Ficció & Una verdad incomoda

Ficció: així a bote pronto no és el tipu de pel·lícula que m’acostuma a tirar gaire. Lenteta, sobre el tema de l’amor… Però fos pel tema que fos (el moment, la situació dels personatges, moments vitals…) em va tocar molt. La historia d’aquest amor que no s’acaba d’expressar em va commoure. Tot això, passant poques coses i amb tot el pes sobre unes molt bones interpretacions (especialment l’Eduard Fernandez) i en un treball meticulós de pensar cada plano. Es nota que la camera està posada d’una manera en concret amb intenció. Vaja, la primera pel·lícula d’aquí que disfruto realment en molt de temps (tampoc és que en vagi a veure gaires com per comparar)…

Una verdad incomoda: el documental de l’Al Gore sobre el canvi climàtic. Com a pel·li se li poden trobar mil defectes (excessiu protagonisme de l’Al Gore, coses que no venen a cuento com les seves histories personals -el fill…-…) però bé, si serveix per conscienciar a algú que la cosa va malament, benvinguda sigui. És interessant anar-la a veure per tenir una visió bastant clara (i segons sembla ben basada en dades científiques) de com de xunga està la situació. Però amb el punt optimista de que la podem canviar. I això no és cosa dels Estats Units només. Aquí a Espanya, sempre líders en les estadístiques més dubtoses, som el païs de la Unió Europea número 1 més allunyat del protocol de Kyoto. D’elmundo.es: “ Las emisiones de gases de invernadero en dióxido de carbono (CO2) equivalente en España han aumentado un 45,61% en el año 2004 respecto a 1990″.