El Petricó

Discs preferits del 2011

Sempre m’agrada fer l’exercici de pensar què he escoltat més de novetats de l’any i mirar d’ordenar-ho. Evidentment no són els millors, però si els que més m’han agradat… dels que he escoltat. I en l’ordre que crec ara, que segurament fa un mes hauria estat un altre.

1) My morning jacket – Circuital
2) Pj Harvey – Let England Shake
3) Rich Robinson – Through a crooked sun
4) Jeremy Irons and the Ragtant Malibus – Bloom
5) Mogwai – Hardcore will never die, but you will
6) Screaming Trees – Last Words The Final Recordings
7) Portugal the man – In the mountain in the cloud
8 ) The Decemberists – King is dead
9) The Black Keys – El Camino
10) Danger Mouse & Federico Luppi – Rome

I ja que estem, una de millors concerts

1) The Black Crowes – Londres
My morning jacket – Leeds
3) Roger Waters – Barcelona

I de regal, un últim disc no publicat el 2011 i que he escoltat bastant repetidament a les vacances. Over and over dels The 88 (autors de la sintonia de la sèrie Community) -spotify-. Un disc powerpopero, fresc, vitalista, de cançons alegres que em recorden força al Brendan Benson. A continuació, tocant un dels temes del disc

des 19, 2011

Viatge a Yucatan (Mèxic)

Per les (gairebé) dues setmanes de vacances que em quedaven al desembre tenia clar que volia algun lloc amb bona temperatura. També que no em volia complicar excessivament el viatge amb molt moviment, canvis d’allotjament, etcetera… i veient que cap a Àsia els vols estàven molt cars, vaig veure que podia anar a visitar per primer cop Mèxic, un país que tenia ganes de veure. Concretament a la península del Yucatan. Vol a Cancún per 650 euros anar i tornar (via Miami, amb unes quantes hores d’espera allà) i la idea inicial d’organitzar el viatge allunyant-me de Cancún el possible, que com vaig poder comprovar des de la llunyania té tota la pinta de paradís artificial orientat a nord-americans i amants de la polsereta tot inclós, passa el dia bevent a la platja davant de l’hotel. Després de fer una petita investigació i consultar amb gent que havia estat per la zona vaig decidir fer una ruta Cancun-Tulum-Bacalar-Valladolid-Isla Mujeres-Cancun (on Bacalar era l’únic punt lleugerament llunyà). La temperatura va ser molt bona tots els dies. Calor -però no excessiva- durant el dia. Fresqueta -algun dia per màniga llarga, altres no- a la nit. Això si, va fer menys sol del què esperava ara que havia acabat l’època de pluges. Bastant nuvolot, però només 4 gotes un parell de dies. Continua llegint »

Televisió

nov 23, 2011

Toca riure! Community i Life’s too short

Ara que al món real tot sembla anar malament, res com una bona comèdia per compensar. Community és una sèrie que ja porta un temps (ara n’estan fent la tercera temporada) i que progressivament cada cop me l’ha recomanat més gent. Vaig fer un primer intent de seguirla fa bastants mesos, em vaig posar el primer episodi i la cosa no em va enganxar. Potser em va estirar algun petit somriure però la cosa no atrapava. Tanta insistència en que era bona va fer efecte i després de veure uns quants capítols la cosa ja va començar a enganxar. No va ser un amor ràpid. Diria que fins el sisé capítol, amb la visió de la horrenda mascota del campus universitari on passa l’acció, no vaig esclatar a riure. Però a partir d’aquí no he parat de disfrutar amb els capítols. Que a més tenen el format de 20′, ideal per encaixar a qualsevol forat i sense gaire perill de quedar-te clapat per la nit.

