“Quan arriba la penombra”, Jaume Cabré

Quan arriba la penombra
Un petit pròleg, abans de parlar del llibre: fa temps que sóc conscient que llegeixo poc, molt menys del què solia fer i només recupero una micona el ritme en èpoques de vacances. La idea positiva de llegir la tinc sempre a sobre, flotant, però el mòbil i les sèries de televisió, tentacions més immediates, no em deixen apropar-m’hi. He necessitat l’entrada d’un factor extern, ser pare, per donar més arguments a la necessitat de llegir i no deixar-la arraconada com els últims anys. El meu fill encara és molt petit (4 mesos quan escric això) per copsar moltes coses, però vull que comenci a acostumar-se a veure els seus pares llegint, que el què vegi a casa segur que l’influeix. Deixant de banda que llegir en català m’ajudarà a refrescar lèxic, que el tinc una mica encarcarat, i tinc ganes de transmetre paraules boniques al meu fill.

Contes acompanyats de mort

L’epíleg d’aquest “Quan arriba la penombra” es pot llegir sense perill d’espoilers. El Jaume Cabré ens explica els criteris per confegir un bon recull de contes. Hi ha contes que li van naixent entre novel·les, altres mentre les escriu; entre tots n’ha de fer una tria i buscar un fil conductor que els uneixi, sigui temàtic, o de to. Ell explica la metàfora de l’entrenador de futbol que disposa els 11 jugadors que creu millors i a la posició on creu que rendiran més. En el camí de fer l’alineació, acaben a l’equip titular alguns jugadors inesperats i en cauen d’altres que semblaven fixes. En aquest recull, la mort plana per sobre de tots els contes. Fins i tot en algun que sembla acabar poc tenyit de sang, cal no patir: això acaba arreglant-se més avançat el llibre.

Hi ha contes ben llargs (algun que es divideix en diversos relats) i d’altres de fugaços. És el cas de Poldo (un dels relats no inèdits del llibre), que en 7 pàgines ens explica la historia de’n Poldo Blasi i Calpena, un lladre de corders al Pallars Sobirà. En un espai tan curt en té prou el Cabré per entusiasmar-me explicant qui és el Poldo, què fa, com l’enxampen, com el maten, com viu la seva vida sota terra i com el tracta la vida després de mort.

M’agrada molt com escriu el Cabré, d’una manera molt fluïda, rica, que et fa entrar en la història sense fer atenció excessiva al com es diu per poder-se centrar en què passa. I el què passa són fets extraordinaris: persones que es queden tan embadalides amb un quadre que acaben entrant-hi, assassins a sou que miren la mort d’una manera absolutament professional i freda i escriptors de novel·les d’assassins on es desdibuixa la frontera entre ficció i realitat.  Algun cop em trobava desubicat, sobretot al parar alguns dies i recuperar-lo a mig conte, però cal confiar en l’autor: tot s’acaba posant a lloc i encara més ben encaixat del que podríem planejar.

M’he posat a la llista de futures lectures el “Viatge d’hivern”, un altre recull de contes que va fer el Cabré l’any 2000.

You may also like...

2 Responses

  1. Marc ha dit:

    Pentura me’l firaré per Sant Jordi!

  2. Roger Compte ha dit:

    Fantàstic, jo ara estic amb l’altre de contes, el viatge d’hivern!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *