Ratafia casolana, intent 1
30 agost '10 per Roger Compte, a Begudes.
40 dies després, el resultat del meu primer intent de fer ratafia a casa. La crítica principal dels que l’han tastat (i hi estaria completament d’acord) és que ha sortit massa dolça. Bé, en format xupito i ben freda li perdonem 
Vaig utilitzar anís, que ja ve de casa amb el punt dolç (no li vaig afegir sucre). De cara a l’any que ve, m’hauria de plantejar o bé intentar-ho amb aiguardent + quantitat moderada de sucre o bé mirar si el fet de tenir-la més temps a sol i serena l’encabrona una mica. Aquest any van ser 42 dies, si no vaig errat en els càlculs, dels que cal dir que molts han estat ennuvolats. Cosa que implica que hi ha menys sol que calenti el recipient on tenia l’anís (en la meva ignorància de fins a quin punt pot afectar això al gust). Un amic, l’Enric, que també n’ha fet utilitzant el mateix anís, em comentava que a ell li ha sortit d’un gust més fort que la meva, i que rascava i tot (no vam posar les mateixes plantes i ingredients amb l’anís). Deixant de banda la dolçor, en quant a gustos no en tinc gran queixa. Ha sortit suaveta i amb alguns punts de sabor que destaquen una punta més, com la canyella i una mica el torrat del café.
De cara a l’any que ve miraré de guardar-ne una mica de l’edició 2010, fer-ne una de nova amb canvis als ingredients i valorar quina ha sortit millor. Un prova i error ben bebible, si senyor.
2 comentaris | 
Imprimeix
Meló al Porto
23 agost '10 per SÍLVIA, a Postres.
Ingredients:
-meló maduret
-Porto
Preparació:
Amb dos ingredients gaire difícil no pot ser, oi? Fem tallades de meló sense la pell i el fem a dauets. El posem en un bol i el reguem amb el Porto. El deixem macerar a la nevera unes 24 hores. Buf, que bo!
1 comentari | Imprimeix
Mousse d’alvocat
13 agost '10 per SÍLVIA, a Per picar, Primers.
Ingredients:
-4 alvocats (1 x persona)
-1 gra d’all
-el suc d’una llimona
-mig got d’oli d’oliva
-mig got d’aigua mineral
-sal
Preparació:
Buidem els alvocats amb una cullera i els barregem en un bol amb la resta d’ingredients amb el túrmix fins que no hi quedi cap grumollet. És millor començar per triturar els líquids amb el gra d’all i quan estigui ben fi anar-hi afegint els alvocats. Segons la cremositat i l’espessor que vulgueu, rectifiquem + o – d’aigua i oli. Per decorar, la veritat és que qualsevol cosa hi va bé: cibulet, fruites ben talladetes… jo he optat per una sal rosa de l’Himàlaia que em feia il·lu estrenar.
5 comentaris | Imprimeix
Mongetes i carbassó amb cuscus
08 agost '10 per Roger Compte, a Primers.
L’hort del meu pare ja està començant a funcionar a tota màquina i està donant els seus fruits. Mentre esperem (es fan pregar aquest any) els tomàquets de Montserrat i cor de bou, la producció de carbassons i de mongetes és més que òptima. I toca variar de tant en tant la forma de preparar-les, per no cansar-se’n: no fa gaires setmanes em va anar a petar davant dels ulls una recepta de El comidista (artista previament conegut com a Ondakin) que vaig comprar al moment. I que ara poso aquí, amb algun canvi molt petit. El blog per cert -diria que ja ho havia comentat- és un dels meus preferits. En base a que el tant per cent de receptes que em ve de gust fer és molt alt. Per aquest plat senzill, sa, fresc i fantàstic he fet servir (d’aquí en treuria unes 3 racions ben maques):
- 1 carbassó
- Mongetes (sense pesar-les, aproximadament la mateixa quantitat que de carbassó)
- 250 grams de cuscus d’aquest precuinat (que també s’hauria pogut definir com “el que quedava al paquet”)
Per la salseta (clau):
- Tres fulles grans d’alfàbrega
- Dos branques de julivert
- 1 ceba de figueres
- 1 llimona
- Oli d’oliva verge
Piquem la ceba i la barregem amb el suc de la llimona en un bol. Reservem.
Netegem les mongetes i en tallem les puntes (les tallem en dos si són molt llargues). Netegem el carbassó i el tallem a palets, d’un dit de llarg (si el carbassó és d’aquests molt grans, descartem la part del mig, on hi ha totes les llavors). Posem un bon raig d’oli en una paella gran, hi tirem les mongetes, i les tenim un parell de minuts, donant alguna volta (el cop de canell l’estic perfeccionant cada cop més!). Després hi afegim el carbassó, salem, un minutet més, i li posem un bon raig d’aigua. Ho tapem i ho deixem uns 5 minuts, remenant-ho de tant en tant. Després (si comprovem que la mongeta ja fa pinta d’anar per bon camí), ho deixem un parell més de minuts destapat i ja ho tenim. Retirem les verdures amb una escumadora.
Mentrestant podem haver calentat una olla petita amb aigua (o brou) i quan bull, parem el foc i li tirem el cuscus, que en 3 minuts (al menys al cuscus precuinat que tenia jo per casa) ja s’haurà inflat i podrem retirar.
Queda preparar la salsa. Posem la ceba amb el suc de llimona al vas triturador, amb una mica de sal, el julivert, l’alfàbrega i un raig ben generós d’oli bo. Ho triturem bé i ja ho tenim.
Preparem el plat (carmanyola en el meu cas): capa de cuscus a sota, les verdures i després la salsa per dalt. No ens quedem curts, que li dona un gustet boníssim.
Proves:
Cooking time (duration): 25
Number of servings (yield): 3
PT1H
PT1H
7 comentaris | Imprimeix
Cóc de seitons
31 juliol '10 per Roger Compte, a Per picar, Primers.
Fa unes setmanes vaig anar a la presentació del llibre “Els dolços i els salats als forns de Vinarós”. L’ha escrit el Massitet d’Olleta de verdures i a part d’alegrar-me per ell, que ens conèixem, em va semblar una iniciativa absolutament reivindicable. Tot el què sigui preservar patrimoni gastronòmic, endavant! Tenia pendent de provar alguna recepta del llibre i he començat avui agafant la preparació del cóc de sardines. En el meu cas, substituint-ho per seitons. Que al matí he passat pel mercat, i n’hi havia uns de ja triats que em miraven amb ulls de compra’m. Com jo hi he posat seitons, es poden fer múltiples variants a partir de la massa, i em sembla que és una massa que aprofitaré sovint -per fàcil i resultona- ja que és un recurs útil quan has de portar alguna cosa de menjar i et vols escapar de les classiques quiche o truita de patates.
He utilitzat:
- 1/2 kg de farina (en el meu cas integral, però no fa falta que ho sigui)
- 125 grams d’oli d’oliva del bo
- 250 grams d’aigua
- 20 grams de llevat
- 10 grams de sal
- 700 grams de seitó ben triat
- 2 grans d’all
- 2 branquetes de julivert
- 20 grams de pinyons
A nivell mides, de la massa que he fet me n’ha sobrat una mica (ho he estirat el què em cabia al meu silpad) així que un altre dia potser rebaixo les proporcions de la massa. Que és molt senzilla de fer. En un bol hi posem l’aigua i l’oli i hi desfem el llevat (del fresc, que ara es troba a bastants supers. Si és del sec, calculeu una tercera part del pes). Després anem afegint la farina i remenant i incorporant-ho bé amb una espàtula. Quan ho tinguem ja tot ben barrejat, incorporem la sal, ho remenem una mica més, ho treiem del bol i ho amassem una bona estona (per exemple fent el moviment d’estirar la massa i doblegar-la sobre si mateixa) fins que agafi una textura elàstica. Ho deixem reposar 5 minuts.
Agafem una plata (en el meu cas la silpad -làmina de silicona-) i hi estirem a sobre la massa, mirant que ens quedi primeta i que als bordes quedi una mica més gruixut. Ho deixem un quartet d’hora que fermenti. Amb la calor que fot ara, no li costa gaire animar-se.
Després li posem per sobre els seitons, prèviament netejats i escorreguts. S’ha de vigilar que estiguin molt atapeïts, que un cop al forn minvaran i quedaran espais buits. Ja ho podem posar al forn que tindrem precalentat a 180 graus. Jo ho he deixat amb la part de sota i als últims 10 minuts també li he arrencat la part de dalt. Al cap de 20 minuts, obrim el forn i espolsem per sobre l’all i el julivert picat i els pinyons (com es pot veure a la foto, no m’he quedat curt: m’agraden massa). Serà cosa d’uns 20 minuts més (depenent del forn, clar) i ja ho podrem treure i disfrutar.
Per acompanyar-lo, tenia una cervesa belga en fresca, l’Orval, que és una de les 6 cerveses trapistes que existeixen, que té un gust ben particular (potser més amarg i menys dolcet) que les altres, i que lligava perfecte amb el cóc. A més a l’etiqueta de l’ampolla hi tenen un cap de peix penjant d’un ham, així que tot quadra.
8 comentaris | Imprimeix
Mandonguilles amb salsa de soja i cacauets
25 juliol '10 per Roger Compte, a Primers.
Les dos últimes setmanes he estat fent un curs de cuina a l’escola Bell-art. No tenia en previsió fer cap curset, però la Gemma va fer un sorteig del curs en qüestió al seu blog La cuina de casa i vaig ser-ne un dels tres guanyadors. Fantàstic: sota el títol “cuina fàcil i ràpida a l’estiu”, un seguit de receptes que tiraven sobretot per plats tradicionals (gaspatxo, croquetes, dorada a la sal, crema catalana, paella…). Em venia de perles. Com que sóc de formació sobretot googledidacta, tinc moltes mancances, entre elles plats realment bàsics que mai he fet i el curs em dona una empenta a posar-m’hi. Han sigut classes intenses (al voltant de 6 receptes en dos hores i mitja cada una de les 6 classes) i molt disfrutables i plenes de coneixement per emportar-se a la cuina. Fins avui no he tingut temps de dedicar una mica de temps a preparar algun dels plats que hem aprés. He començat per unes mandonguilles molt senzilles de les que no he seguit la recepta tradicional (amb sofregit de tomàquet, etc…) que ens van ensenyar sinó una subvariant més asiàtica que ens van suggerir com a alternativa.
He utilitzat:
- 300 grams de carn picada de vedella
- 300 grams de carn picada de porc
- 1 ou
- Un parell de llesquetes de pa (fora crostes, només la molla)
- Llet
- Julivert
- Cacauets sense torrar
- Salsa de soja (concretament he fet servir la kikkoman que porta menys sal, que sinó queda massa saladot pel meu gust)
Escandalosament fàcil: en un bol, barrejar bé la carn, l’ou i el pa (que prèviament haurem remullat en llet). Li posem una mica de julivert picat i uns quants cacauets picats finets (no gaires, no cal passar-se, només com a detallet). Una punta de pebre i en el tema sal més val que vigilem, que després això anirà embadurnat amb la salsa de soja que ja és prou salada de per si.
Amb aquesta massa, anem fent boletes. Calentem una paella amb oli, passem les boletes per farina (eliminant la farina sobrant) i a deixar que es torrin en l’oli ben calent. Quan estiguin ben morenetes per tots cantons, les posem sobre paper de cuina, que els hi xupi l’oli.
En una altra paella, hi posem un bon raig de salsa de soja i una cullerada de sucre. Encenem el foc i remenant-ho de tant en tant, deixem que es vagi reduïnt la salsa fins que arribi a la meitat del volum. Hi afegim els cacauets, després les mandonguilles. Donem un parell de voltes, que quedin ben impregnades i s’escalfin una mica (si feia estona que les teniem fetes) i ja pot anar cap a taula.
El plat, tal qual el tinc a la foto, demana uns acompanyants. Unes verduretes (mongetes, coliflor…) fetes al vapor, i apa, com un rei
3 comentaris | Imprimeix
De gelateries italianes: Bellamia & Ottimo
16 juliol '10 per Roger Compte, a De compres.
Una cosa que feia un temps que no feia: recomanant llocs d’alimentació per Gràcia. El Bellamia, una gelateria a la plaça Virreina (cantonada muntanya-Besós) que no fa gaires mesos que està oberta. Vaig fer una visita quan la calor encara no ens fonia, vaig xerrar amb els que ho porten, em van explicar com fan tots els gelats de forma artesanal y amb productes seleccionats. I destacant, sobretot, que eren italians (rajadeta sobre els que s’hi feien passar). Autèntics, cap imitació! I la segona visita va arribar ahir al vespre. Passaven ja les 11 de la nit i la botiga encara estava oberta. Una gran notícia pels que tenim estòmac 24 hores. Vaig demanar que em recomanessin algun sabor i em van dir que estava de sort, que tots eren acabats de fer, que si em tirava més l’estil crema o l’estil fruita. Al final, doble selecció, els dos primers que em van deixar provar: meló i crema merengada. Espectaculars, sincerament. Refrescant el meló, embriagador el de llet merengada. La terrina petita em va costar 2’50 euros.
A veure si aguanten a nivell de qualitat i preus, però és un candidat amb números a millor gelateria del barri. El considerat líder de gelateries italianes gracienques, el de la plaça Revolució, em van dir que va canviar d’amos. No sé si s’ha notat, perquè fa molt temps que no hi passo (massa cues!). Aquell gelat de doble xocolata que tenien era escandalós. I a plaça Rius i Taulet, hi ha l’Ottimo, que és un altre lloc on menjar un molt bon gelat. I que a part destaca per oferir sabors poc habituals: violeta, litchi, figues…
Actualitzo: Alerta, un altre a visitar: el Tomo II, que recomana la Flaneuse (que té un tumblr i un blog ben veterano): no em queda en la immediata zona d’influència, però si s’ha de fer un esforç… el farem.
5 comentaris | Imprimeix
Ratafia
12 juliol '10 per Roger Compte, a Begudes.
La cosa va començar fa uns quants anys. Estiu a la costa Brava amb els amics, i un, el Pani, treu una ratafia que havia fet el seu cosí. Poc acostumats a provar licors d’elaboració tan casolana, vam flipar amb lo bona que estava. Especialment a partir del tercer xupito. L’any passat, un altre amic, l’Enric, va fer la seva prova i també va passar el tall amb molt bona nota. Aquest m’ha tocat intentar-ho a mi
Aquest és el recipient, en el seu dia 1 (ahir vaig fer la barreja). La base de les ratafies és aiguardent (+ sucre) o anís (sense sucre, que ja és dolcet), amb nous verdes. Després hi ha tot un seguit d’herbes que variaran d’una recepta a l’altra, que n’hi ha tantes com culs. La tradició mana que es prepari per Sant Joan (una de les herbes que porta són les flors de Sant Joan) i que es deixi 40 dies al sol, remenant de tant en tant. Jo he anat unes setmanes tard… A part de la satisfacció de beure’t una beguda que has creat, hi ha tota la preparació que encara fa més maco fer aquest licor. Has de sortir a buscar les plantes i reconèixer-les: aquest ja és un exercici molt valuós que t’obliga a sortir a passejar una mica i a aprendre de botànica. Després, depén de per on et moguis o quina sigui el moment que la fas, segons quins ingredients no els podràs trobar. I aquestes variacions fa molt personals cada una de les ratafies que es fan i desfan.
Al recipient de vidre de la foto, li he posat:
- 6 litres d’anís
- 7 nous verdes (triturades una mica amb un morter)
- 1 pela de llimona
- 1 pela de taronja
- 1 branca de fonoll
- 1 branca de menta
- 1 branca d’albàbrega
- 1 branca d’olivera
- 1 branca de romaní
- 1 branca de farigola
- 1 branca de sajolida
- 1 branca de ginebra (amb unes quantes boles)
- 1 ram de flors de sant joan
- Un tros d’escorça d’alzina
- 15 grans de café
- 1 canó de canyella
- 1 nou moscada, que he xafat
- Un pessic de comí
- 1 pessic de matafaluga seca
- Unes quantes roselles
Del llistat enorme d’herbes que tenia, aquesta era una petita selecció. Vaja, que no és una recepta de llibre, simplement és per ensenyar el què hi he posat jo.
