Discos de primer terç del 2011: Mogwai i PJ Harvey

El tercer en discordia seria el “The king is dead” dels Decemberists (spotify), disc altament recomanable. Potser un esglaó per sota de l’anterior “Hazards of love” però s’ha guanyat podi en aquest inici d’any. Perquè els dos primers en número de cops escoltats i gaudiment general són, sens dubte, el “Let England Shake” (spotify) de la PJ Harvey i el “Hardcore will never die, but you will” (spotify) dels Mogwai. Dos grups que casualment toquen el mateix dia al Primavera Sound d’aquest any. Un dissabte. Que a la vegada coincideix amb una final de la Champions que podria comptar amb presència blaugrana… Esperaré abans de comprar l’entrada. Que si el Barça juga a la final i no em reuneixo amb un grup d’amics concret, menjant pasta fresca i bevent cervesa belga el Barça no guanyarà. No en va, dos Champions s’han aconseguit gràcies a aquesta combinació màgica. Precisament els Mogwai, en una actuació al Primavera Sound (o era el Summercase?) van entrar a l’escenari amb la música de la Champions de fons.

El de Mogwai segueix la seva linia de guitarres sorolloses combinades amb moments més calmats, però al més alt nivell. Als escocesos els hi ha sortit un disc ben potent, entre lo milloret de la seva discografia. Brilla amb llum especial el primer senzill, “Rano Pano”, amb una distorsió addictiva i un videoclip molt divertit. Per San Pedro han fet un clip més normalet però que acompanya molt bé la música. Domina, com també és habitual, el tema instrumental, encara que les veus apareixen (en plan vocoder daftpunkesc) a “Mexican Grand Prix”. Molt rodonet tot plegat. “How to be a werewolf”, un altre exemple de bon tema i paradigma de crescendo d’inici tranquilet pujant cap a distorsió i contundència per acabar aminorant la marxa al final. Com un perfil d’etapa de Tour amb un port de primera categoria abans de la meta. També es permeten etapes sense port de muntanya com la fantàstica i atmosfèrica
“Letters to the metro”.

De la PJ Harvey no esperava ara que tragués un gran disco. Els àlbums que més m’agraden d’ella ja tenien més d’una dècada i l’últim que va treure, el White Chalk no em va guanyar gaire el cor. Però aquest m’ha sorprés gratament. No va ser un amor a primera audició, però. S’ha anat consolidant i sent un acompanyant dels dies de més fred i pluja, britànics com el seu títol “Let England Shake”. Deixant lletres a part, fantàstiques, la imatge que em ve al cap escoltant-lo és la d’un western fosc, amb el cel ennuvolat i la pluja caient (hi ha gaires westerns on la pluja tingui caràcter protagonista?). Per crear-me aquesta historia mental de western segur que hi influeixen els sons de corneta, com cridant a la cavalleria contra els indios, que hi ha a “The Glorious Land”. Un so que l’escoltava dins el tema i no em quadrava. Semblava que no hi pertanyia, enganxat sense sentit. Però a base d’anar-lo a escoltant, es queda allà i gairebé l’esperes ara! Que no se li passi per cap eliminar-lo a les actuacions en directe. El disc no va de duels a OK corral sinó sobretot sobre la guerra. “I’ve seen and done things I want to forget” canta a una tremenda “The words that maketh murder”. Tot el disco té com un rollete especial que el fa homogeni. I com canta la PJ. A “England” per exemple, al límit, vorejant la línia de lo joananewsomesc. L’únic però que li trobo a tot plegat, ara, és que és un disc que lliga bé per escoltar-lo a l’hivern, dies foscos, freds i de pluja. Que ha arribat gairebé la primavera i el cos demana una altra cosa. Potser serà moment de posar-se amb el nou dels North Mississipi Allstars, una mica de blues, que venen a tocar per aquí al maig i en format duo (mira per ex aquesta actuació pels de Rolling Stone). El guitarra és el Luther Dickinson, el que ha donat nova vida als Black Crowes.