La Stamos, como stamos

Fa una estona he vist Femme Fatale. Entre tanta merda cinematografica estival, destaca. Es nota que darrera hi ha un director (Brian de Palma), que sap com rodar les escenes i donar-li ritme a la cosa. L’escena d’un atropellament és especialment ben planificada i la lèsbica del començament (entre una desconeguda i la Rebeca Romjin-Stamos – que sta espectacular a la pel li) té tots els números per convertir-se en la típica que es posa a les llistes d’escenes tòrrides memorables a la historia del cine (Instinto Basico, El cartero siempre llama dos veces…). En resum, la recomano, si es va buscar l’aire acondicionat del cinema, millor disfrutar d’aquesta que no d’algun pestiño. I per raons completament diferents també m’ho vaig passar bé veient La fiesta, la que es publicita (no m’ho crec) com la pel li més barata de la historia del cinema espanyol. Sense ser res de l’altre món els que vam anar a veure-la la vam disfrutar moltíssim, sobretot pels diàlegs que utilitzen el to carajillero que fem servir ben sovint 😛

Més cine: un enllaç amb una petita perla: una parodia de les pel lis dels anys 80 (universitaries principalment) que no té desperdici. El tio lleig que guanya el catxes, la tia bona (cap d’animadores per més detalls) que s’enamora del friki, però el friki veu que el seu amor vertader és la amiga que sempre havia estat al seu costat. Amiga que, per cert, surt amb ulleres i cuetes perquè tots ens n’adonem de lo lletja que arriba a ser, però al final es treu les ulleres, es deixa anar el cabell i és una deesa, oh sorpresa (valgui el rodolí final).

Demà em tocarà viure a mi el drama que molta gent experimentarà aquests dies. El de la tornada a la feina. Snif, snif.