Sant Cugat – La Pubilla (Gràcia). Còrrer i esmorzar de forquilla

El dissabte vam fer la primera edició d’aquesta cursa improvisada, que va comptar amb una xifra de dos participants. Jo, i l’Ivan. Era una idea que tenia al cap, perquè ja havia fet aquesta ruta i el pla era guanyador. Partir de Gal·la placidia, agafant els ferrocarrils de la Generalitat, que en poc més de 20 minuts et deixen a l’estació de Sant Cugat. D’allà sortir corrent, passar pel mig de Collserola i 16 quilòmetres després arribar altre cop a Gal·la placidia, amb la satisfacció d’haver-se guanyat un esmorzar de forquilla com Déu mana a La Pubilla.

La de sobre és la ruta, per si ho voleu provar (convocarem noves edicions en el futur, segur!). De l’estació de Sant Cugat el tema és anar a buscar la Rambla del Celler. Un cop hi sou, és anarla resseguint fins al final. Quan quedi el camí tallat, és girar cap a la dreta i al cap de no res veurem un camí de terra que s’allunya de Sant Cugat i que porta cap al pi del Xandri. Anem bé. És qüestió d’anar seguint les indicacions per arribar a Can Borrell (un altre bon lloc per esmorzar contundentment). Quan hi estem a punt d’arribar veurem que hi ha un camí ample per on poden passar cotxes que arriba fins a la masia o un que s’enfila una mica i és més estret. Agafem aquest, que també ens porta a darrere la masia, on veurem dos camins. És qüestió d’agafar el de l’esquerra, el que marca Sant Medir. En cas de dubte, camí cap a Sant Medir. Si fins aquí la ruta era relativament plana, ara la cosa ja es comença a posar més divertida amb moltes pujades i baixades i creuar algun petit rierol. Atenció amb les bicis, que n’hi ha que es creuen les fletxes del camí i van acceleradíssims.

Després d’un bon tros de pujades arribareu a Sant Medir que és el moment per fer una petita pausa i aprofitar les bones fonts que hi ha per refrescar-se i beure una mica. Sortirem de Sant Medir per una carretera de terra ben aplanada. Allà se’ns presenta pastilla blava o pastilla vermella. A l’esquerra hi ha un trencant que posa “Urbanització Sant medir”, que ens portarà a la sortida del parc que és per la Font Groga. Pujades i baixades i passar per algunes urbanitzacions. En canvi si continuem recte pel camí (la ruta que vam fer i trobareu al mapa de dalt) trobarem una ruta per un camí molt xulo i tan estret al començament que no hi ha ni bicis i també arribarem al mateix punt que l’altra opció. El preu a pagar és que al començament haurem de superar un tros d’asfalt amb una pujada (molt) matadora. Quan coronem el cim, veurem una indicació cap a la font del Sert a mà esquerra. L’hem de seguir: allà deixem l’asfalt i comença un caminet encantador. Passarem de llarg la font i farem unes bones pujades. Quan es creuin varis camins, en cas de dubte, sempre agafar el principal i el que fa pujada. Això ens portarà a la Font Groga, un lloc ple de cotxes dels que van en bici o a passejar pel parc. Ahir la font no funcionava.

Ara toca sortir a la carretera i girar a la dreta. És poca estoneta, al final veurem que la carretera es divideix en dos i agafem el cantó esquerre, que té un carril bici i el Tibidabo al fons. Al cap de poca estona veurem que hi ha una petita esplanada de terra i l’inici d’un camí que fa bona baixada. El que ens portarà si el seguim sense desviarnos cap a la carretera de les aigues, previ pas per una font a mitja baixada on refrescar-nos. De la carretera de les aigues fins a Gal·la placidia és anar tirant cap a baix sense cap gran complicació i aprofitant per descansar les cames després de tanta pujada. És una ruta cansada, però va bé aquests últims quilòmetres tot en baixada, des de poc després de la Font Groga.

Si teniu ganes d’entrenar amb poc asfalt i bastantes pujades i baixades, és una ruta fantàstica, especialment a aquesta època de l’any. La vaig fer més cap a l’hivern i també la vaig disfrutar. Però a l’estiu pot convertir-se en una suada històrica, tot i que té alguns trossos amb bona ombra.

Portlandia: bona mofa de hipsters, indies, gourmets, neohippies…

En un dels primers gags de Portlandia (recomanada per la Mar) una parella va a un restaurant i llegeixen la carta, trufada d’opcions ecològiques. No estan prou contents amb saber que el pollastre que podran triar ha viscut en condicions de llibertat, necessiten saber-ho tot. Què ha menjat, quin és el seu nom, de què viu la família que l’ha cuidat… tanta informació necessiten, que diuen als del restaurant que esperin, que marxen un moment a la granja a veure si tot és correcte i es confirma que poden tastar el pollastre. Ah, alerta, mossegada a tots aquests que se’ls hi en va el cap amb la tonteria de lo eco, lo bio, lo slow!

Portlandia és una sèrie de gags. Són principalment dos actors fent varis personatges (que l’emparentaria una mica amb Little Britain) i atacant a totes les tonteries de la modernitat i lo “alternatiu”: des de la gastronomia, a la música, a la cultura, a les noves tecnologies, a les creencies i sobretot les modes tontes. Com el friki que va amb el seu megapircing a l’orella en bici per la ciutat i s’adona que un home gris, anodí, li va copiant totes les coses que fa ell i creia tan úniques. N’he vist la primera temporada, que té el format que busco continuament: sèries que facin riure (o somriure) i de durada curteta (aquí 20 minuts), ideal per col·locar en qualsevol moment del dia. Aquesta primera només són sis episodis, la segona és una mica més llarga. Aviat m’hi posaré.

I per acabar d’arrodonir-la, també hi ha (bones) aparicions de famosos. Steve Buscemi, Kyle MachLachlan que fa d’alcalde (brutal la roda de premsa quan es descobreix que toca a un grup reggae), Aimee Mann, la cantant nordamericana, en en un nou paper de dona de fer feines, Gus Van Sant o Heather Graham.

Mas Prades (disfrutant de menjar al Delta Vs BCN opportimity week)

El dissabte, a Les Moles, el diumenge -aprofitant un fantàstic cap de setmana al Delta, amb fotografies de flamencs i altres ocells incloses- al Mas Prades. Un restaurant que coneixien els meus pares d’una altra ocasió i a part d’un hotel amb molt bona pinta, treballa molt bé la cuina del Delta des de la seva localització, prop de Deltebre, amb carretera a un costat i arrossars a l’altre.

Allà vam fer un menú de 30 euros (vins de la Terra Alta inclosos) d’una relació qualitat-preu sensacional. Per picar, unes croquetes d’alberginia i pernil, després una amanida de ventresca de tonyina que em va semblar equilibradissima, on no sobrava res i el peix com no, boníssim. Després un plat per compartir de calamarsons amb carxofes, que cantaven els àngels amb el suquet que l’acompanyava i per acabar aquesta bateria d’entrants uns musclos. Que en general no en sóc massa fan, però d’aquests si que em van agradar. Fets en un forn amb brasa, havien agafat un gust fumadet que els hi sentava de meravella.

Continua llegint »

“Hay alternativas”, la crisi des d’una perspectiva diferent

Volia recomanar algun llibre per Sant Jordi i m’he decidit per aquest “Hay alternativas”, que estic alternant amb el segon de la saga de Juego de Tronos. A uns se’ls hi acosta l’hivern, els altres ja el tenim a sobre i no sabem com sortir-ne. Però per algú que de política i, sobretot, economia, va tant justet com jo, és il·luminador trobar-se textos com aquest de “Hay alternativas”. Tres professors universitaris van preparar un llibre amb l’idea de mostrar que les tesis oficials sobre la crisi que sentim per tot arreu no són certes. O com a mínim, que es poden discutir. Això que estem abocats al desastre i que l’única solució és retallar i més retallar. A mi, que del tema no hi entenc un borrall, ja em sembla de pur sentit comú que només retallant i facilitant els acomiadaments l’economia no té massa pinta de millorar ni reactivar-se, al contrari. Ells plantegen solucions molt més lògiques per ajudar a sortir de la crisi i sense putejar excessivament la majoria. Que es puguin fer amb el control aferrissat dels 4 que ho governen tot, ja és una altra cosa.

El seu punt de vista no ha de ser necessàriament el vàlid, però val la pena llegir un llibre com aquest per veure una visió diferent de la que es veu a tot arreu i també una explicació bastant clara i entenedora del què ha portat a viure tota aquesta crisi. Sembla que es confirma que no és que els treballadors haguem viscut per sobre de les seves possibilitats, salta la sorpresa. El llibre es pot localitzar a llibreries per un preu de 10 euros o també es pot descarregar gratuÏtament des d’attac.es, iniciativa que van decidir fer després de tenir molts problemes per publicar aquest llibre. Per sort, això ja fa uns anys que no és cap problema. I qui vol aconseguir publicar un llibre, ho pot fer fàcilment.

Les Moles

El restaurant Les Moles està a Ulldecona, a unes dues horetes en cotxe des de Barcelona. Això deu ser el problema que té, perquè si no, no entenc com no té més reconeixement i gairebé no n’havia sentit a parlar, a excepció del que vaig llegir al blog Olleta de Verdures i al twitter, amb els sentits elogis del @Mixkin (nota pel senyor Agulló que editorialitza contra blogs i twitters gastronòmics: són molt útils i encara més si els coneixes i saps per on caminen). Aquest és un restaurant que per nivell hauria d’estar jugant a la lliga dels estrellats Michelin. I si amb altres restaurants m’és igual que els hi donin (el Gresca o el Coure ja aniran funcionant, estant a Barcelona) amb ells m’agradaria realment que se l’emportessin. Quan estàs tan lluny de l’epicentre gastronòmic, entenc que tenir una estrella seria un fet diferencial a nivell publicitat perquè més gent el conegui i s’hi acosti.

Anem al menjar: vam optar per escollir el menú degustació més complet. 20 creacions, a un preu de 60 euros (amb dos vins -Llàgrimes de tardor de la Terra Alta i Embruix del Priorat- 75 per cap). També n’hi havia un de més curt, de 15 platets. M’agraden els restaurants com aquest que presenten jocs/diversions a la taula i s’aprofiten de noves tècniques per sorprendre’t. I també m’agraden els que ataquen el producte d’una forma una mica més clàssica (digueli Els Casals). Vaja, que m’agrada tot, que no prenc partit. Però el què m’agrada molt i molt i aquí ho he trobat és que apostin per la cuina del territori. Que donin papers d’estrella als productes de la terra, des dels grans olis, als peixos, les ostres del Delta o fins i tot els garrofers. Aquest menú ha estat un llarg i molt fruït recorregut per 20 parades centrades cada una en uns pocs sabors. Algunes estacions amb vessant més lúdica, altres una mica més convencionals.

Continua llegint »

NTSF:SD:SUV:: Una sèrie curta paròdiant el gènere d’acció

11 capítols a 10 minuts per cap, NTSF:SD:SUV:: és una producció del canal Adult Swim que apunta a parodiar pel·lícules i sèries del gènere d’acció. De James Bond al Silenci dels anyells, passant per 24 o CSI. Hi vaig arribar a través del blog del Marc Pastor que molt encertadament la posava en relació amb Garth Marengi’s Darkplace, una de també curteta i que parodiava el terror dels vuitanta.

Aquí tenim un prota genial, el Trent Hauser, amb un do inhumà per dir frases colpidores (al més pur estil pel·lícula palomitera barata) mentre es posa les ulleres de sol. I el ventall de secundaris que l’acompanya no es queda curt. Com tampoc les històries, des de la del dofí assassí en sèrie (i el dofí-Hannibal Lecter en segon pla) o el viatge a una realitat alternativa molt millor que la de Fringe. Amb dinosaures i esquelets campant alegrement pel carrer. Pel poc que dura, recomano que no us la perdeu, a cada capítol hi ha frases per enmarcar i somriures assegurats.

Esmorzars de forquilla 2: Michigan, Can Roca, Cal Mingo

Arriba la segona part (primera) del repàs dels esmorzars de forquilla fets els últims mesos. Aquest any amb la Marató de Barcelona pel mig i el cuidarme l’alimentació i tal (encara) no n’he fet gaires. A continuació, tres que valen la pena.

Can Roca: (Gran de Sant Andreu, 209) ja hi he anat alguns cops a dinar i l’esmorzar no varia gaire el què ja havia provat. Tot de plats que tenen en comú la contundència i el bon gust. Plats tradicionals per omplir-te d’energia, ja de bon matí. El propietari, amb el bigoti per davant, te’ls va cantant i quedes esmaperdut: què escullo? Aquest cop que hi vam anar, si mal no em falla la memòria, hi van caure aquests calamars farcits de la foto, uns peus de porc amb favetes i unes mandonguilles. Tot sensacional, però ja aviso que el normal seria que no tingueu gaire gana per dinar!

Bar Michigan: aquest està en la cantonada de Casanovas amb Travessera de Gràcia. Aquí tenen una especialitat: la truita de patates. La fan tal i com m’agrada, ben bavoseta i no la clàssica massa seca. De les més bones que he provat en un bar (la número 1 continua sent la del Sagartoki, a Vitoria). Sé que el Vàzquez Montalban en deia (no sabria dir per boca pròpia o del Pepe Carvalho) que era la millor truita de patates de Barcelona.

Bar Cal Mingo: a dins del mercat de l’Abeceria. No paren de servir cafés i entrepans als que compren i als que venen i també ofereixen des de primera hora una bon ventall de raccions per fer un esmorzar de forquilla com Déu mana. Vaig optar per uns calamars estofats amb patates. El calamar tenia un punt xiclós, però de gust estaven boníssims i així ho vam certificar netejant de salsa el plat!

Ui si, la Marató

En algun moment havia pensat escriure aquí (o en un altre blog) sobre algunes de les rutes que segueixo habitualment quan corro, que n’hi ha de xules. Idees, allò que mor entre atac d’entusiasme i atac d’entusiasme. Però ara que he fet el cim, una marató, si que dedicaré unes línies al tema còrrer (siusplau eviteu l’anglès running tant com podeu, que no té sentit!!).

De sempre he fet bastant esport però no vaig començar a còrrer una mica (així com a esport aillat, no com a preparació per estar en forma pel futbol o l’squash) fins farà uns dos anys i mig. Crec que em va acabar de convèncer el llibre “De què parlo quan parlo de còrrer” del Haruki Murakami. M’havia agradat molt tant Tokyo Blues com Kafka a la platja, i a un alberg al Canadà em vaig apropiar d’aquest assaig que va fer sobre el sortir a còrrer i la seva escriptura. Va ser l’embranzida que em faltava. Això i trobar que al gimnàs on estava abans (el Dir) sortien un parell de cops per setmana -i ben d’hora- a còrrer. Tenir uns dies i unes hores fixats, ideal per ser una mica estricte i no deixar que el llit et domini de bon matí.

Continua llegint »

Bohemic

En no gaire temps de distància he repetit visita al restaurant Bohemic (c/Manso, 42 Tel 93 176 89 71). Primer, de menú al migdia (19’50 euros, espectacular) i després en el format de carta de nit, fa uns dies. Al vespre, tenen varis menús a 36 euros, 42 i 48. Vam escollir el més barat i curt, que es composa de petit entrant, un primer a escollir de la carta, un segon a escollir de la carta, prepostre de formatges i postre a escollir de la carta. D’entrant i per anar picant mentre no portaven el primer, unes braves. Que tenen fama d’estar entre les millors de Barcelona (a anys llum del Tomàs, que estan ben sobrevalorades) i a les que no fa gaire el José Carlos Capel, el crític gastronòmic del país, els hi dedicava un bon elogi. Les patates molt al punt i la salsa amb un gust curiós, fumat, no picant, addictiu. Si no hi heu estat, s’han de provar! A més van bé per fer temps: del restaurant n’havia llegit alguna crítica dura sobre l’excessiu temps d’espera entre plat i plat. He de reconèixer que en cap dels dos dies van ser especialment ràpids, però no tenia excessiva pressa i ja anava avisat, així que no va ser un contratemps gaire greu per mi. Ni tampoc va ser una cosa gaire exagerada.

Encara faltava el millor: una cuina que aposta per combinacions d’uns quants pocs elements i que et deixa el sabor ben clavat al cervell. Vam compartir un parell de primers. Sensacionals els dos. Però molt. Un era un trinxat de col i patata sobre foie de l’empordà a la cendra. Foie untuós, embriagador i el llit de sota s’hi complementava a la perfecció. I l’altre era un risotto de pistons (un tipus de pasta, per tant sense arròs) amb tou dels til·lers i tòfona negra ratllada per sobre. Em va sorprendre la pasta (ni m’hi havia fixat al llegir l’enunciat del plat) però anava de perles amb la crema feta amb el formatge que cobria tot el plat. I la tòfona no hi molestava, al contrari! El segon (un peix de canya amb fabetes i tomàquets confitats) també va ser molt bo, però després de l’impacte dels primers, va quedar en un segon plat.

Pels formatges ens van treure per un cantó un assortit amb 5 tipus diferents de formatges, una gran selecció (toquen bé el tema) en progressió ascendent (els últims una torta del casar sensacional i un blau intensíssim) i un petit plat amb una espècie de rovell fet amb mimolette que amagava un pa de pessic de pastanaga al seu cor. Molt i molt bo. De postres, jo vaig tirar per un borratxo d’especies amb xocolata i gelat de crema catalana que va desapareixer en un moment del plat. L’altra opció a a taula, un petit pastís de poma tebi delicat i fantàstic. Em va semblar curiosa una de les opcions de postre, que es titulava “records de l’infantesa” i portava un núvol de sucre d’aquests de fira, un xupito amb el gelat Dràcula deconstruit i una pantera rosa. Són 36 que amb braves, begudes i cafés se’n van més cap als 50 però és un àpat per recordar. Vam haver de fer selecció però hi podria tornar sense repetir cap plat. Per desgràcia els pèsols, que ja tenia coll avall, no els tenien per problemes amb les gelades i la producció de les perles verdes.

Nota: vaig fer unes quantes fotos amb el mòbil però no van sortir gaire bé per la llum. Les podeu veure al Picasa.

Energia 2012: els nous de Foxy Shazam i Howlin Rain

A punt de complir dos mesos d’aquest 2012 en la part musical m’han acabat quallant dos discos que no van entrar arrassant. Les primeres impressions van ser: si, sonen bé, però l’anterior m’agradava més. A força de repetició, s’han acabat instal·lant al prestatge dels “escoltemlos un cop a la setmana com a mínim”.

Foxy shazam – The church of rock n roll: l’anterior, disc homònim, era satisfacció immediata, xut d’adrenalina en vena. Aquest s’ha consolidat. Potser el què em va faltar per encendre la metxa va ser veure el videoclip de I like it. Ells en plan estrelles, el cantant l’Eric Nally movent el bigotet amb classe i estil i una tornada que es queda “That’s the biggest black ass I’ve ever seen, and I like it”. En aquest nou disc tornen a demostrar que tenen el toc per fer cançons que enganxen i fan ballar i que tenen ben apresa la lliçó Queen. En l’apartat similituds sonores aquí se’ls cola la dels The Darkness: el seu cantant, Justin Hawkins, produeix i també composa en aquest disc. Moltes moltes ganes de veure’ls en directe.

Howlin Rain – The Russian Wilds: en aquest, el canvi de percepció ha estat més extrem. La primera escolta em va deixar bastant poc convençut: les cançons se’m feien pesades, se m’allargaven innecessariament. Devia tenir mal dia. L’he arribat a escoltar dos i tres cops per dia. Continua la línia dels dos discs anteriors (Howlin’ Rain, Magnificient Friend): certa flipada instrumental, però al servei de cançons molt setanta i una veu amb molta ànima. Tot el disc em sembla sensacional, temes que s’allarguen 7 i 8 minuts però que els deixaries anar fent. La mostra, el primer senzill, Phantom in the Valley, una meravella que té temps fins i tot per un petit passatge de sons llatins a lo Santana (que puntualment em fa gràcia, per sort no s’exten a la resta del disc)

Canviant hàbits lectors: el Kindle

Ja feia molt de temps que volia comprar-me algun lector de llibres electrònics, però no ha estat fins que ha arribat la xifra màgica (menys de 100 euros pel Kindle en la seva edició més bàsica) que m’he convençut. Hi he conviscut un parell de mesos i n’estic encantat. La pantalla, que és de tinta electrònica, es llegeix fantàsticament i no cansa la vista. És una mica fràgil això si. Tres setmanes després de comprarme’l, al portar-lo a la butxaca -i encara sense la funda que tinc ara- una part de la pantalla va quedar congelada. Desastre. Això si: Amazon té el servei d’atenció al client més impressionant amb el que he tingut el gust de tractar. A través de la seva web, poses el teu telèfon, et truquen a l’instant, els expliques exactament què t’ha fallat i et diuen que t’envien per correu unes etiquetes perquè empaquetis el Kindle espatllat i l’enviis gratuitament de retorn i en 3 dies ja en tens un de nou a casa. Increïble.

Al què anava: a casa per desgràcia l’espai que tinc per acumular llibres ha arribat a la fi i he hagut de sacrificar llibres de poc interés (i mira que és difícil poder-los donar fàcilment a algú que en pugui treure profit -biblioteques, escoles, etc…). Amb el llibre electrònic, problema solucionat. Puc acumular-ne centenars sense problemes. Em vaig acabar de decidir en l’últim viatge que vaig fer a Mèxic, on vaig acabar llegint 6 llibres en un parell de setmanes. En carregava quatre de casa.

Comprar llibres a través d’Amazon és molt fàcil, i tens la seguretat que si pel què sigui esborres el fitxer, sempre el podràs recuperar. Hi ha més vies per passar contingut. Una, el Send to Kindle, un programet dels d’Amazon per enviar arxius en formats compatibles (PDF, txt, mobi…) del teu ordinador al llibre amb un sol clic. També hi ha el calibre, el millor gestor de biblioteca digital que hi ha. Per tenir els llibres ben organitzats i per convertir-los de format si fa falta.

N’he comprat a través d’Amazon, a través d’altres botigues i també n’he descarregat algun per mètodes alternatius. Tinc curiositat per veure com evoluciona l’indústria editorial d’aquí amb l’ascens imparable del mercat de llibres electrònics. Si continuen mantenint preus de 20 euros pel llibre digital contrastat amb els 22 euros que costa l’edició en paper prendran mal, com la indústria musical. És molt fàcil descarregar un llibre sense pagar i afegir-lo al teu lector de llibres. Però també costa poc posar un preu raonable (avui mateix he comprat el Hawai Meteor del Jair Dominguez per 5 euros). Jo, com a lector sóc el primer interessat que l’escriptor pugui veure recompensat el seu treball, es pugui guanyar la vida escrivint i pugui produir més obres que jo disfruti. Però com deia, cal trobar un preu ajustat, recordant que en el format digital ens estalviem despeses de crear-ne l’obra física i despeses de distribució. Intermediaris. Només fa falta veure les llistes dels més venuts per veure que per sobre de 10 euros costa trobar-ne un.

Una altra gran millora que m’ha suposat el llibre electrònic: em serveix per llegir amb tranquilitat articles d’internet que són prou llargs i que al moment que els descobreixo no tinc temps de fer-ho. Faig servir una aplicació web, Instapaper. Tinc un botó al navegador, que al clicarlo em guarda l’article que tinc obert a l’Instapaper i aquest un cop al dia m’envia els nous arxius al Kindle per consultar quan em vagi bé. Em va fenomenal per llegir per exemple la revista Jotdown, una iniciativa online en castellà plena de continguts molt i molt interessants de tot tipus. Avui mateix estava llegint una bona i llarga entrevista amb el Lluis Bassat.

L’últim gran aventatge: els totxos de Juego de tronos no pesen res. Crec que hauré acabat el primer abans que comenci la segona temporada televisiva.

[nota: el debut al món digital de la lectura va arribar amb el molt divertit -tot i algun capítol que dona massa voltes- assaig sobre el hair metal i l'Estats Units rural anomenat Fargo Rock City, del Chuck Klosterman]

Lillyhammer, la mafia arriba a Noruega

Ja d’entrada em va cridar aquesta sèrie. Steve Van Zandt (guitarrista de l’E street band de l’Springsteen) reprenia el seu paper de mafiós d’Els Soprano (ell era el Silvio), en un rol de italonordamericà que ven un dels capos de la seva organització a l’FBI i per tant s’ha de buscar una nova identitat per desaparèixer. I decideix que se’n vol anar a Noruega, a Lillehammer, que el va impactar molt quan va veure els Jocs Olímpics d’hivern.

Encara que tingui un altre nom i una altra biografia es fa difícil no veure el Silvio d’Els Soprano aquí. El Van Zandt és un crack a la música (tocant, produint, fent el programa de ràdio) però en l’actuació té uns registres més limitats. Cap problema: m’encanta el seu personatge i les cares que fa. De fet la sèrie ve a ser com un esqueix d’els Soprano. No trobareu aquí la grandesa de l’original però si una via còmica molt i molt disfrutable. Està ell i un bon grup de personatges secundaris, que van des d’una parell de policies bastant poc hàbils a un grup de perdedors que van aprenent les maneres del protagonista. Perquè la gran diversió de la sèrie és aquest contrast de les maneres de fer de la mafia amb el mode de vida noruec, un entorn on domina la pau i tranquilitat noruega. Unes costums dominades pel ritme de vida lent, “ei no m’estressis”. I el Giovanni Henriksen (que així es diu el mafiós a la nova identitat), acostumat a anar a la directa i conseguir les coses a la vida a base d’hosties i suborns, està massa malacostumat.

N’he vist 3 capítols i a tots he trobat situacions hilarants, un gust això d’arrencar una rialla en veu alta veient la sèrie ara que no hi ha gaires motius per riure. Són només 8 episodis de 45 minuts, que ja es troben disponibles a la xarxa. Amb subtítols en anglès… en castellà estan començant a sortir ara (en aquest moment tenen el primer subtitulat). Em sembla també curiosa com a producció, fruit d’un acord entre una televisió noruega i Netflix, el videoclub online, que amb aquesta sèrie ha començat una aposta per entrar també com a productor dels continguts. Camí interessant i que tinc curiositat per veure si els funciona bé.