D’aquí mes i mig, arriba la cata.
3 comentaris | Imprimeix
Croquetes
06 juny '10 per SÍLVIA, a Per picar, Primers, Segons.
De pernil… De formatge…
Recepta fàcil però entretinguda. Ha valgut la pena, que mones i bones que m’han quedat! La recepta de la Ruscalleda la clava (Cuinar per ser feliç).
Ingredients per a unes 16 croquetes:
-1 ceba
-50 g de farina
-25 g de farina de blat de moro (Maizena)
-1/4 de l de llet
-2 ous (separem les clares dels rovells)
-nou moscada
-sal
-oli d’oliva
-150 g de formatge ratllat (75 g d’emmental + 75 g de gruyère)
-75 g de pernil ibèric
Preparació:
Primer de tot, piquem la ceba ben fina i la coem en una paella amb un raig d’oli. Mentre això va fent, en un bol barregem els rovells, la farina, la Maizena, una mica de sal i una punta de nou moscada. Dividim aquesta mescla en dos; a una li afegim el formatge i a l’altre el pernil, i mesclem bé. Un cop cuita la ceba, necessitarem una altra paella per dividir-la, meitat i meitat; i a una li afegim la barreja de formatge i a l’altra la de pernil. Barregem sense parar que si no s’enganxa i caca (us aconsello primer coure una massa i després l’altra, si no podeu acabar una mica dels nervis) i ho deixem coure fins que quedi una massa fineta (uns 8 min.). Ho aboquem en un bol i ho deixem refredar. Repetim la mateixa operació amb l’altra massa. I ara ve la part que mola, fer les boles de les croquetes. Jo al final he ficat les masses uns 20 min. al congelador per poder manejar-les perquè no me’n sortia… Bé, un cop més fredes amb l’ajuda d’un parell de culleres he anat fent les croquetes; normalment m’agrada enguarrar-me les mans, però aquesta massa es resisteix! Després, es passen per les clares d’ou batudes i pel pa ratllat, i a coure amb oli ben roent!
Són currada, però res a veure amb les congelades!
2 comentaris | Imprimeix
Seitons emborratxats i arrebossats
01 juny '10 per Roger Compte, a Per picar, Primers.
Ho he repetit un parell de cops últimament. Tornant de la feina, parar al mercat (Abeceria, es clar!) passar per les 4 parades de peix que hi ha obertes per la tarda i emportarme uns quants seitons ja netejats d’espines. El primer dia, tenia una mica de vi ranci que em va sobrar d’una altra recepta i vaig fer una prova i em va agradar. El què necessito és poc (ho poso sense quantitats, que en funció de la quantitat de seitons ja es veu la quantitat del reste que es necessita:
- Seitons
- Vi ranci
- Ou/s
- Farina
El relat dels fets va així:
Surto del mercat amb la compra, arribo a casa, aparco la moto. Trec els seitons, els netejo una mica i els hi trec la mica d’espina que hi ha quedat. Els escoro una mica i els poso en un plat fons. Els cobreixo amb vi ranci i cap a la nevera, tapat amb un paper film.
Aquí va un lapse d’unes dues hores que es pot completar anant a comprar pel barri, veient un capítol de Roma/Breaking bad/Treme, etc…, netejant el pis, llegint poesia i fumant en pipa tot adoptant una postura d’interessant…
Passades les dues hores, trec el plat de la nevera, poso els seitons a escòrrer a la pica i planifico una ruta des de la pica als fogons, on hi tinc una paella amb oli ben calent. Entremig hi tinc un plat amb farina i un amb ou batut. Passo els seitons per farina, trec la sobrant, després els passo per l’ou, i els poso a la paella. Quan estan doradets, els poso en un altre plat sobre paper absorvent perquè xupi una mica l’oli sobrant.
Entenc que el clàssic és posar-los en vinagre, però aquest vi ranci li dona un punt com anisat que m’agrada I si teniu ganes de provar-los amb un punt de gust diferent…
