Quatre discos d’estiu 2010
Provats ja amb el factor platja i amb el factor repetició, 4 discos que he descobert aquest any i que m’estan combinant bé amb sol i platgeta.
El petit de ca l’eril – Sargantanes al sol (spotify): bona senyal que els últims temps hi hagi grups cantant en català que donen ganes d’escoltar-los un cop i altre. Va passar amb Antònia Font i Manel (que vaig escoltar, bastant de passada, tot s’ha de dir) i ara l’accent de Lleide dels petit de ca l’eril amb aquest disco que van publicar el 2009. Tranquilet, guitarres acústiques, nens fent coros i molta referència a cançons infantils. Un amic tenia por a que el xescoboixisme hi estigués massa present però no cal patir. Tot ben actualitzat i divertit d’escoltar. Disc per posar al cotxe mentre vas tranquil·lament cap a la platja.
Foxy Shazam – Foxy Shazam (spotify): disc de platja per excel·lència, sol ben alt, guiris en top-less, cervesa freda. Enèrgic, divertit, animadíssim, excessiu. Un grup amb cantant que crida l’atenció, amb maneres de Freddie Mercury (en acció al clip d’Oh Lord). De fet, no sabria etiquetar-los però si em vindrien al cap grups passats en barroquisme tipus Queen o Sparks. Encara tinc per catar l’anterior d’ells, que també corre per l’spotify.
Tame Impala – Innerspeaker (myspace): Canviant de registre, un grup australià, de Perth (ai, qui hi tornés), que tira cap a la psicodèlia, però amb sons actualitzats i amb un cantant que sembla el doble vocal de John Lennon (escolteu-lo per ex a un vídeo fet per un fan de la cançó Why won’t you make up your mind). Aquest és el disc de posar-se mentre fas snorkel i vas veient peixos -si tinguessis el clàssic reproductor mp3 submergible- , o quan t’estires a la sorra exhaust després de fer esport i el cap dona voltes.
The Black Keys – Brothers (spotify). Aquests em van guanyar el cor per la via del videoclip graciós i barat amb dinosaure. Blues 2.0., sexy, amb duo guitarra-bateria com els White Stripes. No controlo massa la discogràfia anterior, excepte el previ Attack & release, però sembla que van a més. L’any passat vaig veure un dels components, el Dan Auerbach, en solitari i la cosa va estar molt potent. A l’Azkena Rock Festival, visita que repeteixo en qüestió de dies. Aquest és el disc per començar a escoltar quan ja s’ha anat el sol i toca lluir el moreno.
molt bon post
iiihhhhhiiiiiihaaaaaaaaaaaa