Un conte: Gir a l’esquerra

Per variar del que escric normalment a aquest blog (els últims anys, sobretot coses de gastronomia) i per celebrar els 19 anys que fa que el tinc en marxa, publico un conte. Així tinc l’excusa per fer el joc de crear una categoria al blog que es digui “Amb conte”. Som-hi.

Gir a l’esquerra

Si hagués estat un dia com qualsevol altre dia del món, el Karim hauria esmorzat unes torrades amb melmelada i un té amb menta. Hauria escoltat música i després s’hauria vestit per anar a treballar. Però es va adormir, va haver de sortir disparat de casa seva i va començar la jornada al seu taxi gairebé una hora tard. El primer client, per sort, no va trigar gaire. El Karim només feia mig any que conduïa a Barcelona i encara no coneixia gaire els carrers: va confiar a Google Maps la destinació.   

Una mica més relaxat ara que estava en marxa, va aprofitar el llarg semàfor d’abans de creuar la Diagonal per estirar-se la seva barba tupida i resseguir amb la mirada l’estol de patinets elèctrics que iniciava la seva migració cap a terres més fèrtils. Li va fer recordar un moment de felicitat a Islamabad. Ell i els seus amics, en bici, devorant la ciutat. Corrent, cridant, xisclant, sentint-se els reis. No va tenir temps de pensar-hi gaire, perquè el semàfor va canviar a verd, el conductor de darrere va tocar el clàxon insistentment i el Karim va arrencar, atabalat, el taxi. Només quedava un gir per arribar a destí i encara alterat, la seva mà dreta va executar una decisió contranatura. Mentre l’esquerra començava a girar el volant, la mà dreta va fer l’inesperat i va accionar l’intermitent per avisar de la maniobra.

El conductor que el seguia va clavar els frens, al·lucinat davant un fet que no havia vist mai. En una tesi universitària sobre conducció i urbanisme que es pot consultar a la biblioteca de Catalunya hi ha algunes mencions a aquells que havien pogut veure un taxista accionant un intermitent en el passat. En un dels casos, el testimoni ho comparava amb viatjar al Nord i tenir la sort de contemplar una aurora boreal en viu.

La maniobra no va passar desapercebuda. El sindicat de taxistes al que estava afiliat el Karim el va convocar d’urgència el mateix dia. Avergonyit i capcot, va entrar la sala on l’esperava la plana major del Sindicat. Va demanar disculpes, va assegurar que des que havia llogat aquella llicència de taxi sempre havia fet el que s’esperava d’ell i que havia estat un error. Que no es repetiria. Pedro, capo di tutti i capi, panxut i amb una mirada tan dura que tothom intentava defugir, s’hi va acostar i li va xiuxiuejar a l’orella:

– Fa molts anys que som com som i un nouvingut no ens destrossarà el que hem bastit amb tant d’esforç. Si això torna a passar et quedaràs sense taxi i sense cames. D’acord, Ka-rim?

Va assentir amb una reverència que hauria convalidat en protocols de la reialesa i va marxar cap a casa a intentar entendre com havia acabat fent servir l’intermitent. En mig any intens no s’havia après els carrers de la ciutat, però sí, en contra dels seus costums, a posar la ràdio ben alta al seu taxi, a donar conversa quan no se li demanava i fins i tot a insultar a altres conductors. I a no utilitzar mai els intermitents, per descomptat. El Karim nascut el Pakistan havia mutat en temps rècord en taxista barceloní, ningú hauria dit que portava tan poc al volant.

Quan va entrar a casa seva, la dona li va recriminar que arribés tard, i que amb l’aventura del sindicat, que ell li havia explicat per telèfon, s’havia saltat l’Asr, l’oració de mitja tarda. El Karim hauria desitjat tenir un hijab com el de la seva dona per cobrir-se el cap i amagar les seves expressions. Una tàctica de l’estruç a la musulmana. Va respirar profund, va prometre a la seva dona que no es repetiria i la va besar burocràticament. Després d’una estona de lectura i un sopar frugal, el mòbil el va avisar que era l’hora de l’última pregària del dia. L’app fins i tot li assenyalava cap on queia la Meca. Aquell moment de cap en blanc el va asserenar. 

Les 8 hores de son van fer miracles. L’endemà va aconseguir aixecar-se a l’hora, va esmorzar torrades amb melmelada de préssec i un té infusionat els 5 minuts necessaris. Es va vestir, va fer un petó gens burocràtic a la dona i va enfilar cap al taxi. 

El primer client del dia va avisar perquè s’aturés. El Karim va pujar la ràdio, li va demanar on anava i li va preguntar per la feina, la família i pel Barça. 

El client no contestava, però en veu baixa se li va escapar un “puto paki” que el Karim va sentir. Va decidir reservar els insults per altres conductors, com era preceptiu, però un cop va enfilar un carrer molt transitat, va concloure que era el moment, que la seva mà no s’havia equivocat el dia abans i que decididament pensava marcar un gir a l’esquerra. 

Va anticipar l’intermitent ben bé 50 metres abans de girar. De la sorpresa, dos cotxes van xocar, una moto va derrapar i una àvia que passejava el seu pequinès es va desmaiar. 

Una mica més enrere, es va sentir un soroll de neumàtics gratant amb fúria l’asfalt. Va sortir disparat un taxi monovolum, model Mercedes Vito, que a més d’accelerar molt alertava a tot el barri amb un clàxon estrident. Era el Pedro, que havia estat seguint a distància el Karim. En un cop de volant mentre accionava el fre de mà va fer derrapar el taxi per col·locar-lo davant del del seu subordinat. Va baixar del cotxe d’una revolada i va començar a increpar el Karim. Cridava en una llengua arcana i incomprensible, que va estar a punt de despertar a Chtulhu de la llarga migdiada. 

Mentre rebia l’allau d’improperis, en Karim va avisar primer al client, amb parsimònia i educació, que baixés i agafés un altre taxi, que no feia falta que li pagués res. Després va baixar del vehicle i, amb calma i elegància es va dirigir al volcà d’insults. Sense pronunciar cap paraula, li va entregar en mà el carnet del sindicat. Va tornar al seu cotxe, va fer dues maniobres molt ben senyalitzades (més d’un professor d’autoescola hauria plorat d’emoció) i es va allunyar de l’escena, girant amb un intermitent marcat al moment precís, que va astorar els vianants que contemplaven el que passava. 

Alguns espectadors van aplaudir. Una noia en bicicleta, que circulava en paral·lel a l’escena i que va poder veure l’acció des de primera línia, va quedar tan impressionada que va decidir sumar-se a la revolució: va aturar la seva bici, fent cas al semàfor en vermell que tenia davant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *