Scorsese sobre George Harrison i la Fran Lebowitz

Aquests últims dies he marcat la casella de dos pel·lícules de l’Scorsese que em faltava per veure. A l’espera que estreni Hugo (la seva primera incursió en el 3D – en aquest cas si que tinc curiositat per si ho ha aprofitat), ha estrenat un parell de documentals, Public speaking, sobre l’escriptora Fran Lebowitz i Living in a material world, sobre el George Harrison. No m’he fixat massa en els recursos que ha utilitzat en el format documental, però les dos històries m’han semblat tant interessants i ben explicades que no m’han deixat temps per posar-me a pensar si es notava que el documental el firmava l’únic dels grans dels 70 que encara la toca bastant (David Lynch a part, clar).

Public speaking em va presentar una escriptora jueva que no tenia el gust de conèixer. Ja no és que no hagués llegit cap llibre seu… ni el nom em sonava. Però al llarg del documental (al voltant d’hora i mitja) es despleguen totes les armes dialèctiques d’una dona que no només sap com parlar sinò que té una visió molt clara del món. On la majoria de gent es deixa emportar per les convencions i la correcció política, ella no té cap problema a dir les coses clares, es molesti qui es molesti. Explica que el seu rècord personal va ser fer enfadar varis milions de jueus. Per un cantó, tenim talls d’una entrevista actual. L’Scorsese en el contrapla de la protagonista, no se’l veu, però se’l sent: un no parar de riure amb les sortides de la Fran Lebowitz. Això combinat amb vàries aparicions públiques de l’escriptora, que té una habilitat sensacional per respondre enginyosament les preguntes de l’audiència. Molt recomanat. L’únic problema és que no vaig localitzar subtítols per veure’l i aquesta dona parla molt bé però prou ràpid.

Living in a material world és un llarguíssim documental (unes 3 hores i mitja, dividit en dues parts) sobre la figura de l’exBeatle George Harrison. Tant metratge dona temps per explicar-ho tot molt bé, des dels seus inicis amb els Beatles, amb la seva fructífera carrera posterior. Tot un all star el que reuneixen parlant d’ell. De Tom Petty a varis Monty Pythons, passant obligatòriament per tot l’entorn Beatle, del McCartney a la Yoko Ono. Dels Fab Four (que m’agraden molt tot i que no en sóc massa expert ni integrista) ell potser és el que m’agradava més, cançons que va fer com My guitar gentle weeps em semblen una meravella (vaig tenir una època enganxat al Youtube de la versió que en va fer un Prince absolutament on fire). Dedica també molta part a explicar la seva relació amb la India, des de la vessant musical (el sitar de Ravi Shankar) a la part més espiritual i de meditació, que el va convertir en un personatge diferent i molt estimat. També dediquen un momentet a comentar la superaventura dels Travelling Wilburys (ell, Jeff Lyne, Bob Dylan, Tom Petty, Roy Orbison). Flipant la rapidesa amb la que van crear un temazo com Handle with care. I sorprenent l’orígen del títol!

La part final és més dureta i gira al voltant de la mort. La seva i les que va anar vivint com el John Lennon o el Roy Orbison. A poc que us agradin els Beatles i/o el George Harrison, material de visionat obligatori.

Google+

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>