És la historia d’un grup d’estudiants i professors a una de les universitats més desastroses dels Estats Units. Que no vinguin al cap comèdies universitàries a l’estil “Los albondigas en remojo”. Aquí hi ha molt més suc. Hi ha dos personatges una mica més principals, el Jeff i la Britta, però hi ha un cor de secundaris inigualable. Des del Pierce (interpretat pel Chevy Chase) i la seva habilitat per dir barbaritats fora de lloc, a l’Abed (fan del cinema i la televisió que genera brillants metamoments sobre la sèrie) o el mite professor Chang. Personatges ben treballats, humor que va des del més subtil al més groller, del fàcil a l’intel·ligent i molts detallets-referències per agradar als que veiem moltes sèries. Només puc parlar de moment per la primera temporada, però molt recomanada!

I una altra comèdia, però amb accent britànic, humor més càustic i malvat, Life’s too short. L’últim invent del Ricky Gervais, prota i creador de The Office, que porta aquí tota la seva mala llet característica. Aquest cop amb un nan de protagonista, en concret l’actor de Willow. I en el mateix format de fals documental sobre la seva vida. La trista vida d’un actor que va sortir a pel·lis molt exitoses i que ara s’ha de buscar la vida com pot. Brutal la seva aparició al segon episodi a una convenció de frikis de la ciència ficció. Feia d’ewok! De moment porten un parell de capítols i no tinc gaire clar si el personatge del nan els donarà tan suc com el cap cabrón de The Office, però s’ha de veure de moment! A més, van a cameo potent per episodi. Al primer un Liam Neeson xerrant amb el Ricky Gervais perquè es vol dedicar a la comèdia. Hilarant. I al segon un Johnny Depp encara cabrejat per tota la canya que li va fotre el Ricky Gervais a la presentació dels últims Globus d’Or.

Aquestes dos em van bé per compaginar amb les que vaig veient: South Park (ja ha acabat la mitja temporada, una mica més fluixeta que l’anterior), Family guy (que tampoc està en el seu punt més àlgid), Boardwalk Empire (sen-sa-cio-nal, per treure’s el barret), The Big Bang Theory (una altra comèdia de 20′ no tan brillant com Community però que té alguns episodis boníssims) i Fringe (que em vaig prometre que abandonaria després del final de la tercera però no he pogut).

I fins i tot he tingut temps per veure una minisèrie fantàstica molt potent: The Fades. D’aquestes curtes i britàniques, amb molt bona factura. Primer pensava que era una altra producció sobre zombies, però per sort s’allunya del tema. Hi ha morts-vius, si, però la historia no és l’habitual. Té moments molt bons tot i que jo no acabés de quedar satisfet del tot amb l’sprint final. Però val la pena! I del Regne Unit i pocs episodis per temporada encara me’n queden unes quantes recomanades que estan preparades per quan els hi trobi forat: The Shadow Line i Whitechapel. I en breu arriba la segona de Sherlock!

Restaurants

nov 20, 2011

2 comentaris

Esmorzars de forquilla: La Pubilla, Cal Boter, Neme i Can Ros

A l’hora d’etiquetar els àpats forts de matí, m’encanta l’esmorzar de forquilla i no suporto l’anglès brunch. Entenc que no són equivalents, però val la pena reivindicar el de casa abans que adoptar una tradició anglosaxona. Esmorzars de forquilla: contundents, per menjar habitualment amb coberts, des de primera hora fins a mig matí i que molts cops ens poden deixar sense dinar o amb gana per engolir només un dinar molt lleuger. No és per fer-ho cada dia, que la majoria ja no fem feines físiques com abans, però de tant en tant agrada regalar-se un bon desdejuni a primera hora. Des de fa unes setmanes he començat a fer-ho, un cop per setmana (alguna he fet campana) amb el Pep -i altres estrelles convidades ocasionals-. L’única norma del club de l’esmorzar de forquilla és anar a fer esport abans. Piscina o anar a còrrer, tot val. Per allò de sentir que t’ho has guanyat.

