Viatge a Indonèsia

imprimeix
Per tercer any consecutiu (el que ve canvio!) he repetit viatge d’estiu a Àsia. Després de Japó i Laos/Cambodja, aquest any ha tocat visita a Indonèsia, molt recomanat per gent de la feina, la Gemma/Jere que escriuen dels seus viatges a Volanthevist i el Pep/Cris que ho van fer a Loliplanet. No em vaig preparar el viatge excessivament. De fet vaig sortir sense la ruta clara del tot. Si que tenia una llista de llocs que tenia ganes de visitar, però que tenia clar que no els podia fer tots. Tenia una mica menys de 3 setmanes i poques ganes d’estressar-me amb massa transport. Un cop allà em vaig acabar d’adonar que costa lo seu moure’s d’illa a illa i que millor no fer plans de moure’s gaire, que pot fer-se molt pesat. Per un altre viatge quedaran coses com fer un trekking pels volcans de Lombok, relaxar-se a les illes Gili, buscar el llac de meduses de Pulau Derawan o veure orangutans a l’illa de Borneo.

Vaig volar amb Singapur Airlines, la millor aerolinia amb la que he viatjat. A més, vol directe Barcelona-Singapur, que és un plus. 850 euros anar i tornar. D’entrada tenia aquests vols i un que era unes hores després d’aterrar i que em portava a Denpasar, a l’illa de Bali, amb Airasia, votada millor aerolinia lowcost. Està prou bé, realment. A dins d’Indonesia la gran majoria (diria inclús que tots) els vols que vaig fer van ser amb LionAir. Indonèsia no és un país gaire car a l’hora de fer-hi vida (avions a part, el càlcul em va donar que em vaig gastar uns 35 euros per dia, que podrien haver estat menys sinó hagués viatjat sol) així que si voleu fer un càlcul aproximat del què pot costar el viatge, val la pena mirar el què us podrien sortir els avions. Tant el llarg, com els interns, que podeu consultar a una web com Tickets Indonesia.

Bali

Els primers quatre dies van ser a l’illa de Bali. A l’arribar vaig passar la primera nit a Kuta. Simplement per motius logístics: arribava tard i això quedava ben a prop de l’aeroport. És una ciutat molt orientada al guiri, especialment a la modalitat surfero australià, amb la seva platja, les onades per fer surf i la marxa nocturna. Al matí següent ja vaig tirar cap a Ubud, que és una visita recomanable si aneu a Bali. Vaig dormir a casa d’un ubudenc (el nom: Daiwi), però està ple d’aquests “homestay”. Surt barat (menys de 10 euros la nit) i el meu estava ben net i xulo. Pots caminar per Ubud i acostar-te al Monkey Forest (un petit bosc ple de monos ansiosos per robar platans i altres menjars als turistes), passejar per una filera interminable de restaurants (alguns fan cursets de cuina) i si tens ganes de caminar més, allunyar-te del poble per alguns dels camins que et treuen de la zona urbana i et porten per camps d’arròs i verd a banda i banda. Em va agradar especialment una sortida des del costat del Thanpuhan Temple, que sembla que s’allarga fins a 15 km, però amb una mica de caminadeta ja passaves per pobles, arrosars, muntanyes i un camí molt i molt tranquil. Una de les nits vaig veure un espectacle de ball i música (Kecak and fire dance Trena Jenggala). Històries de mites de l’hinduisme i música sense instruments, a nivell vocal i algun aplaudiment, molt repetitiva.

A més de caminades també pots agafar algunes de les excursions que s’oferten pels voltants, des d’anar a volcans fins visitar temples. Vaig fer una ruta d’un dia a varis temples : Goa gajah, Tampak Sirig (aquest nom no el tinc gens clar si està ben apuntat – tinc una caligrafia demencial), Besakih, a més de passar pel llac Batur i visitar una plantació de café. Hi havien els animals que mengen café, el digereixen i fermenten a l’estomac i el caguen: un cop recollit hi ha el copi luwak, el café més car del món. Que es pot provar: no em va impressionar gaire, la veritat. Els temples si que van ser xulos i donaven una bona visió dels temples hinduistes de la zona, a més de coincidir amb vàries cerimònies que donaven molt color a la cosa.

Sulawesi

En aquesta illa ben gran hi vaig fer el gruix del viatge. De Bali vaig volar fins a Makkassar al Sud i d’allà vaig agafar un autobús nocturn fins a Rantepao, a la regió de Tana Toraja, bastant al centre de l’illa. De fet era el meu objectiu principal per visitar l’illa, que tenia ganes de veure la regió i els famosos funerals amb sacrifici de búfals. Els funerals i el tema de la mort em van impressionar tant que ja els hi vaig dedicar un article al blog. Així que aquí m’ho salto: simplement dir que impressiona tant com em pogués haver semblat pel què n’havia escoltat i llegit. Vaig agafar un guia per veure un dels funerals, i de pas després vam anar a conèixer les cases de la zona (a Kete Kesu) i vaig visitar unes coves, que no impressionaven gaire però servien per veure com posaven tombes a tot arreu, des de l’interior d’una cova fins ben amunt d’una muntanya escarpada.

A part d’això vaig decidir aprofitar la regió i lligar un trekking d’un parell de dies amb un guia: em va sortir bastant més car per ser un de sol. Si ets dos o tres, la cosa se’n pot anar cap als 40 euros per cap o menys, comptant que inclou un guia, menjars i allotjament de la nit entremig. Va valer la pena per això, caminar per paisatges verds que barrejaven arrosars, boscos de bambú, muntanyes, poblets, bùfals, arbres de café i cacau, tombes de tot tipus… També em semblava curiós com em saludaven els nens, que al veure’m cara de turista pensaven que els donaria caramels (no en portava). Els reclamaven al crit de “gula-gula”! La nit la vam fer a un poblet, Batutumonga, que a l’estar més elevat, hi feia una mica de fresqueta per la nit: l’únic cop en tot el viatge que vaig fer servir la màniga llarga -molt fina, això si-. Del viatge em va sorprendre la quantitat d’esglèsies. Sembla que allà els cristians són majoria aclaparadora, a diferència d’altres illes. L’estància a la casa on vam dormir també va estar bé. Fresqueta agradable, un sopar molt bo (porc fet de diferents formes, l’arròs obligatori a cada àpat i una Bintang beer per beure) i després conversa amb els de la casa, que anava traduint el guia, i anaven explicant tot d’histories i llegendes. Morts que caminen o que envien la seva olor a quilòmetres d’on estan… creuen força en la màgia – no tant com abans, però encara força. Pel camí enganxem un funeral i un casament. Es nota fàcil la diferència des de lluny. Als funerals predominen els colors negres i vermells (ells fan servir només quatre colors per decorar -negre, blanc, vermell i groc) i al casament dominen els blancs i grocs. Quan passo pel funeral estan degollant búfals, al casament canta una orquestra cançons indonesies per entretenir els convidats mentre els nuvis estan casant-se a l’esglèsia. El trekking l’acabem a un warung (restaurant local) de Rantepao. Si un no té manies de menjar en aquests restaurants orientats a la gent local i no als turistes, es trobarà que s’hi menja bé i molt barat.

Per fer aquesta caminada, ho vaig contractar a una oficina de turisme que hi ha a un carreró davant de l’esglèsia de Rantepao. Vaig quedar molt content amb el guia, el Paulus Padang (telèfon 081343547599 – paulus_padang@yahoo.co.id) que tenia bon anglès i em va estar explicant coses molt interessant a part de convidar-me a sopar a casa seva amb la seva família, que va ser una forma xula d’acabar els (bons) dies per la regió de Tana Toraja.

De Tana Toraja la idea inicial pre-viatge era anar cap a les illes Gili i Lombok, però veure com estava l’aeroport de Denpasar de ple, la de cartells anunciant Gili que hi havia per Bali i el què deia la guia de que estava molt ple al juliol i agost em van fer replantejar la ruta. Vaig decidir no moure’m d’illa. La idea inicial era pujar fins les illes Togian. Però preguntant sobre la logística vaig veure que els autocars no quadraven gens i perdia 3 dies amb el viatge. Cap a una opció més fàcil: baixar en bus nocturn fins Makkassar (són comodíssims: et pots estirar completament les 8 horetes que dura el trajecte i clapar a gust, per uns 10 euros que costa el bitllet) i d’allà agafar un avió fins Manado, al nord. Llegint a la guia, parlava d’una illa, Pulau Bunaken, que va ser tot un encert visitar-la.

Només arribar a Manado, em vaig arribar a l’oficina turística. Em van orientar sobre allotjaments allà i aconsellar bé. Vaig allotjarme a Daniels Homestay, on tenia un fantàstic bungalow amb bany i a 5 metres de l’aigua, pensió completa (molt bo el menjar) i tot per un preu d’aproximadament 13 euros al dia! A més entraves a l’aigua, nedaves uns 100 metres i ja estaves a la barrera de corall que anava paralela a la costa. Cada dia m’hi passava hores, admirant la vida que hi havia. El millor snorkel que he fet mai. Una varietat de corall espectacular, peixos de colors de tot tipus, estrelles de mar, fins i tot alguna serp de ratlles negres i blanques (verinosa, però espectacular), moltes tortugues de metre de llarg i un dia que vaig aixecarme d’hora per nedar amb la llum de la sortida del sol vaig tenir la sort de trobar-me amb un grup de 6 o 7 dofins. Allà vaig trobar la dosi de relax necessaria per unes bones vacances. Bon menjar i anar combinant el fer snorkel quan la marea estava alta, amb llegir i prendre una mica el sol a l’aigua. L’illeta té un parell de pobles, on no et trobes gairebé amb cap turista: estan als resorts, però n’hi ha poquets i la sensació de tranquilitat i no estar envoltat de turistes és genial. No descarto gens repetir visita al futur. Si sou dels que feu submarinisme també ha de ser molt espectacular, però simplement amb l’snorkel ja flipes.

D’aquí vaig sortir cap a Manado on vaig agafar un bus que anava fins l’estació del parc Tangkoko. D’allà vam agafar (amb un parell d’holandesos coneguts a l’illa) un “taxi” fins el poblet de Batuputih, que és una altra visita molt recomanable. Poble tranquil, envoltat de selva i al costat d’una platja de sorra negra volcànica molt tranquila i ideal per fer un bon bany relaxant. D’allà pots lligar excursions per fer visites a la selva, al parc nacional de Tangkoko. Tant nocturnes com de bon matí. Les nocturnes es centren sobretot en anar a veure monos tarsers, monos d’ulls molt grans que dormen durant el dia al seu arbre i després durant la nit fan vida. Nosaltres hi vam anar pel matí. Amb la sortida del sol, tornaven cap a l’arbre i els vam sentir xisclant i acostant-se i després veure’ls de prop: em va encantar. De camí cap als monos vam veure més vida, com alguna tarantula ben peluda. Després de la sortida del sol vam veure un espectacular ocellot (anomenat Red knob hornbill) i a la llunyania uns quants kus-kus, que es veu que és un marsupial tipus koala. D’aquí una bona caminada fins localitzar el guia una colònia de macacacs de cresta negra (n’hi havia uns 60) i que també va ser espectacular veure’ls tan de prop, grans i ben petits amb les mares.

Després un dia a Manado, que va coincidir amb un aiguat fort (raro, que és època seca), ciutat on vaig intentar provar de menjar gos, però el restaurant on em vaig assentar i teoricament el tenien, estava acabat. No tenia massa mania en provar-lo i tenia curiositat pel gust.

Java

De Manado vaig volar a Jogyakarta (no hi ha vol directe, va ser via Jakarta, ciutat que per caòtica tothom em va recomanar evitar), que era un altre punt al viatge recomanat pels que havien estat a Indonèsia. Per desgràcia el dia després d’arribar la panxa se’m va començar a rebelar (dubto si va ser un àpat a Manado o el sopar de la nit anterior en un “tenderete” de carrer, menjant pollastre fregit en llet de coco) i vaig haver de fer un dia de repós i prendre’m amb calma la resta d’estança, final del viatge per altre part. És una ciutat xula si aconsegueixes superar la de gent en becak (bici amb un carro lligat per seure) que et crida per portar-te o els que et volen vendre batik (uns teixits artesanals típics d’allà). Em vaig estar a la zona guiri de Sosrawayan, a un parell de llocs diferents, el segon em va agradar molt més, l’hotel Mònica, que em sortia a uns 18-19 euros per nit, esmorzar inclós. D’allà podies caminar molt bé per tota la zona principal de la ciutat i acostar-te a veure el Katon, el palau del sultà, una visita xula que val la pena fer coincidir al matí quan fan representacions artístiques. Quan jo hi vaig anar feien una música ben curiosa.

Un altre dia vaig agafar un tour per veure dos temples molt potents. El Borobudur, que a primera hora del matí lluia espectacular, amb la selva coberta de boira a la llunyania i el Prambanan. Val la pena fer la visita. Jo potser anava una mica saturat de temples de l’any passat (A Laos i Angkor Wat a Cambodja) però tot i així em van agradar molt, especialment el Borobudur. Estructura imponent i tot de relleus en pedra a cada nivell. A més dels temples i les caminades, Jogyakarta no és mal lloc per acabar el viatge si voleu comprar cosetes per emportar-vos a casa, des de xocolata de Java, als teixits tipu Batik o artesanies vàries. Va quedar pendent fer alguna visita a un volcà (m’ho va impedir la panxa). La meva idea era pujar al Merapi, que fan sortides a les 10 de la nit per caminar durant la nit i veure com surt el sol des de dalt del volcà. El Bromo pinta molt bé però el vaig descartar immediatament per la distància: és un trajecte d’11 hores! No té sentit anar i tornar i passar tant temps: potser es pot fer si és en ruta, que era un paquet que oferien. Et porten fins a Bromo i després fins a Denpasar, a Bali, no és un anar-tornar.

Després de tanta lletra, us deixo les imatges perquè us feu una idea de la majoria del què explicava aquí:

You may also like...

2 Responses

  1. Albert escrigué:

    Impressionant la descripció i les fotos de Pulau Bunaken, és un lloc d’aquests on retirar-se per no tornar mai més!

    Pel que fa a les llegendes d’esperits que dius que expliquen, les pelis de l’Apichatpong Weerasethakul (el nom més complicat del món) van bastant d’això. Són pesadetes de veure, però tant rares que resulten sorprenents.

  2. Roger escrigué:

    Si, el conec l’Apichatpong i de fet la que he vist d’ell, la de Uncle Bonmee, em va agradar moltíssim. Un dels deures que tinc per fer, anar veient les altres

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *