Les Moles

El restaurant Les Moles està a Ulldecona, a unes dues horetes en cotxe des de Barcelona. Això deu ser el problema que té, perquè si no, no entenc com no té més reconeixement i gairebé no n’havia sentit a parlar, a excepció del que vaig llegir al blog Olleta de Verdures i al twitter, amb els sentits elogis del @Mixkin (nota pel senyor Agulló que editorialitza contra blogs i twitters gastronòmics: són molt útils i encara més si els coneixes i saps per on caminen). Aquest és un restaurant que per nivell hauria d’estar jugant a la lliga dels estrellats Michelin. I si amb altres restaurants m’és igual que els hi donin (el Gresca o el Coure ja aniran funcionant, estant a Barcelona) amb ells m’agradaria realment que se l’emportessin. Quan estàs tan lluny de l’epicentre gastronòmic, entenc que tenir una estrella seria un fet diferencial a nivell publicitat perquè més gent el conegui i s’hi acosti.

Anem al menjar: vam optar per escollir el menú degustació més complet. 20 creacions, a un preu de 60 euros (amb dos vins -Llàgrimes de tardor de la Terra Alta i Embruix del Priorat- 75 per cap). També n’hi havia un de més curt, de 15 platets. M’agraden els restaurants com aquest que presenten jocs/diversions a la taula i s’aprofiten de noves tècniques per sorprendre’t. I també m’agraden els que ataquen el producte d’una forma una mica més clàssica (digueli Els Casals). Vaja, que m’agrada tot, que no prenc partit. Però el què m’agrada molt i molt i aquí ho he trobat és que apostin per la cuina del territori. Que donin papers d’estrella als productes de la terra, des dels grans olis, als peixos, les ostres del Delta o fins i tot els garrofers. Aquest menú ha estat un llarg i molt fruït recorregut per 20 parades centrades cada una en uns pocs sabors. Algunes estacions amb vessant més lúdica, altres una mica més convencionals.

IMG_8260.jpg

Un formatge garrapinyat per començar, seguit d’una esponja d’oli d’olives mil·lenaries (que va ser del que menys em va agradar). A continuació el primer dels preferits: un pop a la gallega sense pop! Una fina làmina de patata amb un “carpaccio d’oli” a sota, amb el pebre vermell i les làmines de sal, tota una explosió de sabor a la boca. Tancaves als ulls i només t’hi faltava la textura del pop per tenir-ho complet!

IMG_8267.jpg

Trencant la manera de menjar amanides: l’enciam en gelat, boníssim i refrescant. Després un tomàquet en coulant amb cor d’oliva negre. De l’horta al mar: una ostra amb perles de gingebre, una amanida de bacallà que lligava fantàstica amb la taronja o l’avellana i un llagostí sen-sa-cio-nal. A l’ajillo, en format carpaccio i un cap fregit per engolir sencer. Ve una anunciada sopa de timó. No hi ha líquid, però com si hi fos, al mig s’amaga un cor de rovell. Una passada. Després un altre peix, la juliola. Que ens van comentar que l’havien triat perquè era un dels peixos de la zona que els hi quedava pendents per treballar. I dono fe que n’han tret suc, acompanyat per gust de col.

IMG_8275.jpg

Després un altre joc (que recordo que també em van fer al Celler de Can Roca): treure un plat d’escalivats que va traient fum i omplin-te el nas de fumat abans que la teca arribi a la boca. La ceba, el calçot, els pebrots. Un 10 de plat: tradició catalana, producte tremendo, i un puntet divertit. Tornant al mar… galta de tonyina roja amb l’api. Més cuita del què acostumo a menjarla, però de gust sensacional. Després, tornem terra endins: foiegras amb puré d’albercoc i fruits secs. Tres gustos que s’estimen i el foiegras tan bo com cal esperar. L’últim abans del dolç, una cabra (carn melosa, es desfeia) acompanyat de pintures rupestres (divertits dibuixos amb la salsa al plat, homenatge a les pintures d’Ulldecona, que són Patrimoni Mundial de la Humanitat). Fenomenal manera d’acabar amb referències culturals de la zona i amb la cabra, animal representatiu d’Els ports de Beseit, ben a prop, d’estrella.

IMG_8281.jpg

Trio de postres per acabar, amb un format molt divertit: es titulen Menú infantil. De primer unes patates amb maionesa i refresc. Les patates són pinya, lleugerament cremadeta, i la salsa és crema catalana; la beguda pinya i coco. Molt bo. El següent, en canvi, no ens va convèncer tant: uns macarrons de mel amb una bolonyesa que era maduixa. Per acabar, un rotllo de paper que quan l’bries i desplegaves t’apareixa una fotografia de Les moles i al mig un pedestal amb un gelat estil magnum de garrofer, un gust que no sé si havia provat, però que em va agradar molt. Un punt com de cacau, però diferent.

Nota: millor no esmorzar gaire. Vaig arribar al final que ja no podia més.

Si, no queda gaire prop de Barcelona, però paga la pena baixar-hi. Ni que sigui un cop d’any per provar el nou menú degustació (excepte petits canvis el mantenen tot l’any). També tenen un menú que venien com actualització de menjar tradicional (crec recordar) a 30 euros (begudes incloses). A més, al costat tens el Delta de l’Ebre per passar-hi el cap de setmana, ja sigui passejant, anant en bici, fotografiant ocells… o alegrant encara més la panxa amb la cuina del Delta.

Deixo per acabar el resum del menú en fotografies:

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>