Grace

Se m’acabarien els adjectius i qualificacions superlatives pel disc Grace del Jeff Buckley (1994). Considerat per molts entesos com un dels discos més importants dels 90, per altres menys entesos com jo com una joia i àlbum que ha influit més o menys descaradament a grups com Coldplay, Muse, Radiohead, Ryan Adams i molts d’altres. Un disc que de per si ja és perfecte, però el fet que sigui l’únic disc en estudi del Jeff Buckley (va morir després, mentre preparava el segon, ofegat al riu) li dona una aura mítica i dramàtica que reforça encara més les lletres i l’aire no-terrenal que destil·len totes les cançons. Hi ha per exemple una màgica versió del Hallelujah del Leonard Cohen. Vaig llegir fa temps que el Cohen deia que després d’aquest versió tan esplèndida es veia incapaç de tocar de nou la seva cançó.

Fan 10 anys que es va publicar i els de la discogràfica i la seva mare, que és qui controla el seu llegat, han decidit publicar una edició de luxe. Imprescindible tant pels que som fans més entregats com pels que no l’han escoltat i acabaran enamorant-se del disc.

El primer disc és el Grace tal com el coneixem. El segon són peces inèdites, versions i preses alternatives d’alguns temes de l’àlbum. La joia de la corona aquí és una emotiva peça titulada Forget her que cabria perfectament dins del disc però que al final va caure per “motius personals”. Hi ha versions de Hank Williams o Bob Dylan inèdites fins ara. La cosa es completa amb un DVD que porta un documental de 30′ sobre la creació del disc prou interessant. A més, els 5 videoclips de temes de Grace. De tota aquesta mega-edició potser el que no és tan superb és el documental. No és dolent, al contrari, però li he trobat a faltar chicha, més després d’haver vist un magnifíc documental d’una hora de la BBC. On es veien les seves influències, de Led Zeppelin a Nusrat Fateh Ali Khan i on també sorprenia veure un tio com el Brad Pitt parlant tan apassionadament del Jeff Buckley. Si teniu l’eMule, aquí va el link: documental BBC.