The Office Vs The Office

Aprofitant pauses televisives estivals, m’he posat amb The Office (combinant-la amb Generation Kill, que ja en parlaré quan hagi acabat -espectacular- i Burn Notice, pura diversió d’espies que ha començat segona temporada).

Me l’havien recomanat molts cops, n’havia llegit meravelles. Vaig veure’n un capítol i no em va convèncer. Vaig preguntar si millor la versió anglesa (la original) o el remake nord-americà. En les dos, una espècie de fals documental que captura la vida a l’oficina d’una companyia paperera.

Al final he optat per la tàctica mira-t’ho tu i decideix pel teu cantó. La versió anglesa són només 12 capítols (2 temporades) de mitja horeta cada un. La nord-americana són bastants més (i diria que continuarà emetent-se), però de 20 minuts. La conclusió final seria que disfruto més amb l’americana, tot i que no costaria gaire admetre que l’anglesa pot ser més bona. La original potser és menys fàcil de digerir, amb molts moments d’aquells durs de veure, per la vergonya aliena (una cosa semblant em passa amb Curb your enthusiasm) i amb una estrella que és el cap, un personatge repulsiu que devora el protagonisme. L’americana és més “amable” i molt disfrutable. A part d’un cap molt divertit, orbiten un seguit de personatges amb més protagonisme que en l’homònima anglesa. Del guaperilles Jim, a la secretaria Pam (ai com m’agrada) i sobretot el Dwight, el pilota del jefe, que en aquesta versió s’escora sovint cap a la vessant friki.

Si no l’heu vist, mireu la primera temporada de les dos versions, 6 episodis per cada una i decidiu. Recomanable i divertida ho és molt. I és inevitable sentir-se reflexat en moltes de les situacions i personatges que pul·lulen per les oficines…