Tinc ganes de compartir les visites que he anat fent, tant per recomanar-les com esperant que els que llegiu això em digueu llocs que valguin la pena (a poder ser per Barcelona), que tinc ganes de no repetir. Aviso que en alguns casos les especialitats són entrepans: tècnicament no serien de forquilla, però l’essència del què porten dins si que ho és.

La pubilla: aquest havia de ser el número 1 a la meva llista d’esmorzars de forquilla, només per la qüestió númerica de cops que hi he anat. Un plat d’ous ferrats o un plat de bacallà dels que fan són sensacionals, però el meu plat estrella és la terrina de morro i pota, que alguns cops he acompanyat amb fesols i ceba confitada i altres amb espàrrecs i romesco. Boníssim.

Cal Boter: un restaurant tradicional de cuina catalana (tot i que la web només la té en castellà) a Gràcia. Ara feia uns anys que no hi anava i vaig veure que hi començàven a fer esmorzars de forquilla. Es veu que la clientela -coses de la crisi- ha baixat força entre setmana i estan provant el format de matí. El dia que hi vam anar estàvem sols al restaurants (acostumat jo a un Cal Boter que destacava per la gran cridoria dels comensals) i la sensació va ser una mica desangelada. El bacallà amb romesco que vaig menjar va ser, això si, molt digne. Acompanya’l amb un vinet de la casa i ja tens energia per anar tirant tot el dia!

Bar Neme: un bar que es troba a dins el Mercat de Collblanc. El vaig descobrir gràcies al Blog dels del Morro Fi (un blog que recomano molt i molt: m’encanta com descriuen les seves experiències gastronòmiques i el què recomanen). L’especialitat és l’entrepà de bacallà amb allioli. Amb una miqueta de pebrot verd. Si dic sensacional em quedo curt. És dels millors entrepans que he menjat en temps i això que el pa en si tampoc era res de l’altre món. Però el bacallà es desfeia i el toc de l’allioli i el pebrot hi lliga a la perfecció. A provar si o si.

Bodega Can Ros: una bodega a la cantonada entre Roger de Flor i Travessera de Gràcia on vam anar a provar una altra especialitat del món de l’entrepà: el de mandonguilles. Un bon pa, ben torrat i cruixent, les mandonguilles que es desfan, quatre pèsols i la salseta per sobre. No és l’esmorzar més de dieta del món, però recomforta i té un gust fantàstic.

Llibres

oct 19, 2011

“Escobar”, Roberto Escobar

“T’obre més els ulls que una ratlla de coca”. Divertida línia treta d’una ressenya d’aquest llibre, una biografia del narcotraficant Pablo Escobar escrita pel seu germà. Que no guanyarà el Nobel de literatura, però que té entre mans una historia tan sucosa que aconsegueix crear un llibre altament addictiu. Fins ara es coneixia la vida de Pablo Escobar pel què han explicat els mitjans, filtrat pel què comunicaven els governs, és a dir un cantó de la historia. El llibre ens dona l’altra visió, la del cantó del protagonista, no necessariament la bona però si prou plena de detalls i descripcions per creure que una gran part és veritat. De fet, me la crec bastant: em dona l’impressió que no diu mentides, però si que amaga molta informació que deixaria en mala posició el seu germà.

Pablo Escobar, un narcotraficant que va arribar a ser considerat entre els homes més rics del món per la revista Forbes. Guanyava bilions. Tants diners que no podien amagar bé els bitllets i arribaven a perdre un 10% del què aconseguien en bitllets que es feien malbé. Tant guanyaven que podien dedicar a provar (i fracassar) en noves formes d’introduir la cocaïna des de Colòmbia als Estats Units. És fenomenal llegir que entre altres coses estaven inspirats per les pel·lícules del James Bond: d’allà van treure la idea de construir un submarí per introduir droga per la via subaquatica. I d’allà també es van inspirar per posar uns botons als cotxes que quan els pitjaves treien fum, per donar-te a la fuga i que no et veiessin.

El llibre narra primer la historia del seu ascens al poder del narcotràfic i presenta també la faceta solidària del Pablo Escobar, que feia que les classes treballadores colombianes se l’estimessin per les seves contribucions a construir escoles, donar medicines i ajudar en els seus problemes, d’una manera que no feia el govern. Però tants diners i tan poder aviat el van posar al punt de mira. Del govern de Colòmbia, dels Estats Units -que l’havien marcat com a enemic número 1- o del cartel de Cali, interessats en eliminar del mapa el seu més gran competidor. Tants diners com tenia li van servir per estar anys i anys amagant-se i fugint de policies i intents d’assessinat. Les histories són altament pel·lículeres: fugides per la jungla mentre els helicopters sobrevolen la zona, gent de la seva organització que els traiciona i revela la seva localització… També hi ha lloc per les anècdotes divertides: tenien un ranxo gegant amb un zoo molt complet, a la Michael Jackson. M’encanta la historia del lloro preferit del Pablo Escobar. El Chinchon. Un ocell capaç de recitar el nom dels més grans futbolistes de Colòmbia però a la vegada un apassionat del whiski. Un dia es va tajar, va quedar dormit, i se’l va cruspir un gat. El futbol precisament era una de les grans passions del protagonista i en una de les presons on va estar -on tenia mooolta llibertat- es feia portar equips de futbol de primera divisió per jugar contra ells. L’estrambòtic porter René Higuita era amic seu i inclús va intentar fer el paper de mitjancer entre ell i el cartel de Cali per aconseguir una pau que no va arribar fins després que el Pablo Escobar morís assessinat. Al·lucinant la quantitat de morts que hi va arribar a haver (per tots els cantons) fins que es va arribar a aquest punt.

El llibre l’he devorat en anglès (comprat a un aeroport, en versió UK) i diria que no s’ha traduit aquí. Confirmo però que no és un anglès gaire complicat, ben fàcil de llegir.

Televisió

oct 18, 2011

Com es fa South Park?

Coincidint amb que no fa gaire que ha tornat l’emissió de nous capítols de South Park (les temporades les divideixen en dues parts d’uns 7 o 8 capítols cada una, ara estan fent la segona part de la… quinzena!) hi ha un parell de documents molt interessants de veure per a tots els que els agrada la sèrie. I gairebé diria que inclús si no t’agrada i et pot interessar mínimament el funcionament intern de producció d’una sèrie de dibuixos animats d’emissió setmanal.

Són un parell de documentals que he pogut trobar fàcilment a la xarxa, però dels que no he pogut trobar subtítols: avisats quedeu els que no porteu l’anglès massa bé. El primer és el reportatge que els hi van dedicar fa cosa d’unes tres setmanes a un programa veterà de l’informació televisiva com el 60 minutes. Curtet, al voltant del quart d’hora (ens han timat 45′!!) explicava breument l’infernal nivell de producció de la sèrie. 6 dies per produir un episodi de dibuixos animats: la resta de sèries ho fan amb molt més de temps. Aquesta immediatesa els permet incorporar fàcilment gags de rabiosa actualitat. La majoria d’aquest documental però se centra en el gran èxit dels seus creadors, Matt Stone i Trey Parker, a Broadway. També triomfen al teatre musical, amb “The book of mormon”, obra que satiritza els mormons i en general totes les religions i que ha guanyat una burrada de premis i bones crítiques.

El documental imprescindible és 6 days to air, aquest de 40 minuts que si que repassa més el detall tot el què passa en els 6 dies que tarden a fer un capítol. De les reunions inicials dels creadors i l’equip de guionistes per treure idees (genial com es trenquen amb les tonteries que els hi venen al cap), com van desenvolupant escenes, com les animen, com gestionen els possibles problemes d’escenes massa bèsties / escatològiques / ofensives o com viuen crisis un dia abans de l’emissió pensant que no arribaran a tenir el capítol i serà una merda. El què és encara millor és que el capítol sobre el que van preparar el documental és The human centipad, una brutal paròdia sobre el món Apple que va ser un dels millors episodis dels últims anys. Alucino amb el què explicaven de quan van anar als Oscars, nominats per la cançó Blame Canada de la peli de South Park i comenten que abans havien pres LSD. A més d’anar-hi vestits de dona.

Els capítols de la sèrie es poden continuar disfrutant gratis des de la seva web South Park Studios.

oct 17, 2011

Epíleg: Cambodja -Siem Reap, inundació, Phnom Pehn- (Viatge a Laos)

(és un capítol d’un relat més gran de les tres setmanes de viatge a Laos que trobaràs al text inicial)

Abans de tornar cap a casa, em deixoun èpileg final a Cambodja. Sense intenció de conèixer gaire en profunditat el país, perquè només tindré temps per aturar-me a els dos punts més turístics: Siem Reap (amb els temples d’Angkor Vat) i Phnom Pehn, la capital.

L’aeroport de Siem Reap, molt més transitat que els de Laos ja es veu una cosa diferent. Una corrua de funcionaris esperen per tramitar el visat. Omple un full, adjunta una foto de carnet i paga 20 dòlars. A gairebé tot arreu pots pagar amb la moneda americana. Això si, el canvi en decimals te’l tornen en els bitllets locals, els kiel. Canvio majoria d’euros en dòlars. Poquet en moneda local.

Només sortir de l’aeroport m’assalta un conductor de tuk-tuk, que em porta a l’hotel i que em farà de conductor els dies que estigui a Siem Reap i em portarà als temples per un preu molt barat. Entre l’insistència i el seu encantador somriure desdentegat em convenç i m’acosta a l’hotel, l’Angkoriana (recomanat per un company de la feina, tot un luxe per uns 20 euros la nit, esmorzar inclós, manera d’acabar a lo gran el viatge). Estaré tres dies a Siem Reap, l’idea és fer un intensiu de temples. Hi ha un ticket de 3 dies per visitar-los, que són 40 dòlars.ñ El tuktukero em portarà als temples per 10 dòlars al dia (excepte el tercer dia, que anirem més lluny i la cosa l’augmentarem a 20 dòlars).

El primer dia, cau la pluja -poca però constant- des que he arribat, visita als dos temples més grans: Angkor Wat i Angkor Tom. Inici pel temple que dona nom a tot el conjunt. Això d’Angkor Wat és espectacular: un conjunt d’edificis de grans dimensions, que encara manté una gran part en peu, amb moltes parets plenes de relleus d’escenes mitològiques. La magnitud de tot impressiona. El viatge mental cap enrere, més. Pensar com devia ser allò quan tot era complet, en l’apogeu de la civilització khmer. Quan tot formava part de la més gran ciutat de l’era pre-industrial, que diuen que ocupava una superfície equivalent al Los Angeles actual. Quina bestiesa. Li dedico 2 hores a admirar el temple, passejant amb un paraigues. A la part de darrera apareix un bon grup de micos, entre encuriosits pels visitants i amb ganes de rebuscar a les papereres a veure si hi ha alguna cosa interessant de rosegar.

oct 16, 2011

Capítol 3: Vientianne, Pakse, Don Det (Viatge a Laos)

(és un capítol d’un relat més gran de les tres setmanes de viatge a Laos que trobaràs al text inicial)

La meva idea inicial era anar amb avió de Luang Prabang a Pakse, amb Lao Airlines. Vientianne no em cridava especialment l’atenció (xerrant-ho amb gent que hi havia estat era una cosa de la que es podia prescindir) i encara menys l’altra visita a mig camí de la capital: Vang Vieng. Que és el lloc de visita obligada per guiris de 18 a 20 amb ganes de tajar-se a lo salvatge al bar mentre miren reposicions de Friends i Els Simpons. L’entorn natural semblava molt guapo, però el llegir sobre aquest ambient lloretsalouesc em tirava molt enrera

Luang Prabang-Pakse és una ruta que només surt dos cops per setmana. Tenia comprat el bitllet però uns dies abans em van avisar que havien cancel·lat el viatge i em proposaven fer-ho en dos dies: Luang Prabang-Vientianne, em paguen nit d’hotel i al matí següent Vientianne-Pakse. Cap problema: així fins i tot podia fer una petita visita a la capital, que en principi havia descartat. El cas és que aquests dos viatges en avió, si els fes en autocar serien unes 12-13 hores cadascun. I coi, estic de vacances, cal descansar, encara que surti bastant més car.

Els dies d’avions són dies per prendre-s’ho amb calma, llegir (m’he emportat “El corazón de las tinieblas”, que ha durat poc), jugar a l’Angry Birds i anar apuntant coses del viatge. És curiós mirar l’extracte del banc de les meves visites al caixer automàtic. Cada cop que he tret un milió de kips, m’ha sortit més car en euros. Com està la crisi!

Fa gràcia veure aquests aeroports, tan minúsculs. Una pista per aterrar, un edifici petitó i poc més. A nivell botigues, un parell. A la de premsa hi tenen una selecció de premsa internacional, amb revistes del cor espanyoles. Veig un Semana de gener del 2011! El de Vientianne és una punta més gran però tampoc és per tirar coets. M’esperen amb un cartellet els de l’aerolinia: furgoneta còmoda i cap a l’hotel, correctament situat a una zona no gaire lluny de la part més cèntrica.

oct 15, 2011

Capítol 2: Luang Prabang (Viatge a Laos)

(és un capítol d’un relat més gran de les tres setmanes de viatge a Laos que trobaràs al text inicial)

De Luang a Luang i tiro perquè em toco. Hi ha varis horaris per anar en autocar de Luang Namtha a Luang Prabang, inclús un de nocturn que et permet estalviar una nit d’allotjament però que segur que t’acumula una mica de cansament. El trajecte el vaig fer en bus diurn, a les 9 del matí. 110.000 kip, uns 11 euros, per un trajecte que no són gaire més de 300 km però que se’n va cap a les 9 hores. Que si feu càlculs ràpids ja veureu que no és precisament ràpid. El bus està prou atrotinat, però com a mínim té un espai digne entre seients per poder estirar una mica les cames. Al costat toca un militar (o com a mínim ho sembla). És un trajecte entre muntanyes: maco, però curva, curva, puja, baixa, curva, curva. El bus va a poc a poc i pitant per què s’enretirin els vehicles més lents, o els peatons que caminen pel costat de la carretera.

oct 14, 2011

Capítol 1: Luang Namtha (Viatge a Laos)

(és un capítol d’un relat més gran de les tres setmanes de viatge a Laos que trobaràs al text inicial)

El dia de viatge de Bangkok a Luang Namtha és llarg i ple de transports diferents. Surto de la ciutat tailandesa en un taxi-buset compartir per varis turistes (130 baht per cap) per arribar a l’aeroport. Després un avió fins a Chiang Rai. Allà comparteixo un taxi amb uns que també van a l’estaciò d’autobusos. Bus fins a Chieng Kong. Un autocar atrotinat, amb espai entre seients ínfim i amb militar al costat. Per sort va baixant gent al llarg del trajecte i al final encara puc estirar una mica les cames. Algú mínimament alt no sé com s’hi posaria. El bus no només és puntual sinò que surt 5 minuts abans i tot. Tan ple que hi ha gent que va de peu. Que per un trajecte de dos hores i mitja no està malament.

De Chieng Kong, tuktuk fins la frontera. Només sortir enganxem una moto darrera amb tres nois. Condueix el del mig. El de davant juga a la consola. Sense casc cap dels tres. A la frontera, creuo el Mekong en barca i a l’altre cantó, ja Laos, tramito el visat: omplir un full, pagar 36 dòlars (1 dòlar extra per arribar més tard de les 4 – tanquen a les 6) i adjuntar una foto de carnet (això cal tenir-ho preparat de casa!).