Tortura, que algo queda

imprimeix
Al final m’ha pogut la curiositat i he anat a veure The Passion. Vista, s’ha de reconèixer que el Mel Gibson és un bon director i crea imatges molt poderoses (la vaca que es descomposa, el clau que regalima sang…) i fa un és molt encertat de la camera lenta, per potenciar el dramatisme de les escenes. Aquesta ralentització em recordava en el seu efecte a una obra del Bill Viola, que vaig veure a la National Gallery fa uns anys, The Quintet of the Astonished. L’artista aquest jugava amb una velocitat ultralenta (encara molt més que a la pel·li) que donava molta més força a unes interpetacions d’un grup de 5 actors. L’obra era una reinterpretació d’un quadre d’El Bosco, que retrata el moment en que posen a Jesucrist la corona d’espines (que es pot veure també a The Passion). L’obra estava enmarcada dins una (molt interessant) exposició que es deia Encounters: New Art From Old, on artistes contemporanis (entre ells el nostre Tàpies) feien una relectura d’obres favorites del passat.

Re, tornant a la pel·li, molt ben rodada. I punt. Després s’ha de valorar si això et compensa el fet d’haver d’aguantar les dos hores que dura veient com va sofrint el protagonista, i com el van torturant (la sang i la violència, en primer pla). A la sala, ben bé un 50% de públic era sudamericà. I bastants s’han portat els nens a la pel·li. També són ganes de que tinguin malsons. Potser són de la idea (com l’ultraconservador Mel Gibson) que “la fe amb sang entra”. Mentre sortia, he vist alguns d’aquests nens plorant. Poden estar contents els pares.

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *