Crema de bròquil i pastanaga
18 maig '13 per SÍLVIA, a Primers.
Sa, gustós i senzillíssim!
Ingredients:
-1 bròquil
-3 pastanagues
-camembert
-oli del bo
-xarop de Mòdena
-sal rosa, Maldon o alguna de curiosa
-llavors de rosella (per decorar)
Preparació:
Bullim el bròquil i la pastanaga uns 20 minuts. Un cop cuits, ho passem pel túrmix, que quedi ben finet. Emplatem i hi afegim uns dauets de camembert, un pessic de llavors de rosella, un bon raig d’oli, unes gotes del xarop de Mòdena i una punta de sal.
Cap comentari | 
Imprimeix
Gelat de cafè
05 abril '13 per Roger Compte, a Postres.
Des de l’any passat tinc màquina per fer gelats a casa i continuo més que satisfet amb l’adquisició. A vegades afegeixes a la col·lecció gadgets culinaris que acaben acumulant pols, però aquest l’he anat fent servir força. Bàsicament perquè m’he adonat que amb molt poc esforç (i producte bo, això si) pots aconseguir uns gelats o sorbets collonuts. El d’avui per exemple, de cafè, és extraordinàriament fàcil i molt bo.
Aquesta recepta la tenia guardada de feia temps, i es va publicar originalment al Guardian. El xef que escriu l’article comenta que va trobar la recepta per accident tot aprofitant unes restes d’un zabaione al cafè, que va posar a la geladora i li va sortir un resultat de barret fora. Dono fe.
Per fer mig litre de gelat necessitarem:
- 300 ml de bon cafè (torno a reivindicar l’Oroleyisme davant el nespressisme imperant)
- 100 grams de sucre llustre
- 1 cullerada de mel
- 6 rovells d’ou.
Un bon gelat per preparar de matí: fem el cafè. Els 300 ml i una mica més per beure una tassa mentre ho preparem tot a l’hora que esmorzem.
En una cassola per anar al foc hi posem el cafè, el sucre llustre i la mel, remenem una mica i ho escalfem, fins al punt d’ebullició.
Tindrem preparat un bol amb els 6 rovells. Poc a poc hi anem afegint el líquid que hem tret del foc i barrejant-ho amb cura.
Ja ho tenim. Al cap d’una estona podem tapar el bol amb paper film, el posem a la nevera i deixem que es refredi bé. I després, amb la mescla ja ben freda, la podem posar a la geladora, donem al play perquè vagi remenant i en cosa de 45 minuts ja tindrem un gelat de nota.
4 comentaris | Imprimeix
Arròs a la cassola
17 març '13 per Roger Compte, a Primers, Segons.
I allò que penses, si encara no he fet mai cap arrós a la cassola! Bé, de fet em passa amb molts plats clàssics de la cuina catalana que vull anar fent mica en mica. Aquest cop tenia bons convidats a casa i vaig pensar que era el moment per preparar-lo. Em vaig basar en la recepta d’El corpus de la cuina catalana, amb algun mínim canvi en ingredients.
- 400 grams d’arròs
- Mig conill tallat a trossets
- 200 grams de costella de porc també a trossos petits
- 100 grams de pèsols (pes un cop pelats, seran uns 500-600 sense pelar, aprox)
- 3 grans d’all
- 2 tomàquets madurs
- 2 cebes
- Julivert
- Un trosset de sobrassada
- Caldo
És un plat que no té massa complicació. En l’olla / cassola on farem l’arròs (és a dir, que sigui prou gran) hi posem un raig d’oli i hi dorem la carn, fins que quedi torradeta pels seus cantons. La reservem. Immediatament hi posem les 2 cebes i 2 grans d’all picats i el tomàquet madur, ratllat. A foc baix, deixem que xupxupeji i es vagi enfosquint. Momemt que podem aprofitar per actualitzar el twitter, pujar alguna foto a instagram o obrir la primera birreta (el cuiner sempre se la guanya).
Quan el sofregit ja estigui d’un color més torradet, podem afegir la sobrassada, tallada a trossets. Millor no posar-n’hi excessivament que no domini en excés. Una punteta perquè doni gust i un toc de greix que encara el fa millor. Ho deixem 3-4 minuts a dins i ja podem retornar la carn a l’olla.
Després afegim l’arròs i el barregem bé, el deixem un parell de minuts i ja podem afegir el líquid que tindrem calent (aigua, caldo… jo tenia un bon caldo que havia fet i com que era molt potentot, l’he rebaixat una mica amb aigua). Podem posar-ne i si després veiem que en fa falta en podem afegir més (que estigui calent, això si). Un cop hem tirat el caldo podem posar-hi els pèsols i una petita picada de julivert i un gra d’all (al Corpus, on vaig llegir la recepta també hi posaven uns brins de safrà, que no en tenia). Quan hagin passat 15-17 minuts (segons l’arròs) la cosa ja estarà a punt. Abans tastem que el gra estigui bé i si fa falta rectifiquem de sal. I ja podem apagar el foc i servir.
Recordo el consell: feu sempre de més, així quedarà alguna carmanyola per la setmana. I si els convidats són de bon menjar i us fa por que s’ho acabin tot, els hi poseu coses de picar abans! :) Hola Raquel, hola Sito!
2 comentaris | Imprimeix
Les cerveses d’Agullons
07 febrer '13 per Roger Compte, a Begudes.
Els del Barcelona Beer Festival em van proposar parlar al blog d’alguna de les cerveses que tindran disponibles. Això significava tenir abans d’hora el llistat de tot el què tindrien per beure, i jo, que sóc de naturalesa “marujil” no m’hi vaig poder resistir. Vaig fer una llista de prioritat de cerveseres per parlar-ne, encapçalada per l’Agullons i d’aquesta m’ha tocat parlar. La meva idea inicial per aquest text era un altre: parlar amb la gent de la cervesera, visitar-los, treballar-m’ho una mica però al final entre la confirmació que em tocava aquesta i el moment de parlar-ne no he tingut temps de fer-ho: més endavant ja refaré aquest text o en faré un de nou.
Algun cop ho he explicat, però em vaig començar a interessar per les cerveses més seriosament quan vaig començar a visitar La Maison Belge, la botiga que hi ha a Gràcia, al carrer Montseny. Va ser tot un obrir els ulls i començar a disfrutar amb cerveses de gustos i potència sorprenent i descobrir alhora que algunes de les birres més ben valorades eren molt difícils d’aconseguir. Digue-li Westleteren XII, digue-li algunes de les Struise. Un lloc on consultava les cerveses que la gent valorava més positivament era Rate beer i allà tot filtrant per país, em vaig adonar que entre les més valorades d’Espanya n’hi havia algunes de catalanes que desconeixia. En concret entre les primeres n’hi havia d’Agullons i de Guineu (que en aquell moment liderava un rànquing mundial de cerveses amb poca graduació, amb la Riner). Les vaig buscar, les vaig provar i vaig quedar gratament sorprès. Enlluernat pels belgues no m’havia adonat fins aquell moment que es feien bones cerveses aquí! No gaire temps després això de la cervesa artesana va explotar com un big bang i no van parar de sortir noves referències i apostes. Suposo que al final es farà una selecció natural, però s’ha de celebrar que es fan coses molt i molt bones per aquí, entre les més destacades les d’Agullons. Que a part de produir líquid, també són responsables del gran festival de la birra artesana, el de Mediona, que aquest any arribarà el 8 de juny.
Però abans, del 8 al 10 de març es celebrarà la segona edició del Barcelona Beer Festival, que canvia de local (ara a Les Arenas) després que l’any passat morissin d’èxit. Masses cues i massa gent però la possibilitat de provar cerveses de barril que saps que costarà molt que tornis a tastar. A mi em va entusiasmar una barley wine de la que he oblidat el nom! Aquest any apuntaré. Però anem al que anem: si teniu ganes de provar una Agullons ells tindran representació al festival amb un trio ben maco, a priori: Setembre, Verita iné, Sant Joan. La primera és l’única que he provat, en ampolla, una barreja de pale ale i làmbica. De les altres dos, Verita Iné i Sant Joan no em consta descripció. La Sant Joan es veu que ja s’ha provat en alguna fira, però tota l’informació que en tinc és que són variacions de la seva Pale Ale. Si són birres amb tendència a l’amargor, ja em tenen comprat. Caldrà provar-les!
Pot ser que els estils de cervesa (pale ale, porter, làmbic, etc…) no els tingueu gaire clars (jo sóc el primer birraire no gaire avançat que no et sabria explicar la diferencia d’una porter a una stout). No fa gaires dies vaig veure a El Jardín del lúpulo una entrada que enllaçava una guia on els tens tots definits. En anglès, això si.
Tornant a Agullons: si els voleu conèixer una mica més, no us perdéssiu pas el vídeo dels de CerveTV:
Cap comentari | Imprimeix
Rigatoni amb salsa de carxofes
02 febrer '13 per Roger Compte, a Primers.
A la feina, a part de la Sílvia estic ben rodejat de bons cuiners. En diagonal hi tinc el Pep i a davant l’Stefano. Els dos a més de saber del tema webs, van estudiar cuina i els tinc com a bons referents a l’hora de suggerir receptes o restaurants. No fa gaire l’Stefano (molt bon tio tot i l’insistència en defensar la superioritat en tot del producte gastronòmic italià) em va passar una recepta de pasta amb carxofes molt fàcil, gustosa i absolutament adient per aquesta temporada, perquè fa servir les carxofes i perquè és fàcil que tinguem una mica de bon caldo de sobres per aprofitar aquí.
Per fer-la us farà falta:
- Pasta curta (jo he fet servir els rigatonis de De Cecco -en tenen al Bonpreu- que m’agraden molt)
- Carxofes
- Escalunyes (si no en teniu o no en compreu, poseu-li ceba tendra, per exemple)
- Caldo de carn
- Parmesà
- Mantega
Ingredient opcional (per anar per nota): un petit rajolí d’oli de tòfona, poquet, només per aromatitzar una mica.
Piquem les escalunyes i pelem les carxofes, traient tija i fulles exteriors i dividint-la en quatre o vuit parts (a la recepta que em van passar, després de tallades les posaven en aigua freda amb unes gotes de llimona i abans d’anar a la paella les escorrien; no ho he fet, sóc un mandrós). Posem l’escalunya a una paella amb oli i la deixem fins que comenci a agafar coloret. Llavors hi afegim les carxofes i al cap d’una estoneta el caldo, que deixarem fent xupxup lent fins que les carxofes estiguin ben toves. Parem el foc, li afegim un polsim de pebre, sal (si fes falta) i ho triturem amb minipimer fins obtenir-ne una crema. Cal calcular abans la quantitat de caldo que li posem, que no ens quedi una cosa massa líquida.
Per altra banda, posem aigua a bullir, quan ho estigui, li tirem una mica de sal i els rigatoni. Una mica abans que estiguin al dente (l’estat previ es diu al dente de llet) els traiem i a continuació els tirem a una paella prou gran amb mantega i a continuació li afegim la salsa i parmesà ratllat i barregem bé, que la pasta s’impregni bé de la salsa. Per servir li podem posar una punta més de parmesà ratllat per sobre.
7 comentaris | Imprimeix
Pop amb patates i allioli
22 gener '13 per Roger Compte, a Segons.
Aquesta és una preparació amb tradició del receptari català, una de les opcions amb pop que presenta el Corpus de la Cuina Catalana. L’havia fet algun cop la meva mare, per la recepta jo l’he buscat al Corpus, però he acabat de completar-me la manera de fer-ho mirant receptes per internet i inclús trucant a l’Òscar-decuina (tots sabem que els que tenen relació amb terres gallegues ho saben tot sobre el pop) per dubtes sobre aquests cefalòpodes.
El primer pas de la recepta és anar al mercat sovint. El dia que vegis pops ben macos (jo a part els vaig buscar no especialment grans) i sobretot a bon preu, compra’n i els congeles. El pop, congelat, que després surt millor.
Explico les quantitats que hi he posat (una mica a ull, quantitats bones per taula de quatre):
- 4 pops petits (no entrarien en la categoria de popet però tampoc eren monstres Kraken, de punta pota a punta cap no arribaven al pam de llargada)
- Un quilo de patates (jo he fet servir de les vermelles)
- 4 grans d’all
- Oli
- Un ou
Posem a escalfar una olla gran amb aigua. Mentrestant netegem el pop. Si no ho ha fet la peixatera, li donem la volta al cap i traiem les bosses que hi ha dins, d’un marró intens i poc apetitós. Els hi traiem també els ulls i per últim el bec, una petita cosa de color marró fosc, a sota el cap, on hi ha boca (encara que jo li veig més forma de cul). Els rentem bé en aigua.
Quan l’olla ja estigui bullint intensament escaldem els pops, 3 vegades. Els submergim un moment a l’aigua i els traiem. Veurem com contrauen les potes. Després ja els podem tirar cap a dins i deixar que bullin. Segons la mida del pop tardaran més o menys. Aquests petitons diria que m’han tardat cap a tres quarts d’hora. Per saber si estan, els punxem a la part on la pota és més grossa (allà on s’ajunta amb el cap i si el ganivet entra molt fàcilment, ja ho tenim.
Mentre va bullint el pop, pelem les patates i les tallem a trossos, escapçant-les. És a dir, no tallant-les amb el ganivet, si no simplement fent-hi una incisió i després acabant de trencar el tros fent força amb el ganivet. També podem preparar l’allioli: com que el necessitarem negat, no fa falta que ens preocupem a tenir una cosa lligadíssima i de premi. Jo l’he fet amb el minipimer (heretge!!! A la foguera!!): els 4 grans d’all, una mica de sal, un ou i després anar afegint oli mentre el minipimer anava fent feina. Quan ho he tingut ho he negat amb una mica de l’aigua de cocció del pop.
Quan els pops estan a punt, els traiem i tirem les patates a l’aigua. Tallem els pops a trossets semblants de grandària i els reservem. Quan les patates estiguin a punt (ho sabrem quan les punxem i el ganivet entri amb molta alegria) els hi podem escórrer l’aigua, però deixant-ne una punta al fons. Llavors li incorporarem a l’olla el pop i l’allioli negat, ja amb el foc apagat. Remenem una mica l’olla perquè es barregi l’allioli amb la miqueta d’aigua, les patates i el pop, i ja ho tenim! A disfrutar amb l’alè que ens deixarà tota la tarda!
3 comentaris | Imprimeix
Pastís de xocolata molt fàcil. Celebrant els 7 anyets
17 gener '13 per Roger Compte, a Postres.
Tal dia com avui, fa 7 anys, començava aquest blog. Ja en tenia un altre, ambcompte.net, que aviat farà els 10 i vaig decidir crear un de receptes per endreçar aquelles que em funcionaven i explicar-me-les a la meva manera. Vivia sol, no sabia cuinar gaire, anava aprenent. No gaire després de començar va entrar a escriure aquí la Silvia, companya de feina, molt bona amiga i millor cuinera que jo, tot i que amb el temps he anat progressant, això si!
Per celebrar el setè aniversari del blog (tant la Sílvia com jo som del quinta del 77, per tant 7 és el número per celebrar) vaig decidir fer un pastís d’aniversari i tornant a les primeres receptes buscar una cosa que fos molt i molt fàcil de fer. I ja que estem, ben bona. La recepta la vaig trobar al blog del David Lebovitz (del que no fa gaire ja vaig fer un sensacional gelat de xocolata), amb una preparació que ell titulava “Gelat de xocolata per idiotes”. He suavitzat el títol :)
És un pastís per xocolateros. Molt i molt fàcil de fer i on hi domina el gust de cacau. Si sou dels de xocolata amb llet, passeu pàgina. Si sou dels de 70% en amunt, comenceu a salivar. És difícil errar amb aquest pastís, però perquè surti una cosa de gust tremendo val la pena buscar una xocolata de cobertura ben bona. Jo en concret he fet servir la Tarakan (75% cacau) de Chocovic, que l’havia trobat al Renobell. Cosa fina.
Per fer el pastís necessitareu:
- 290 grams de xocolata
- 200 grams de mantega
- 200 grams de sucre
- 5 ous
Preparem un motlle de pastís rodó i l’untem amb mantega que no s’enganxi. Hauria de ser un motlle impermeable, que després el posarem al bany maria. Els de silicona van perfecte.
Preescalfem el forn a 175 graus, amb una safata amb aigua (que arribi a una altura de la meitat del motlle de pastís).
Per un cantó desfem la xocolata i la mantega: jo el què faig és picar la xocolata, tallar la mantega a daus i posar-ho a un bol al microones a tota potència, però parant-lo sovint, que no es passi de frenada i es socarrimi. Ho poso una estoneta, trec, remeno amb l’espàtula i el torno a posar una mica més. Si no teniu microones i ho desfeu al foc, ull que no es cremi la xocolata!
En un altre bol hi tiro els 5 ous (aquí no cal ni separar rovells i clares, fàcil, ja ho dic) i els bato mentre hi afegeixo el sucre. A continuació li anem afegint la xocolata/mantega desfeta mentre no parem de remenar i barrejar-ho bé tot. Ja ho tenim: aboquem tot al motlle de pastís i després cobrim aquest per dalt / amb un paper albal (bonus X2 rima).
Posem el motlle a dins la safata amb aigua al forn i ho deixem un bon temps fins que agafi una consistència puddingosa i hi poguem posar el dit a sobre i no surti empastifat de xocolata o fem la més clàssica i neta tècnica de punxar-lo i esperar que la punxa surti neta. Segons la recepta original era una hora i quart, però el meu forn sempre tarda més i se’n va anar cap a l’hora i mitja. Quan estigui al punt, el traiem, i ja tenim la bomba de xocolata anti-dieta preparada!
17 comentaris | Imprimeix
Pa de motlle amb anet
12 gener '13 per Roger Compte, a Pa.
Ara feia prou temps que no feia pa. Vaig tenir una època que hi vaig experimentar força a casa, però al final la mandra i la visita habitual a bons forns (Baluard, Turris…) ha fet que deixés les masses de farina, llevat i aigua exclusivament per l’àmbit de la pizza (molt potent la que vaig fer aquest dia amb ceba, sobrassada i mel). D’un d’aquests forns que m’agrada, el Trinidad Panes Creativos, he tret aquesta recepta d’avui.
El forner i autor de les receptes del llibre “Panes creativos” (editorial Everest) és el Daniel Jordà que a part de ser un tio molt maco, té la capacitat de ser molt didàctic i fer engrescador el fer pa, bé sigui a través d’aquest llibre o a través dels seus missatges diaris al Facebook. A part de la passió, té una cosa que m’agrada molt, que és que no és gens integrista. Al moment que tothom reivindica els pans de masses mare (a casa mola provar-ho, però és una mica rotllo mantenir aquell èsser viu a la nevera), ell no té problema en dir que hi ha uns quants pans que funcionen bé amb masses mare ben velles, però que una gran majoria no les necessiten i ja poden ser boníssims sense. Simplement fent un pre-ferment (allò que ho prepares, deixes un dia -o el temps que sigui- que vagi fent vida i després ho aprofites per fer el pa) la cosa ja pot sortir fantàstica.
Del seu llibre he començat per aquesta recepta senzilla i fàcil de fer. Un pa de motlle amb gust d’anet. Que clàssicament es combina amb el salmó fumat, així que si us decidiu a preparar-lo ja teniu un bon esmorzar.
Les quantitats:
- 250 grams de farina
- 80 grams de llet
- 60 grams d’aigua
- 50 grams de mantega (jo li he posat oli d’oliva verge, que quan he obert la nevera no en tenia)
- 15 grams de sucree
- 15 grams de llevat fresc (a diferència de fa uns anys ara és molt fàcil trobar-ne; jo la compro al super Consum que tinc prop de casa)
- 5 grams de sal
- 3 grams d’anet sec (anet: en castellà “eneldo”)
En un bol barregem la farina, la llet i el llevat esmicolat, després hi afegim sucre i sal i mica en mica l’aigua, que la vagi absorbint, que amb l’aigua és millor no passar-se i si cal no posar-la tota, doncs no li posem. Després li afegirem la mantega/oli i ja podem començar a amassar. El Daniel és partidari d’una tècnica senzilla i resultona (ho he comprovat a un curset que vaig fer al seu obrador), que és amassar uns tres cops el pa, breument, cosa de 2-3 minuts i després deixar-lo reposar una estona, entre amassat i amassat. Amasses, mires una estona la tele, tornes a amassar, repeteixes… i així, pots combinar l’amassat amb veure capítol de sèrie de duració curta.
Anirem fent aquesta feina i veurem com la massa va millorant i cada cop es va tornant més elàstica: anem pel bon camí! De la massa que tenim al final, tirem quatre puntes (una a cada punt cardinal) cap al mig, li donem la volta i ja tenim una bola, que deixarem reposar 20 minutets.
Passat aquest temps, preparem un motlle de silicona / metall dels allargats, untat una mica amb oli que no s’enganxi, estirem la massa fins fer-ne una barra de la llargada del motlle i la posem dins. La tapem amb un drap de cuina i deixem que vagi fermentant i alegrant-se fins que dobli el volum i arribi gairebé a acostar-se a dalt del motlle.
Amb el forn preescalfat a 220 graus, l’hi posem 20 minuts. Ull a deixar-se també l’escalfor de dalt: jo anava despistat, me n’he enrecordat quan portava 10 minuts i de dalt estava una mica cremadet. Passats els 20 minuts, el traiem del forn, deixem reposar, i al cap de 5 minuts ja el podem desenmotllar.
2 comentaris | Imprimeix
L’allioli de la missa del gall de Lluçà
28 desembre '12 per Roger Compte, a Salses.
