True Detective, Almost human, Helix

Com faig de tant en tant en aquest blog, un recull de les sèries que vaig veient (entremig s’hi cola alguna revisió com la d’Els Soprano). Quan en parlo habitualment -no és llei- espero a veure uns quants episodis per no precipitar-me, que en l’època de l’acceleració que vivim, sembla que haguem de sentenciar obres mestres en només un o dos episodis.

True Detective: això de les obres mestres al primer episodi ho deia especialment per aquesta. Tothom tendeix a hipèrbole (que si no, la gent no clica) i jo crec que és millor ser pacient. Vaig llegir qui amb el primer capítol ja la qualificava de sèrie brutal, llegendària, imperdible. De fet, podria fins i tot estar-hi d’acord, de moment, amb els sensacionals 5 episodis emesos dels 8 que tindrà (temporades curtes, d’històries tancades i protagonistes amb duració d’una temporada, bravo!). Però no correm a posar-la a l’olimp de les sèries, deixem com a mínim que acabi fins a final de temporada i ens demostri que tot el què apunta tant alt arriba realment a dalt i no es desmunta com un castell de cartes (a priori, no en fa pinta: les que han acabat decepcionant al final -lost, per exemple-, ja donaven senyals abans que la cosa podia descarrilar).

Suposo que ja n’haureu llegit alguna cosa: la història de dos detectius (sensacionals Matthew Mcconaughey -sorpresa majúscula amb ell- i Woody Harrelson) investigant els crims d’un assassí en sèrie. Amèrica profunda, lentitud, bona música (m’encanta la sintonia de la careta i en general tota la que utilitzen), guions treballats, direcció notable (el pla-seqüència del capítol 4 va revolucionar la xarxa!). Quan una sèrie conté substància, genera bona literatura, aquests últims he llegit els primers apunts que parlaven de referents literaris (més info a lecturalia), sobre els musicals en fenomenal article i l’elogi encès que esperava de Jotdown. Espero amb molta ànsia els 3 capítols finals. Ens deixarà una mica orfes quan acabi, però ja tinc al cap d’enganxar-ho amb el revisionat de Carnivale, que li trobo un to força semblant, encara que les històries no ho siguin.

Helix: ciència ficció amb una història semblant a La cosa del Carpenter + el creador de Battlestar Galactica? La cosa em va interessar al moment. Però vistos ja gairebé tots els capítols emesos, m’ha deixat bastant xof. Fan masses girs de volant, tot queda molt confús i les actuacions més aviat telefilmesques i els efectes especials de baix cost no ajuden. Acabaré de veure la primera temporada perquè una mica de curiositat si que m’ha despertat, però m’ha decepcionat força, de moment.

Almost Human: si l’anterior em recordava els últims moments de Fringe per l’excessiu embolic, aquesta em porta a l’inici de la sèrie: més simple, una de ciència ficció amb parelles de polícies (un humà, un robot) investigant crims. Fins no fa gaire sense que semblés que hi ha una gran trama per darrera, només episodis bastant autoconclusius. Però en l’últim que vaig veure (me’n falta algun) ja apareixien indicis d’alguna cosa més gran amb conspiració d’escala major i una cosa anomenada “El mur”. Com a Game of Throns, que torna aviat. O com el mur entre universos de Fringe. Entre els protagonistes hi ha molt bona sintonia i la part de ciència ficció i avenços de l’humanitat està ben treballada. Aquesta si que m’ha convençut: no a nivell True Detective, evidentment, però prou per recomanar-la sens dubte!

Mentrestant he anat continuant el visionat de sèries irregulars últimament com Padre de Família o Big Bang Theory. Em continua semblant molt entretinguda la de “Agents of S.H.I.E.L.D.” i tot i que va començar fluixejant molt he rigut amb la nova temporada d’Eagleheart, que ja havia comentat.

Quan trobi el forat, cap a la segona de House of Cards, que ja està sencera per veure i en cosa de setmana i mitja a esperar els retorns de Portlandia, Vikings i Hannibal. I bastantes setmanes més tard, els de Game of Thrones i Louie.