Els Casals
Pica una mica més que els restaurants que acostumo a recomanar aquí al blog, però val molt la pena fer-li una visita de tant en tant. Una recomanació a consciència: com que hi ha seu familiar a Lluçà i no queda gaire lluny de Sagàs, al Berguedà, on està el restaurant, ja fa bastants anys que hi anem un parell de cops l’any a celebrar-hi alguna cosa. Així que he fet prou repeticions com per poder afirmar que m’agrada molt. També s’ha de dir que el tema celebracions comporta gairebé sempre que no em toca pagar i això va bé.
D’Els Casals m’agraden moltes coses (una que no, la seva web!). El lloc és molt acollidor i el servei, a part de conèixe’ls de visites repetides, són molt agradables i de bon rotllo. T’hi sents a gust. No pesats com en altres restaurants de pressupost similar. I també m’agrada perquè l’aposta principal sigui pel producte de la terra i que l’elaboració i presentació, també molt cuidada, estigui al servei i no com a motiu principal del plat. Una bona part del què et menges al plat ve dels seus horts i els animals de les seves granges (són famoses les seves pulardes… que no he provat.). I sempre mouen la carta segons els productes de temporada. Avui mateix ens comentaven que plantarien uns tomàquets japonesos que eren anormalment diminuts però una explosió de sabor a la boca. A veure si en properes visites…
La majoria de cops hi hem menjat menú degustació (l’habitual -dos aperitius, dos primers, dos segons, dos postres- està sobre els 55 euros, i el que es diu “De la terra” costa 70 euros) però avui per dinar hem fet carta. Dos plats, postre, vi i cafés que ens han sortit a 68 per cap. Normalment seria una mica menys, però avui -aprofitant que era especialitat de la temporada- hem apostat per plats amb tòfona, que sempre piquen més. Ara, en el tema vins tendim a navegar més per la línia econòmica… aquí hem begut un Missenyora, un blanc que trobo molt bo. Com a no expert en vins que sóc, per altra banda.
No acostumo a fer fotos quan vaig a dinar, però avui m’ha donat per fer-ho i les he pujat al Flickr, a l’àlbum Els Casals. Cosa que per altra banda, no és nova, que ja van fer els d’Encantadisimo, uns que són molt del bon menjar i la bona foto. A les meves fotos hi trobareu els plats que han caigut a la nostra taula…
El meu full de ruta d’avui ha sigut: de primer dos aperitius. Unes cornes amb pebre vermell fumat i una làmina de matança amb fruits secs, salsa de coco i amanida de nap i col. Curiós i divertit el primer, boníssims els contrasts del segon. El primer ha estat mongeta tendra del ganxet amb conserves, encurtits i verat a la flama de llorer. També lligaven molt bé tots els gustos i m’ha agradat especialment el gust sorprenent que trobaves de tant en tant. Unes flors, que no sé identificar, petites i molt saboroses. De segon, bacallà confitat amb parmentier de tòfona negra Tuber melanosporum, panxeta i espinacs. La salsa amb julivert i espinacs tenia un verd que entrava molt pels ulls, la panxeta espectacular i contrastava molt bé amb el bacallà. La tòfona no era tan protagonista aquí com en altres plats que han caigut pel meu voltant. El meu germà s’ha menjat una truita de tòfones amb torradeta on les torradetes venien amb virutes de tòfona i tenien un gust espectacular. Per postres he agafat un dels que s’ha de demanar al començar l’àpat, una crema catalana cremada amb melindros i sorbet de llimona, taronja i canyella. M’ha agradat la crema i m’ha encantat el sorbet. Els melindros, tot i que bons no tan espectaculars com la resta, però vaja, estan per sucar-los a la crema! El meu postre preferit que fan, però, continua sent el pastís de poma.
Per acabar el cafè de rigor amb els petit fours d’acompanyament (dos habituals -bombons i carquinyolis- i de novetat uns bunyols amb crema molt bons). Com amb altres plats presentats – com podeu veure a la foto de l’enllaç, sobre pissarra que queda molt guapo.
Actualització 15/09: He repetit altre cop visita fent un impecable menú de la terra i acompanyat de blogueros gastronòmics (Mar, Sara Maria, Oscar, els vermells, Manel). La novetat aquest cop i que encara ha fet més completa i disfrutable l’experiència ha estat visitar Lamalla que és el lloc on tenen l’hort i el bestiar que després acaba al plat. Ens han fet un tour encantador explicant detalls de perquè hi havia coses que pujaven bé, altres que no, perquè feien la seva aposta per la qualitat i no la quantitat i al final veiem com es tancava el cercle. Ens comenten que fan el seu pinso, veiem els porcs petits, els porcs més grans, el lloc on posen a secar els embotits… i mitja hora més tard flipem amb l’espectacular sobrassada que posen al menú dels Casals. Ens ho comentava el cap de sala, el David. Hi ha molts pocs restaurants al món que ho facin. El Blue Hill, a NY i després uns quants més. Ben poquets. Menjar el què han cultivat sense passar per cambres frigorífiques, collit del dia, és un altre món. Un simple tomàquet -de cor de bou- és una simfonia de sabors. Vaja, que s’assenta en la meva percepció com a restaurant preferit dels que he visitat. I nombroses visites al llarg de 10 anys així ho certifiquen. No és flor d’un dia.
És curiós que al post original parlava que començarien a plantar tomàquets japonesos petits. Si, ja els han plantat i els vam veure i tastar a l’hort (no en plat). De la mida d’una oliva arbequina, una explosió de sabor a la boca notable. I un altre apunt: allà ens vam trobar al Martí, estudiant de cuina i blogaire gastronòmic, que està fent una estada als Casals i que em deixa flipat amb la seva maduresa per això dels fogons amb només 17 anyets. A veure si en sentim parlar en el futur 🙂
Veig que us he fotut les botes!!
Salut Roger,
Xavi.
PD: Donaré records teus als foreros, ok?
Jeje, si, tu mateix. Si, avui he sopat un iogurt. I demà tocarà verdureta. Però mira que ens hem quedat a gust!