El meu germà, el Jordi i la seva dona, la Marta, han estat un bon temps fent un inventari del patrimoni cultural de pobles del Lluçanès, per la diputació de Barcelona. Una feina molt valuosa, que es pot consultar en línia a la web de la Diputació (per exemple, la part dedicada a Lluçà). Gràcies al twitter de la Marta, l’altre dia vaig descobrir que hi tenien catalogada una recepta com a patrimoni cultural de la bonica i petita vila de Lluçà -Lluçanès, Osona- (que és on va néixer el meu pare i ara hi viu el meu germà, si us estranyeu de tanta publicitat).
Com que la feina de preservar la gastronomia tradicional em sembla importantíssima, si puc amplificar la seva feina una mica a través d’aquest blog, millor que millor. Tot el mèrit del Jordi i la Marta de recopilar-ho, jo em limito a passar la informació:
“Tradicionalment a les cases particulars de Santa Eulàlia de Puig-oriol hi ha hagut el costum de menjar pa torrat amb all i oli el dia 24 de desembre a la nit. Aquest costum es va fer col·lectiu en època del Mossén Àngel a la dècada dels anys 80 i 90 del segle XX i es celebra alternativament entre el nucli de Lluçà i el nucli de Santa Eulàlia de Puig-oriol, cada 24 de desembre en sortir de la missa del Gall”.
Per fer aquest allioli es necessiten:
- 4 patates
- 4 pomes (en alguna variant s’hi utilitza codony)
- 10-12 grans d’all
- Pa
- Vinagre
- 6 rovells d’ou
- 1 litre d’oli
Primer cal pelar i tallar a trossets les patates i les pomes i bullir-les. Un cop ja estiguin toves, les escorrem i deixem refredar. Els hi afegim 10-12 grans d’all, una llesca de pa mullat en vinagre, 6 rovells d’ou i ho piquem i barregem bé en un morter. Després s’hi va afegint poc a poc l’oli mentre remenem amb la mà de morter fins que agafi una consistència de crema.
Torrem el pa, untem i ja tenim l’alè preparat per Nadal! :)
Acabo amb una foto aèria de l‘església de Lluçà, bona mostra del romànic català i bona excusa per visitar el Lluçanès.
2 comentaris | Imprimeix
Gotet de crema de carbassa i Idiazabal
26 desembre '12 per Roger Compte, a Per picar.
Continuo amb greus problemes per saber com fotografiar bé un plat i fins i tot com donar-li el toc per presentar-lo i que la gent es pugui treure el barret. Com a mínim, la foto de dalt servirà per il·lustrar un plat molt bo i extremadament senzill de preparar. No té perdua: el temps que us estalvieu, el podeu fer servir per pensar en millors maneres de presentar-lo :)
És una idea que he agafat del llibre “Tastets” (edicions Cossetània), un recull de receptes del gastrònom Pep Nogué, enfocades a opcions per l’aperitiu. Aquesta en concret, ideal per ser una dels teloners pica pica dels àpats d’aquestes festes.
Ingredients, pocs:
- Una carbassa petitona (sobre els 2 kg)
- Un pot de crema de llet de 200 ml
- 125 grams de formatge Idiazabal
La part més complicada de tot és pelar la carbassa. Aquella pell tan dura fa patir per si el ganivet se’n va i s’emporta alguna cosa que no tocava. Però un cop ho tenim fet (la forma més senzilla és trossejar la carbassa i anar pelant els trossets), tallem la carbassa a daus i coberta d’aigua la posem a bullir uns 20 minuts o fins que la carbassa ja comenci a estar toveta. Li podem tirar una punta de sal, però no gaire, que el formatge ja contrastarà prou el dolç de la carbassa.
Mentrestant en un cassó petit hi posem la crema de llet, i quan bulli li aboquem l’Idiazabal que haurem ratllat i remenenem fins que quedi ben desfet.
Tenim la carbassa ja tova: l’enretirem del foc, en traiem aigua (perquè no quedi tan líquid) i ho triturem amb el minipimer, amb la major part de la crema d’idiazabal. Ho podem passar per un colador xinès perquè quedi més fi o podem optar per la opció “em fa una mica de mandrota”, que si no tinc convidats és la que acostuma a guanyar. Posem la crema als gotets i per sobre una mica de la crema d’Idiazabal. La idea de la foto de dalt era recrear una mica un macchiato. De cara al 2013 prometo millorar-ho!
Doncs res, bones festes i bon any a tots!
