Chef’s table 2, el retorn

Hem ventilat bastant ràpid la nova temporada de Chef’s table. Ens va agradar molt la primera. Aquesta també ha passat molt bé, tot i ser una mica muntanya russa d’interès. 6 capítols, 6 xefs de primer nivell (tots a la llista de la revista Restaurant -criteri de selecció?- que es renova aquest proper dilluns).

Cap de català o espanyol. Per un cantó em sembla perfecte, que els d’aquí ja els tinc molt vistos, per l’altra és estrany que no n’aparegui cap (ni a les dos properes temporades que tenen previstes), més quan en tres dels sis capítols la presència d’El Bulli és bastant estelar com a punt d’inflexió a la vida d’aquests cuiners (concretament l’Achatz, l’Atala i el Gaggan). Fas un Compartir / Disfrutar, treus el trio d’exBullis i aprofites per explicar una mica la historia traient el Ferran Adrià.

Atala

Com deia, el nivell és irregular: els que se’ns han fet més pesats són els dos capítols dedicats a xefs nord-americans. D’acord que el de l’Achatz té una història personal potent darrere amb el seu càncer de gola, però suposo que el tipus de cuina molt d’artifici, ens va deixar una mica de cantó. En canvi l’Àlex Atala ens va apassionar. Des de la seva història de jove punkrocker pèlroig al Brasil fins al seu convenciment de potenciar la cuina i els productes brasilenys (semblant al que fa el Virgilio del Central de Lima – post de la visita– , que serà un dels protagonistes de la quarta temporada). En aquest sentit també ens va entusiasmar el què feia l’Enrique Olvera, del restaurant Pujol a Mèxic, tot reivindicant la cuina mexicana en una versió actualitzada. És interessant comens  expliquen les històries d’aquests cuiners: després de passar per grans restaurants i aprendre molt sobre alta cuina, hi ha alguna cosa que els fa fer clic i adonar-se que tenen un paper a la historia gastronòmica apostant per la cuina de casa, a base d’investigar-la i modernitzar-la. Molt a favor.

El Gaggan també és un altre exemple d’això, aprofundir en l’immensa cuina india (que no són només curris i nans) i mirar de portar-la a nivell dels grans xefs. Un cuiner que sembla especialment simpàtic i bon tio. A més si li agrada Pink Floyd i Led Zeppelin, mala persona no pot ser. L’Ana Ros, d’un restaurant a Eslovènia, la que desconeixia més, també era una historia prou interessant, especialment pel què la diferenciava d’aquests altres cuiners que acabaven reivindicant gastronomia i producte local. Ella no havia passat per Bullis ni restaurants francesos de primer nivell: la seva formació d’alta cuina havia estat sobretot autodidacta, llegint molt i preguntant. Deu n’hi do.

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *