Tot i que ja no estic tan consumista compulsiu de sèries com fa un temps, continuo veient-ne. Especialment ara, que el veure pel·lícules al sofà es complica. Xafogor + posició horitzontal equival a claparme a mitja pel·li. L’alineació que tinc prevista de l’estiu es combina d’alguna cosa nova, d’altres bastant recents i alguna de més antiga. Bé, aquestes són les que tinc a l’alineació: que les acabi veient totes ja és una altra cosa:
- Battlestar galactica: ja eren massa recomanacions de “mira-la, t’agradarà”, “encara que no t’agradin aquestes de naus, dona-li una oportunitat” i la veritat és que m’està agradant, a mitja primera temporada que vaig. A més els comentaris que és una sèrie que va in crescendo encara motiven més a no deixar-la. Una de naus però des d’un punt de vista una mica més “seria”. De moment, sense extraterrestres de formes impossibles ni vestuari caspa. I amb personatges i diàlegs més que dignes.
- Nurse Jackie: una novetat d’aquesta temporada. L’Edie Falco (Carmela Soprano) fa d’infermera amb una actitud bastant particular (i que ha generat alguna queixa del sector infermeres nord-americà). Pel vist en els primers capítols, la cosa promet. A part són de mitja horeta, dosi ideal. L’únic problema que li veig és que aquestes d’hospitals sempre m’acaben cansant, que se’m fan una mica repetitives (exemple House). Em va fer molta gràcia el polvo del primer episodi. Els que hagin vist Els Soprano, primera temporada, ja sabran perquè És la típica que igual començo, la veig una mica i l’abandono pel camí…
- In Treatment: calité, calité. D’aquestes que tinc pendents des de fa molt tempos. Un psicòleg (Gabriel Byrne, que està espectacular) té 4 pacients que el visiten de dilluns a dijous. I els divendres és ell que es fa psicoanalitzar. De manera que pots seguir la sèrie de la manera habitual o per personatges. Ara els episodis de dilluns, ara els de dimarts… És gairebé més teatre que televisió. Les parets de la consulta i conversa entre ell i el pacient. Treball de guió i valentia dels d’HBO per tirar endavant una sèrie com aquesta. Que ja ha fet dos temporades.
- True Blood i Californication: segones temporades de dos sèries ideals per l’estiu. La de vampirs de l’Alan Ball (A dos metros bajo tierra), True Blood, s’està emetent ara (tot just s’ha vist el primer). La primera temporada sense ser una cosa superespectacular si que va ser molt entretinguda, com Californication, aquella del Duchovny d’escriptor separat, en crisi creativa, que no sexual. Alguns que l’han vist m’han dit que aquesta segona està millor que la primera, així que la deixem a la llista.
- The Office (NBC): una altra ideal per l’estiu. Fresca, divertida. Si no l’heu vist, absolutament recomanada. A mi particularment m’agrada més la versió americana (NBC), que l’anglesa (BBC), que se’m fa més incomoda de veure. S’ ha emès la cinquena temporada, que és la que em falta per veure.
No crec que doni el temps per veure-ho tot, però si algú vol deixar alguna recomanació amb el filtre de sèries estiuenques i de capítols no gaire llargs…
Tin Eye, un buscador d’imatges invers. Li pujes una imatge o la direcció web d’una imatge i et diu on la pots trobar a la xarxa. Diuen que ho fan amb tecnologia de reconeixement d’imatge, sense títols ni metadades. És curiós veure els exemples d’ús que posen a Cool searches. Tot i que encara estan creixent a nivell d’imatges indexades suposo que serà una bona manera per fotògrafs per controlar com circulen algunes de les seves fotos.
Fa un parell d’anys (com passa el temps) vaig decidir de fer la prova al blog i posar publicitat Adsense. Curiositat de veure si una pàgina com aquesta per on no passa gaire gent era capaç de generar algo de peles o no a través de publi. Els primers mesos la sorpresa era molt positiva: uns quants dòlars cada setmana i la cosa que progressava. Em vaig dir, doncs mira, esperes i quan arribis al límit de cobrar (que són 100 dòlars, si ho cobres en euros, són 70) ja trauràs la publi. Que ja que és una web personal sense propòsit de fer peles, em semblava que alletjia. Però després de la bona -dins el què esperava- arrencada inicial, la cosa es va quedar estancar i progressava lentiiiíssimament. Sabia greu regalar aquestes peles ja fetes i he aguantat fins cobrar.
Volia fer aquest comentari només per si algú tenia curiositat de saber què podia generar un blog de gamma baixa: aquest ha donat uns 100 dòlars en 2 anys, sense fer cap pirula d’autoclics ni coses d’aquestes. Per situar-se, segons les estadístiques de visites que dona el lloc on tinc la web (i que no sé fins a quin punt poden ser gaire vàlides) aquest any les pàgines vistes mensuals se situen al voltant de les 40.000 i els usuaris únics sobre els 7.000. Això ajuntant aquest blog i el de cuina, que tira bastant més que aquest.
Després de l’últim capítol de la penúltima temporada, continuo al·lucinant amb la capacitat dels guionistes d’anar deixant detallets perquè la gent pensi i com hi ha fans que li dediquen hores i hores a elaborar teories i inspeccionar cada pla fins al més últim detall. Últimament estic flipant amb el blog Lost Ph.
Fa falta temps lliure! També per llegir tot l’article sencer
Em va agradar l’últim capítol amb alguna reserva. Quan es deixen anar, són fantàstics, els hi dono xec en blanc perquè vagin inventant i posant coses que en altres sèries qualificara de patillisme. El què trobo molt en calçador és el quadrangle amorós, que ha convertit els protagonistes en el menys interessant de la sèrie.
Havia anat a dinar a l’Àtica (c/Galileu, 159, telèfon 93 490 65 35) potser fa un parell d’anys a menjar-hi un menú de migdia més que apanyat. I ara em va cridar per tornar-hi el post a Olleta de Verdures i saber que la Mar i la Sara Maria també l’havien disfrutat. Tal com es llegeix a la crònica i el què m’havia explicat altra gent que hi havia anat fa poc (tresa & family), el lloc no crida massa per la situació ni per l’interior. De fet, quan hi vam anar (dimecres al vespre) erem una de les dos úniques taules amb gent i la sensació del local era una mica desangelada.
Però anem al menjar: vaig triar el menú degustació. Que són 27 euros (juraria que Iva inclós), beguda apart (va caure un Libalis, que és un dels blancs prefes). En aquest sentit per preu, i fins i tot pel cuina, el compararia amb La panxa del bisbe. Cuina on prima el producte, on l’elaboració i la presentació són importants, però sempre subordinades a la materia primera. L’alineació va ser: salmorejo d’aperitiu, salmó marinat amb cansalada i ceba confitada, carxofes amb butifarra negra, bacallà amb salsa de pèsols, galta de vedella rostida sobre puré de patates i de postres un pastís que portava pinya i avellanes i una torradeta amb xocolata i sal. Les carxofes i la vedella em van semblar espectaculars, el salmó marinat i el salmorejo van ser un inici molt bo, el pastís no em va impressionar gaire i la torradeta estava bé com a curiositat. Potser el què em va agradar menys va ser el bacallà. La taronja que hi havia al títol del plat (no recordo l’enunciat complet) no es notava gaire i el bacallà en si quedava una mica eixut. També ho dic després de dinar avui un bacallà gratinat amb espinacs i pinyons (menú de 10′70 euros a Al punt) que ha convençut i molt.
En la comparativa amb la Ppanxa del bisbe, potser el deixaria un puntet per sota. A nivell de situació i local sempre guanyarà aquest, està clar. Però no dubto que en qüestió de menjar, amb alguns menús hi podria haver empat o victòria de l’Àtica. I que competint en qualitat/preu aquests dos guanyarien per golejada una gran quantitat de restaurants que per 30 i pocs euros t’ofereixen ben poc. Especialment aquí a Barcelona.
I un tercer post sobre el festival. Aquest és d’aquells que faig per mi mateix, per no perdre les dades i tenir-les quan repeteixi visita a Vitoria. Llocs on he menjat i que m’han recomanat.
Entaulant-se: el lloc on em deien que es menjava molt i molt bé i que està el primer de la llista per la propera visita és La Cocina de Plagaro i també em van deixar molt bé el Restaurant Cru i el Clarete, dins els gama més alteta de preus. En aquest pack el que si que vam tastar és el Sagartoki, restaurant que ha guanyat varis anys el guardó de millor bar de pintxos d’Espanya, però en el que vem fer un menú sidreria. És a dir, sidra tota la que vulguis, truita de bacallà, xoricets a la sidra i, sobretot, un chuleton que em va semblar per plorar de bo. La cosa potser picava una mica i se’n va anar cap a una mica menys dels 50 al final, però estava realment espectacular. Així amb un preu una gama per sota sota m’havien recomenat el Xixilu i el Marmitaco. Totes aquestes recomanacions venen de les mateixes fonts. Tot el què vaig provar que m’havien dit, em va convèncer, així que m’ho crec
De pintxos: És fàcil moure’t per Vitoria i menjar pintxos a qualsevol lloc. Envejo realment que no existeixi a Barcelona com a mínim una zona on tinguem la quantitat de bars pintxaires que hi ha per allà. En vam provar dels de bars que teniem a prop de l’hotel o pel centre, a un preu raonable (euro el pintxo) i després vam anar a flipar amb alguns dels bars de pintxos “amb premi” que ens havien recomanat. Van ser dos: El Poncho, on va caure entre d’altres un irlandés (un gotet que portava un bolet confitat, ou gairebé cru i nata). I La Malquerida, on vam fer salts d’alegria amb un ravioli de bolets i torta del casar i una tonyina als tres tomàquets. També tenim a la llista pel proper any el Baztertxo, l’Usokari, el Rio i, sobretot, el Sagartoki. Que en la vessant pintxo no vem provar i que ha guanyat molts premis. Mireu la seva web i saliveu.
Un resumet, que no quedi tot perdut a la memòria L’Azkena és un festival que es fa a Vitoria de fa anys i que tradicionalment es feia al setembre. Aquest any s’ha passat al maig, concretament al passat cap de setmana. Patia jo pel temps, que fins el dia anterior era un festival de la pluja -tots els dies- però al final res. Ni una gota i la combinació sol sense crema protectora ha deixat unes cares de guiri importants.
Jo hi anava pels Black Crowes, sobretot. Potser el meu grup preferit en directe. I no em van decepcionar el més mínim. Van tirar bastant per temazos dels dos primers discos i una part central on van explorar la seva vessant jam que a mi em va semblar espectacular i a altres no tant. A sota del podi s’hi van quedar l’Eli Paperboy Reed, una de les revelacions de l’any passat, que revisiona amb molta gràcia -en disc i directe- el soul clàssic i el Mike Farris amb la Roseland Rhytmn Revue. Aquest era el cantant dels rockers Screamin’ Cheetah Wheelies. Un bon dia va veure la llum i es va posar a cantar al senyor en plan gospel blues. Deixant de banda missatges divins que em puguin interessar més o menys el tio té una veu espectacular i portava una banda més que competent. El vaig veure per duplicat: al festival i al migdia a una plaça de Vitoria (ell i el Paperboy es van duplicar acostant el festival a la ciutat).
També van valdre molt la pena els suecs The Soundtrack of our lives, que vaig veure a primera fila, els frikis del Dr. Dog que van fer un concert molt potent i els Elliott Brood, als que van posar massa d’hora i a l’escenari gran, que els hi sobrava per tots cantons. El Dan Auerbach (cantant de Black Keys, que ha tret un molt bon disco en solitari) en canvi ho va omplir molt més, gràcies a la competent banda que portada, que si no vaig errat eren els Hacienda Brothers. Entre tanta festa, Woven Hand va ser una cosa molt seria i sinistra, amb el cantant (que juraria que té algun antecedent indio) com entrant en trance.
L’Alice Cooper em va agradar a estones, com els Fun Lovin Criminals i els grups de dijous van ser massa aperitiu. La Juliette Lewis, copiant moviments de l’Iggy Pop i musicalment justota, va tornar a repetir la proesa de l’any passat de tirar-se al públic rocker perquè se la passessin per sobre els caps.
Els finals de festa de divendres i dissabte van ser molt energètics. Els Electric Eel Shock, un grup de japonesos molt de la festa i sonadots. Especialment el bateria que va sortir a tocar en boles (fotia fred a la nit!) només vestint les parts amb un mitjó. I per dissabte els Toy Dolls, grup que vaig escoltar bastant i acabar odiant a l’època de l’institut… i que van fer un concert divertídissim i amb un pogo sense final del públic.
He estat mirant una estona el Wolfram Alpha, un altre dels tants cercadors competidors de Google. Té una cosa guapa, que és que treballa amb llenguatge natural. Li he preguntat, en anglès, “Quina edat té la Terra” (després de llegir la breve història de casi todo estic encara amb el tema al cap) i m’ha donat una resposta més que satisfàctoria. Encara té moltíssim a millorar i és massa EEUU-cèntric, però té bona pinta la cosa.
Actualitzo: al Mashable trobareu una explicació més llarga de les coses bones que té
Vaig agafar aquest llibre per l’autor, el Bill Bryson. Abans de fer el viatge a Austràlia, vaig llegir En las antipodas, una crònica de viatges sobre el país que em va semblar divertidíssima. Tot i que és més conegut per fer cròniques diferents de viatges per països, en aquest llibre es tira cap al cantó de la divulgació científica. És un repàs de les diferents vessants de la ciència (química, física, geologia…) des d’un punt de vista molt didàctic i sense perdre el seu característic sentit de l’humor.
M’ha semblat una absoluta troballa, que em fes tan amè i tan fàcil de digerir temes que pels de lletres ens són tan llunyans. Només em vaig empatxar una mica amb la part dedicada a la física subatòmica. Aquestes coses tan petites, valgui la contradicció, em van superar. Però la part dedicada a la geologia o a l’espai m’ha fascinat. Molt didàctic però sense deixar anar les anècdotes més divertides i destacant els científics que tot i importants pel transcurs de la ciència han quedat arraconats. Ja sigui perquè no es sabien explicar prou bé (especialment dedicació per Henry Cavendish que de tímid no comunicava els seus descobriments), o no es sabien vendre o en venia un de més llest que els hi robava la seva idea genial.
M’ha captivat especialment totes les refèrencies a possibles finals de la humanitat, des de teories de les extincions de les espècies (que ja ens tocaria), a canvis climàtics, a meteorits o a supervolcans com el que hi ha sota el parc de Yellowstone. Que si fes un pet dels grans potser no ens extingiria ràpid, però als d’Estats Units i Amèrica del Nord en general els deixaria bastant fora de combat i a nosaltres també ens tocaria bastant el rebre.
Pre Sant Jordi m’havia comprat i llegit aquest llibre, Conversaciones con Al Pacino, de Lawrence Grobel, que publica Verticales de Bolsillo en edició de butxaca a 8 euros. Si et fascina mínimament l’Al Pacino, em sembla imprescindible. A més, en el meu cas, suma-li el tema professional periodístic, perquè és un recull d’entrevistes que ha anat fent l’escriptor a l’Al Pacino al llarg de dècades. De quan no donava entrevistes (època ‘no era ningú ara sóc Déu després de fer El Padrino’) fins al present. Amb la primera entrevista ja es van caure molt bé i ara són amics. És un format d’entrevistes que envejo com a periodista: un partenaire amb altura intel·lectual i llibertat per moure’t per qualsevol tema sense estar limitat per l’estrena de la pel·li de torn, la duració de l’entrevista o un entrevistat cansat després de passar per entrevistes i més entrevistes. Els dos sols, bevent, menjant, xerrant de les pel·lis d’ell, però també, i sobretot, de l’ofici d’actuar. I de la concepció vital. M’encanta quan a punt de començar una conversa en un bar, mira les taules i s’indigna per un tio que està esmorzant mentre llegeix un llibre: “Ese tío que está ahí, leyendo y comiendo, me irrita terriblemente. No está disfrutando la comida, te lo puedo asegurar. Es como leer y escuchar música. O escuchas a Beethoven o te lees el puñetero libro. No se pueden hacer ambas cosas. ¿Crees que debo acercarme y decirselo? ¿Crees que le importaria?”.
És inevitable acabar de llegir el llibre -o mentre l’estàs llegint- i posar-te a completar buits de la seva filmografia. De les conegudes, que tenia pendent Serpico i de les que s’ha posat darrere la càmera. Looking for Richard, que em va semblar una manera molt interessant i diferent d’afrontar la representació d’una obra de Shakespeare, parlant dels mecanismes de l’actuació a la vegada. M’ha quedat pendent, que no aconsegueixo localitzar en versió amb subtítols, The Local Stigmatic, una pel·lícula que va financiar i en la que va actuar i que considera el seu projecte més personal.
Fa algunes setmanes em vaig acabar de llegir el llibre The Pirate’s Dilemma (interessant també el blog que tenen a la seva web). Escrit per Matt Mason i amb el subtítol “How hackers, punk capitalists and graffiti millionaires are remixing our culture and changing the world“. Un llibre molt il·luminador i més que necessari en un moment com l’actual en que els governs comencen a planejar mesures, diuen ells, per parar la pirateria i defensar la cultura.
El punt de partida del llibre és completament oposat. La pirateria fa avançar la cultura. Si no hi ha gent trencant les regles, no sortim del què és l’esperable i no ens movem de lloc. Les idees “avançades” dels “pirates”, encara que sigui no respectant algunes lleis, poden aportar millores a la societat: les que realment ho fan acabaran aconseguint que el gran públic les adopti i les lleis canviïn per adaptar-s’hi. El llibre es mou per exemples històrics on el trencar les regles ha portat a la creació de noves idees, tecnologies i mercats. Començant pels de Hollywood, que van emigrar a la costa oest per no pagar les patents a l’Edison. I que gràcies als seus “films pirates” van poder construir una nova indústria. O pel hip hop i els seus samplers. O la irrupció del graffiti. O les noves impressores en 3D, les RepRap, que portaran això de les còpies a un nivell completament diferent: i si et descarregues l’últim model de vambes?
Un altre exemple: Yusef Hamied, de la companyia farmacèutica Cipla, que va “piratejar” medicaments contra la SIDA per poder-los oferir a un preu raonable als països del tercer món. Se’l va acusar de pirata, però les seves accions han servit per millorar la vida a molta gent i perquè algunes companyies hagin reduït dràsticament els preus de venta de les seves medicines al Tercer Món. Les patents en sectors tecnològics o mèdics molt sovint són barreres contra el progrés i l’evolució.
El llibre me’l vaig comprar via Amazon anglès, però qui ho vulgui el pot descarregar des de la seva pàgina. Pagant el què vulguis o gratis.
Una altra forma de mirar del què més es parla al món, a part de twitter, és des d'ara el blogsearch de google http://blogsearch.google.com/Ves-hi15 hours ago
De tant en tant va bé fer una mica més de periodista i fer entrevistes... De l'última ni me'n recordo. Setmana que ve, Fermí Puig Ves-hi15 hours ago
June 19, 2009 
És la típica que igual començo, la veig una mica i l’abandono pel camí…
Posted in Televisió 
0 comentaris » 
Pre Sant Jordi m’havia comprat i llegit aquest llibre, Conversaciones con Al Pacino, de Lawrence Grobel, que publica Verticales de Bolsillo en edició de butxaca a 8 euros. Si et fascina mínimament l’Al Pacino, em sembla imprescindible. A més, en el meu cas, suma-li el tema professional periodístic, perquè és un recull d’entrevistes que ha anat fent l’escriptor a l’Al Pacino al llarg de dècades. De quan no donava entrevistes (època ‘no era ningú ara sóc Déu després de fer El Padrino’) fins al present. Amb la primera entrevista ja es van caure molt bé i ara són amics. És un format d’entrevistes que envejo com a periodista: un partenaire amb altura intel·lectual i llibertat per moure’t per qualsevol tema sense estar limitat per l’estrena de la pel·li de torn, la duració de l’entrevista o un entrevistat cansat després de passar per entrevistes i més entrevistes. Els dos sols, bevent, menjant, xerrant de les pel·lis d’ell, però també, i sobretot, de l’ofici d’actuar. I de la concepció vital. M’encanta quan a punt de començar una conversa en un bar, mira les taules i s’indigna per un tio que està esmorzant mentre llegeix un llibre: “Ese tío que está ahí, leyendo y comiendo, me irrita terriblemente. No está disfrutando la comida, te lo puedo asegurar. Es como leer y escuchar música. O escuchas a Beethoven o te lees el puñetero libro. No se pueden hacer ambas cosas. ¿Crees que debo acercarme y decirselo? ¿Crees que le importaria?”. 
Fa algunes setmanes em vaig acabar de llegir el llibre 
- 
Últims comentaris