment continuo amb The Strain, que com deia em distreu prou (tot i que a més del protagonista inexpressiu se li puguin trobar forces més problemes) i encaro amb ganes el final de Boardwalk Empire (ben fet això de tancar les sèries abans que es podreixin). Han fet un salt temporal curiós per mirar de tancar l’argument amb el final de la llei seca i han enviat el protagonista a Cuba, a parlar amb els senyors de Bacardi, tot mentre ens l’ensenyen en flashbacks de la seva joventut. Potser està quedant tot una punta dispers però no crec que acabi baixant gaire l’alt nivell que ha tingut la sèrie (que per algun motiu ha tingut menys tirada a nivell de comentaris que altres sèries que m’han semblat més fluixes).
Continuo un any més amb les comèdies de visionat fàcil com The Big Bang Theory, Padre de Família i South Park (s’agraeix que es fiquessin amb els emprenedors creadors d’startups en el seu retorn) i amb ganes m’he tornat a posar amb un parell d’aquelles que són diversió crispetera, com Sleepy Hollow i especialment Agents of SHIELD, que em té molt encantat (nota: no conec res dels còmics d’on prové).
En canvi la de Legends la vaig abandonar (tot i que el primer capítol m’havia convençut) i Gotham no em va donar gaires esperances amb el pilot. A veure si millora la cosa…
Ultims comentaris al blog