No sóc un dels vostres

Després d’uns mesos de crisi lectora vaig trobar la dosi de no-ficció que em va enganxar i em va succionar durant 24 hores, que és el que em va durar aquest llibre del Marc Casanovas, publicat a Ara llibres. Explica la història d’un restaurant que va tenir èxit i va ser influent sense que això es traduís en gaire fama (més enllà del cercle dur de la cosa gastro).

El restaurant es deia Aram i el pilar era l’Alex Montiel, un cuiner que més enllà de la capacitat com a xef també destaca per la capacitat d’analitzar i posar en dubte moltes coses que es donaven per fetes. Vaja, una mica el què s’ha destacat d’El Bulli, però estirant els qüestionaments més enllà del pròpiament culinari: l’Alex es planteja temes com l’explotació laboral a la cuina, que al final és una de les coses que van permetre tirar endavant la revolució d’El Bulli, a base d’stagiers no remunerats. O l’ús de productes amb menys prestigi (com les crestes de gall, protagonistes de la portada i d’un dels plats destacats de l’Aram, amb pernil i dàtils).

Jo fins no fa gaire no havia llegit res sobre l’Aram (o potser si, però no ho havia guardat al meu disc dur). Em va despertar l’interès un text que vaig escriure sobre l’Ot, un altre restaurant creatiu que hi va haver a Gràcia. Que era també un precursor de la febre gastronòmica, però tenint en compte que l’Aram era precursor del precursor, o com molts deien, “avançat al seu temps”. La creativitat extrema que seria la bandera d’El Bulli i la informalitat que els bistronòmics aportarien per apropar alta cuina a la butxaca mitja estaven a l’Aram.

No és un llibre perfecte (com la cuina de l’Aram o la música punk que tocava el cuiner), però explica una història molt interessant de llegir als que ens agraden les lectures gastronòmiques. M’ha ajudat a replantejar-me alguns dubtes que ja tenia amb la gastronomia que ens volen destacar als mitjans (que l’autora d’un altre dels llibres de la temporada, la Maria Nicolau, també s’ha encarregat d’anar subratllant). I també a lamentar no haver tastat el seu cremat (milfulls d’anguila i foie, copiat i repetit a molts llocs i amb autoria adoptada amb polèmica pel Martin Berasategui) o la tatin de carxofa. Fa anys, quan feia curses i Behobies, havia menjat (i bé) a la cuchara de San Telmo, que té l’Àlex Montiel de copropietari i mentpensant en la seva època post-Aram.

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *