L’arròs a la milanesa de l’Envalira

Anys i anys, per molts anys. L’Envalira, un dels restaurants clàssics de Gràcia, a la plaça del Sol, celebrarà aviat els seus 50 anys! Ara el porten l’Helena, amb qui vaig xerrar, els seus germans i el seu marit: el van obrir els seus pares, Gerardo i Maria, que havien vingut de Galicia als anys 50, l’abril del 72.

El Gerardo havia treballat a la cuina dels Jesuïtes i després a diversos restaurants de Barcelona, com el Banys Orientals, que ja no existeix, quan la platja de Barcelona estava tallada a trossos particulars. Tenia la seva legió de fidels, que li deien que mirés de fer el seu restaurant i al final li van parlar de l’Envalira (que no tenia un format restaurant en aquell moment, era més tipus bodega) i el va agafar. Al principi li va costar, però de mica en mica va anar consolidant clientela repetidora: molts els havia arrossegat d’Els banys orientals.

L’Helena, darrere la barra

L’Helena em comentava que no han canviat gaire en tots aquests anys: continuen fent cuina de mercat i continuen sense fregidora, fregint tot en paella. Parlant del tema, quan n’és època val la pena començar amb unes carxofes fregides, un dels entrants estrella. Ella em defineix el seu estil dient que no fan res de cuina gaire elaborada, que tot és molt senzill. I aquesta aposta té una legió de fidels que van repetint al llarg dels anys. Tenen un client molt de barri i molt repetidor: n’hi ha que els coneixen de tota la vida, nens que havien vingut amb els pares i ara venen ells sols.

A l’Envalira, el relleu generacional va anar rodat: l’Helena i el seus germans (Gerardo i Glòria) des de petits havien corregut pel restaurant i havien anat aprenent l’ofici en viu als fogons de l’Envalira. Han conservat tot el que els va ensenyar el pare, en especial la bona mà pels arrossos, un dels plats estrella del restaurant.

L’arròs a la milanesa

Pensaríeu pel nom que és una adaptació del risotto alla milanese, però no tenen res a veure. És un plat amb tradició a la cuina catalana. L’Helena em comentava que hi ha uns quants clients d’edat avançada que els hi deien que aquest era un plat que feien a casa. És una recepta que recull el Corpus de la Cuina Catalana i que ja podem trobar al llibre “Manual de la cuina catalana” de Ferran Agulló del 1928, com comenten al blog Roba bruta

Ceci n’est pas un risotto alla milanese

Aquest plat té les seves variacions, és clar. A l’Envalira fan servir pit de pollastre, filet de porc i pernil, tallat petit. Els incorporen a un sofregit de tomàquet, all i julivert. Després li afegeixen l’arròs i el brou de carn i aquest és un arròs que acaben al forn. El toc final és afegir-li formatge ratllat (fan servir emmental) per sobre.

Què ens recomana de menjar pel barri?

L’Helena viu a fora del barri i no hi fa gaire vida, però em diu que les compres pel restaurant les fan sempre al mercat de l’Abaceria. El peix el compren a la Nuria i la Maribel i la carn al Rafa (Hermanos Alvarez).

You may also like...

2 Responses

  1. Fotografo de interiores Barcelona ha dit:

    Gran article, gran bloc. enhorabona

  2. Juan Vida ha dit:

    Hola!
    he provat l’arròs a la milanesa d’Envalira i confirmo que està boníssim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *