Avui 28 de gener aquest blog fa 10 anyets, que es diu ràpid. Vaig començar amb un post de presentació i hi vaig anar afegint receptes, de mica en mica, mentre anava millorant les meves habilitats a la cuina. Un blog era (de fet és, per molt que els que necessiten titulars d’impacte necessitin matar-los periòdicament) una bona eina per conservar un arxiu de receptes: fàcil de publicar, ordenat i amb la possibilitat de donar veu a qui passi per aquí i et vulgui ajudar a polir la recepta.
En aquest sentit no han canviat gaire les ambicions amb aquest blog. Com a molt ha baixat la periodicitat publicant. En qüestió de receptes no tinc ni la capacitat culinària ni creativa per fer plats que destaquin especialment, ni un talent fotogràfic desmesurat per retratar plats que es mengin amb els ulls. I l’escric en català, un altre motiu per no ser especialment ambiciós (els qui busquen més lectors, ho intenten en castellà). Però tinc el meu criteri per triar receptes i la meva manera d’explicar-les. Estic ben content del catàleg de receptes que hi ha quedat (mèrit a mitges amb la Sílvia Campàs, que des de gairebé al principi va començar a publicar també en aquest blog). Per ser un blog que actualitzem ben poc (devem anar a una mitjana de post al mes els últims anys) continua tenint un bon nombre de visites. El 75% de les visites (xifres 2015) vénen de cercadors. Mirant els continguts, però, les receptes que atrauen més visitants des de Google (dades 2015) són força antigues, un bacallà al forn, una sopa de meló amb pernil i una costella de porc al forn. Al top-10 també entra el que vaig penjar pels 7 anys d’aquest blog, un pastís de xocolata que és cosa fina.
En el moment que vaig començar no hi havia masses blogs de cuina en català, però la cosa va anar creixent de forma exponencial. Els blogs relacionats amb la gastronomia han fet un creixement brutal, especialment en les seves variants de receptes o de restaurants (que jo he tractat a l’altre blog, ambcompte.net). Al començament en seguia forces, ara puc dir que els compto amb els dits de les mans. Més que exclusivament de receptes m’interessen blogs que a part expliquin històries (com el d’Olleta), que teoritzin sobre gastronomia (com el del Jorge Guitian), que parlin de coses que no controlo gens (la Mar i els seus còctels) o que em recomanin restaurants amb un criteri que em sembla fiable (el del Phillipe, per exemple). També em dóna la sensació que allò de seguir un blog, subscriure’s al RSS i veure tots els seus articles ja és poc habitual. Ara et segueixen a les xarxes socials i depens de la bondat de l’algoritme de Facebook per distribuir les teves actualitzacions als qui el segueixen. Que cada cop costa més. I a Twitter depens dels seguidors que tinguis i de fer-te pesat promocionant el teu post. Com que tot això de les xarxes socials costa (i més si no li poses excessiu interès, com és el cas), sempre queda el SEO: pensar a tenir les paraules que la gent cerca al teu text, especialment al títol i repetida a dins, i mirar que Google pensi que la teva web és important, que li diran coses com les webs que t’enllacen o el ressò “social” que pugui tenir.
Com deia, des de l’inici d’aquest blog el nombre de gent que parla sobre gastronomia s’ha disparat. No són només els blogs. Són els twitters, els instagrams. En la seva majoria comentaris sobre restaurants o receptes que són més apunts que textos en profunditat i amb més ganes d’aparador d’un mateix que no d’explicar-nos alguna cosa. No és fàcil trobar aquells qui t’expliquen coses sobre gastronomia amb ganes i bagatge i que no es mouen per la voluntat del “pillar cacho”. I per això vull dir que et convidin a un restaurant, t’enviïn productes a casa o buscar que et publiquin en premsa. No és que faci falta ser pur de cor i poder volar sobre el núvol Kinton per escriure un blog, jo crec que n’hi ha prou amb ser honest. Que si et conviden o et regalen alguna cosa, explicar-ho. No és només això, sempre està bé comentar al teu text els factors que poden atenuar la percepció d’una cosa que expliques (i més en un blog on tens espai de sobres). Si t’ha deixat la nòvia i poc després fas una crítica d’un restaurant o d’una pel·lícula, és ben possible que el que escriguis estigui alterat pel teu estat d’ànim. Mirant cap enrere, recordo un cop que vaig escriure sobre un restaurant on m’havien convidat (diria que va ser l’únic cop que he publicat després de ser convidat, si no em falla la memòria). Deia que estava molt bé i que ens havia agradat i repetiríem: juraria que no hi vaig tornar.
(brindis per l’aniversari. A la dreta el Pere, que no ha escrit cap recepta del blog però n’ha endrapat moltes)
Dos menús d’aniversari!!
Per acabar, amb la Sílvia hem fet exercici de seleccionar cadascú un menú amb plats del blog, un primer, un segon i unes postres.
El menú que ens proposa la Sílvia:
- Salmó marinat amb taronja i llimona: del 2008, facilíssima, no falla mai; l’he fet infinitat de vegades i encara no he trobat ningú que em digui que no li ha agradat.
- Costella de porc de Cal Rovira al forn: del 2013, per la seva senzillesa. Quan es demostra que la base de la bona cuina és una matèria primera excel·lent i que no calen filigranes per menjar com un rei.
- Sacher II: del 2011, com a fan de la xocolata, aquesta recepta en què aquest ingredient amb tants addictes arriba a la màxima esplendor.
El meu menú:
- Panades mallorquines: una recepta a la qual li tinc un carinyo molt especial (però molt eh, la veneraré tota la vida), de fa un parell d’anys. Fàcil, molt repetible i molt versàtil, canviant el que hi va dins.
- Bacallà amb allioli de figues: una preparació del 2006 que va fer la Sílvia. Tocava posar algun plat amb aquest peix, que tenim bastantes receptes de bacallà.
- Brownie amb cobertura de formatge ataronjat: del 2010, treta d’un llibre que m’enamora, la foto m’ha fet venir gana