El llibre em va agradar molt. Es feia fàcil imaginar que portant-la al cine, hi havia números per decepcionar, més davant d’una historia que donava tant espai lliure perquè la imaginació de cada un es construís la versió del món post-apocalíptic que presenta. Però sorprenentment els hi ha sortit un producte que si no està a l’altura del llibre, si que vola ben alt. L’ambientació i la fotografia (del Javier Aguirresarobe) et situen perfectament i després els dos protagonistes, Viggo Mortensen i fill, estan perfectes en el paper de desnutrits, desubicats, desnaturalitzats, perduts. No té el poder evocador del llibre, que deixa moltes coses a l’aire. Consell: si penseu llegir el llibre, deixeu la pel·li per més endavant, que sinó ja tindreu la imatge al cap massa clara.
Del què he vist aquest 2010, del que més m’ha agradat. L’altre (aprofitem que escric per recomanar), Hunger, un film del 2008 dirigit per un desconegut per mi de nom Steve McQueen (no canviar-se’l són ganes de complicar-se les cerques a Google!) sobre uns presos irlandesos de l’IRA i les seves vagues de fam. Duríssim. I passa de minuts i minuts sense diàleg a una escena entre un pres i un capellà en pla seqüència gairebé fix que impacta tant com les imatges d’ells perdent el cap a la presó.
Al Nicko Nogués el vaig conèixer fa un temps, en un curset de marketing viral, on ja es veia clar que era un tio despert i amb idees. No fa molt, llegint alguna frase que havia escrit al Facebook, vaig pensar que el tio feia unes actualitzacions d’estat currades. No d’aquelles tal com raja que fem tothom, sinó més reflexionada. Frases amb gràcia: “los dolores del almax empiezan en el estomago” o “un verso con lengua debe ser la cosa más romántica del mundo”. I resulta que tant enginy tenia repercussió: el tio va decidir demanar que 15 amics artistes creessin a partir dels seus estats de Facebook i n’ha fet una exposició al Niu Bar. Hi estarà fins al 14 de febrer, si us acosteu per allà (al Poblenou) recomano passar-hi, és sala d’exposicions & bar, així que podeu fer el recorregut birra en mà. A mi em va semblar molt divertit i interessant. Com a curiositat, a sota de cada obra, un full per deixar comentaris o “M’agrada” al pur estil Facebook. I també un lloc per deixar interpretacions d’estats o frases creatives com les del Nicko. Una de les creacions en vídeo utilitza un dels curts online del David Lynch, que sempre dona punts
La meva última actualització de Facebook ha estat sobre Apadrina un cura, web que sembla de mentida per anunciar alguna altra cosa, però no, és veritat i és una cutrada dels Legionarios de Cristo. Odio el peix animat a lo clip de word que hi surt, de nom “Cristianito” i flipo veient una web on el vídeo t’explica com va el menú. No tinc amics artistes (i si n’hi ha algun que s’hi considera, que no s’enfadi) així que deixo oberta la reinterpretació artística de l’apadrinament d’un cura a qualsevol que passi per aquí.
No estaré descobrint aquí un restaurant (entre altres coses, perquè ja té una estrella Michelin) però si que tinc ganes de descobrir la possibilitat d’acostar-s’hi amb una relació qualitat-preu més que òptima. Can Jubany està tocant a Sant Julià de Vilatorta, comarca d’Osona i avui ens hi hem acostat per recomanació d’un osonenc de (habitualment) bon criteri musical com és el Marc. La cosa és que com a restaurant estrellat els preus es mouen en terrenys elevats (continuo pensant com uns “popets amb ceba” arriben als 70 i pico euros, si algú els ha provat que m’expliqui el secret), però tenen un menú degustació de temporada a 45 euros. Sumant-li pa, vins i cafés ens ha sortit a 60 per barba. Pa en concret que ha ajudat a sortir gairebé rodolant del restaurant: especialment bons els de nous i panses i el de blat de moro. El tema pans (crec que) els hi assessora un forner de Folgueroles, el Xavier Puigseslloses, del que tinc per casa el llibre “Pa artesà. Un flequer del poble de Mossen Cinto Verdaguer”, llibre amb molt bona pinta, però que encara he de començar a mirar-me…
L’alineació:
Aperitius: Coca amb anxoves i encurtits / Nyoquis de carbassa amb tòfona Primers: Sopa de carxofes amb greixonets de jabugo i bunyols de bacallà / Caneló de pollastre rostit trufat Segons: Lluç farcit de pa amb tomàquet i calçots / Terrina de llebre a la royale amb foie, pera i remolatxa Postres: La nostra versió del gin tònic / Postre de xocolata, caramel, iogurt i granissat de café
M’ha semblat un menú completíssim, tocant moltes notes diferents i totes bé. Si hagué d’escollir el plat guanyador, potser seria la sopa de carxofes. Opinió crec que força majoritària a la taula, tot i que els boníssims caneló o lluç també s’emportarien vots. La terrina de llebre no ha acabat de convèncer a tothom: a mi si, la textura així tipu paté de la llebre, amb les notes de xocolata i el foie…. nyam nyam. El gin tonic, refrescant i amb sorpreses, ideal just acabats els segons, i el segon postre potser és l’únic que m’ha semblat una mica fluix de tot el menú. El combo café/petit fours ha recuperat la bona línia del menú per deixar-nos un molt bon regust i ganes de tornar-hi d’aquí un temps, provant un menú de temporada ben diferent.
De vi hem pres un Vall del Calàs 2004, un Montsant, del que dins la meva poca educació en matèria de vins puc dir… que m’ha agradat molt Pel que m’he fixat els preus dels vins -dels que coneixia-, estaven sobre dos vegades el preu que val en botiga, en el cas del que hem triat veig que una mica menys del doble.
La millor (nova) sèrie que he vist en temps. Nova en el sentit que porta només dos temporades i altres que també em semblen bones bé estan acabades o bé porten més en antena. Ja fa temps que me l’havien recomanat, via twitter, via blog, via veu, i ara ja fa uns mesos (m’ho he pres amb calma, degustant a poc a poc) m’hi vaig posar. Breaking bad és la historia d’un professor de química a qui li descobreixen un càncer de pulmó i decideix fer metanfetamina, ajudat per un ex-alumne, per finançar-se el tractament i poder deixar diners a la família. Fins aquí un punt de partida que té el seu què però que no sembla que hagi de donar per molt. Al contrari: la primera temporada és molt bona, però és que la segona és espectacular, té alguns capítols d’antologia. Dos protagonistes (els de la foto) ríquissims, plens de contradiccions i conflictes en una situació nova (la de drug-dealers) que els supera àmpliament i un assortit de secundaris que els fa de coral sensacional. Les diferents trames avancen perfectament i s’entrecreuen i fins i tot les histories-d’un-capítol (la tortuga, la parella yonki) són per enmarcar. La vas veient i penses que algú ha fet les coses bé, tot lliga i està un punt per sobre del què acostumes a veure, allò que es diu ‘en estat de gràcia’.
Animo al visionat. La primera temporada són només 7 capítols. Si us agrada, penseu que la segona encara és millor.
El temps passarà, les xarxes socials canviaran, però Facebook ens haurà deixat alguna cosa de profit. L’enginy col·lectiu posat al servei de la creació dels grups fans de “Senyores que…”. No tinc ni idea de com va néixer el fenomen però de fa un temps de tant en tant veia aparèixer algun grup d’aquests com a recomanat i avui xerrant del tema amb l’uri, m’ha quedat clar que és tendència.
Una petita selecció de favorits (buscant “señoras” al facebook i filtrant per grups, la llista és inacabable):
- Señoras con la bolsa en la cabeza cuando llueve
- Por una casilla en la declaración de la Renta a favor de “Señoras que”
- SEÑORAS QUE GUARDAN LAS MEJORES BRAGAS PARA CUANDO VAN AL MEDICO
- Señoras que dicen en las noticias que su vecino asesino “siempre saludaba”
- Señoras que trabajan en El Corte Ingles y van pintadas como travestis
- Señoras que leen moviendo los labios
- Señoras que con los años se convierten en Rod Stewart
- Señoras que ignoran que admiramos todo lo que hacen
- Señoras que van paseando y se paran en seco para dramatizar la conversación
- Señoras que van a eventos públicos para comer gratis hasta reventar
- Señoras que no se conocen y se comentan indignadas lo que tarda el autobús
- Señoras que van por el medio de la acera y no se dejan adelantar fácilmente
També volia participar a aquest joc d’escollir els millors de la dècada, i després de repassar llistes afins per no oblidar-me’n de cap, em tiro a la piscina amb un top-25 de discos de la dècada, on m’he marcat com a norma que no valia repetir grups. Els que hi han no són els millors, són els que per algun motiu o altre més m’han agradat, més he escoltat… segur que hi ha omissions terribles, ordres lamentables, però vaja alguna cosa havíem de fer
1. My morning jacket – Okonokos
2. The jayhawks – Rainy day music
3. Queens of the stone age – Songs for the deaf
4. White stripes – Elephant
5. Howlin Rain – Howlin Rain
6. The Darkness – Permision to land
7. The Raconteurs – Consolers of the lonely
8. Mars volta – Frances the mute
9. Mastodon – Blood mountain
10. Fiona Apple – Extraodinary machine
11. Decemberists – The hazards of love
12. Arcade fire – Funeral
13. The Black Crowes – Before the Frost… Until the Freeze
14. Turbonegro – Party animals
15. Manic Street preachers-Send away the tigers
16. Eddie Vedder – Into the wild
17. The Shins – Chutes To Narrow
18. The Hellacopters – High Visibility
19. Cheap Trick – Rockford
20. Wolfmother – Wolfmother
21. Brendan Benson – Lapalco
22. The Flaming Lips – Yoshimi Battles The Pink Robots
23. The Soundtrack Of Our Lives – Behind The Music
24. Pearl Jam – Riot act
25. System of a down – Toxicity
Pel·lis:
Amb les pel·lis en teoria ho tenia més fàcil, pel registre de votacions que tinc al Filmaffinity. Ara, comparar pel·lis que vaig veure fa mesos amb altres que vaig veure fa anys es fa molt difícil. Molt probablement si fes una sessió amb aquestes 25, l’ordre variaria substancialment i alguna que altre seria expulsada.
1. Mystic River
2. Oldboy
3. Zodiac
4. La pianista
5. Réquiem por un sueño
6. Hijos de los hombres
7. El viaje de Chihiro
8. ¡Olvídate de mí!
9. Pozos de ambición
10. Sinecdoche, New York
11. 2046
12. Punch-Drunk Love
13. No es país para viejos
14. Mulholland Drive
15. Gangs of New York
16. Memories of Murder
17. Adaptation
18. El caso Bourne
19. 21 Gramos
20. Zoolander
21. O Brother
22. Ciudad de Dios
23. Apocalypto
24. La cinta blanca
25. Al límite
Dies de llistes, no siguem menys. Que és fàcil, barat i gràcies al filmaffinity m’ho ventilo ràpid
1. Sinecdoche, New York
2. La cinta blanca
3. Up
4. Anticristo
5. Anvil: the movie
6. Un lugar donde quedarse
7. Donde viven los monstruos
8. Moon
9. Malditos bastardos
10. Adventureland
Quedant-se al límit del tall Ponyo en el acantilado, Whatever works o Star Trek, per exemple. I alguna més que segur que em deixo (i altres que no hauré vist).
Estrenada el 2008, inèdita aquí, de moment. Primera peli com a director del Charlie Kaufman. Que passa per ser un dels noms actuals al cine que sé que m’oferiran alguna cosa diferent: guionista a la brillant sèrie “Buscate la vida” (reedició en DVD ja!) i després de “Siendo John Malkovich”, “Adaptation” o “Eternal sunshine of the spotless mind”. Aquí es passa a la direcció i ho fa acompanyat d’un guió, seu, fins i tot més excessiu del què havia fet fins ara.
Em dona la sensació que la pel·li deu haver generat una reacció similar a la de les pel·lis del Lynch, un altre dels que els hi dono xec en blanc. Vull dir: divisió entre genialitat i tros de merda pretenciós. És fàcil trobar arguments per aguantar les dos opinions, però considero un valor importantíssim el fet de fer un cine o unes histories diferents al que ens trobem cada setmana a la cartellera. En aquest cas (com “adaptation” o “carretera perdida”) és també una barreja de realitat i ficció que no saps on té els límits, un director teatral tractant de fer una obra el més real possible, construïda sobre la historia de la seva vida. Són capes i capes d’històries que es superponen, s’entrelliguen, s’oposen… El Phillip Seymour Hoffman està genial un cop més en el paper de tio desgraciat. I la resta de secundaris l’acompanyen molt bé, inclosos un parell de “sopranos” molt secundaris sense línia que crec haver divisat. D’aquelles que veuré més d’un cop. I de les que diré a la recomanació: probablement no us agradi gens. O si.
Si la compto com a 2009, crec que completaria el meu podi cinèfil de l’any amb White Ribbon, del Haneke i Un lugar donde quedarse (segur que me’n deixo alguna que m’ha agradat molt que quedaria per sobre). Edito: em deixava Anticristo, del Lars von Trier
Una recomanació de sèrie per aquests dies que hi ha més temps lliure de l’habitual i que no ve gaire de gust allunyar-se de la calefacció, que rima amb televisió. Es diu Misfits, és anglesa (Channel 4) i se n’ha fet una temporada de 6 episodis, a 40′ cada un. Gent jove amb superpoders: fins aquí ve al cap Heroes. Però una de les gràcies de veure la sèrie és aquesta: com s’enfronten els anglesos a un plantejament inicial similar. Completament diferent el to, la manera com s’enfoquen els personatges i la historia i la trascendència, que aquí no té una escala planetària i en canvi afecta únicament l’entorn més proper: les relacions, el sexe, els problemes personals… són un grup de nois que estan seguint un programa de servei a la comunitat per pagar -en comptes de la presó- per faltes més o menys lleus que han comés. Un dia hi ha una tempesta, queden afectats per un llamp i descobreixen que tenen poders. No són els únics. Manté una bona línia en tots els episodis i culmina d’una manera inesperada i que et deixa un somriure a la cara. A diferència de l’horrorós final de la primera de Heroes.
Jo ara estic recopilant pel fred d’aquests dies, com una formigueta: acabada Californication, vaig a per la quarta de Dexter (que havia descartat vist el primer però que m’han recomanat molt), la segona de Breaking Bad (boníssima sèrie) i dubtant si Fringe valdrà la pena o no (vaig veure el primer episodi i no m’hi vaig acabar de posar). Fent temps per Lost, al febrer. No em vull imaginar la febre twitter i facebook que hi haurà amb aquesta útima temporada: els que no la segueixen acabaran fins els collons.
Els que més m’han agradat i he escoltat aquest any. Ni millors ni pitjors que altres, però a mi m’han entrat bé
1 – The Decemberists – Hazards of Love
2 – Black Crowes – Before The Frost… until the freeze
3 – Brendan Benson – My old familiar friend
4 – Mastodon – Crack the skye
5 – Soulsavers – Broken
6 – The Avett brothers – I and I love you
7 – Them crooked vultures – Them crooked vultures
8 – The leftovers – Eager to please
9 – Alice in chains – Black gives way to blue
10 – Dredg – The Pariah, the parrot, the delusion
Caiguts per poc de la llista: Chris Isaak (Mr Lucky), Stone Axe (Stone Axe), Pearl Jam (Backspacer), Brandi Carlile (Give up the ghost), Arboretum (Song of the pearl)
Sembla que en altre tipus de llistes, pel número 1 sovinteja el nou d’Animal Collective, que no he escoltat.
I de concerts…
1 – Neil Young – Barcelona
2 – AC/DC – Barcelona
3 – Black Crowes – Azkena Rock Festival, Vitoria
4 – Soulsavers – Barcelona
5 – Soundtrack of our lives – Azkena Rock Festival, Vitoria
Una mica de resum del viatge, combinant la informació de record per un mateix i pràctica per qui hi vulgui anar. Van ser 11 dies, ara a començaments de desembre. Cuba em va agradar molt, poder conèixer la gent -encantadors-, veure com viu un país que és com un fòssil vivent. La gent se la veu prou feliç, però parlant una mica et fan rajadetes de tot el què els hi falta, que és bastant (ex: no perdis la clau que t’hem donat que habitualment no hi ha el material per fer duplicats). Però al cantó positiu estan orgullosos de la seva educació i la seva sanitat, que són tot un exemple. La diferència entre els seus sous i el què paguem els turistes fa que estiguin constantment donan-te la brasa i intentan-te timar i treure’t més diners dels que hauries de pagar. A segons qui això li amarga una mica el viatge… Del mite Cuba i sexe, i els jineteros/as… doncs no sé si serà que tinc poca pinta de putero, però no em van assetjar gaire. Si que es veien alguns abuelos amb mulates molt joves -cosa que feia bastanta coseta- i, molt més, europees joves amb mulatos.
Primer les fotos:
Els vols: la idea inicial era anar-hi per cap d’any però era massa car, al final 11 dies (del 4 al 15 de desembre), i volant amb Airfrance, que tenia una bona tarifa: 560 euros. Parell d’horetes fins a París i després unes 9 més sense l’Habana. Al preu se li han de sumar els 25 euros del visat (que el pots agafar a l’agència cubana que hi ha a diagonal entre passeig de gràcia i pau claris per ex) i al tornar, també en pagues 25 més a l’aeroport de l’Habana. Vaig marxar sense facturar cap maleta, exercici per evitar carregar masses coses i per assegurar que no et quedes sense maleta.
Els diners: comparat amb els països del seu voltant, Cuba és un país car. D’allotjament pagava entre uns 20 i 25 CUC (peso convertible, 1 EUR=1′30 CUC). Al final la cosa em va sortir per un gasto d’una mica per sota dels 50 euros al dia. Si hagués anat amb algú hauria sortit més barat, que viatjar sol és lo què té: pagues el mateix per l’habitació o el taxi siguis un o dos. A part dels CUC hi ha la moneda nacional (1 CUC: 25 pesos nacionales), de la que val la pena canviar-ne una mica (5-10 euros). Permet comprar coses realment barates, com sucs, llibres o menjar – algun dia que altre he dinat per pizzes de carrer de 40 cèntims d’euro cada una.
La ruta: no volia estressar-me gaire a fer moltes coses i la idea era el triangle: La Habana – Viñales – Trinidad. Al final vaig decidir passar una nit a Cienfuegos. Van ser 4 a l’Habana, 2 a Viñales, 1 a Cienfuegos y 3 a Trinidad.
El clima: fantàstic, solet i temperatures altes (no com ara a Barcelona!). No m’imagino per això com ha de ser a l’estiu… massa calor! Temperatura suficient per anar tot el dia i nit en pantalons curts. Com a molt jersei prim per alguna nit que faci una mica més de fresca… El primer cap de setmana a l’Habana va venir un front fred -que molt molt fred no va ser- i va caure una mica de pluja i va fer núvol.
Dormir: sempre vaig dormir a cases particulars, que és un sistema que tenen ben muntat a Cuba. Dorms a cases de gent, que preparen una habitació pel turista i així pots conviure amb ells i conèixer bastant millor el país que no anant d’hotel a hotel. El preu eren uns 20-25 CUC per habitació per nit. Després li sumaves, si volies, 3 CUC d’esmorzar i uns 7 CUC de sopar. Tenint en compte que el sou mensual d’un metge són uns 25 CUC aquesta els hi és una bona opció. Han de vigilar per això, perquè cada mes han de pagar al govern uns 140 CUC, ho omplin o no. I en casos com Viñales n’hi ha tantes en proporció al poble, que només baixar de l’autocar se’t tiren a sobre intentant que vagis a la seva. Continua llegint…;
Per fi utilitzant el copy-paste de manera absolutament justificada I legal. Manifest que ha sortit a mitjans i blogs sobre el canvi de llei que prepara el Govern per bloquejar webs així com per la cara, motiu=pirateria.
Manifest “En defensa dels drets fonamentals a internet”
Davant de la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d’internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que…
1. – Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2. – La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3. – La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.
4. – La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5. – Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.
6. – Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.
7. – Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.
8. – Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9. – Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10. – En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.
February 5, 2010 
Posted in Cinema 
0 comentaris » 
Imprimeix aquest article
- 
Últims comentaris