Bardeni

La millor manera d’identificar els teus restaurants preferits és pels cops que hi tornes i pels cops que els recomanes a qui et demana on anar a menjar bé. El Bardeni entra de ple en aquestes consideracions en el meu cas. És un exemple clar d’aposta segura: sé que hi menjaré bé i que si vull pagar per menjar bona carn és el lloc on anar.

Fa uns anys això era un restaurant anomenat Caldeni, fantàstic, que apostava per un format més “tradicional” de restaurant. El seu cuiner, el Dani Lechuga, un tio amb personalitat i valent, va decidir donar un canvi de rumb i va mutar (progressivament) de Caldeni a Bardeni, que és un format més de bar, amb plats-tapa per compartir. I sense reserves (que era un tema que li generava molts problems al Caldeni). Per tant és recomanable arribar-hi quan obren per trobar-hi lloc.

En una visió ràpida del què hi podreu menjar (en fotos d’una visita a començaments d’agost del 2018), els fixes:

 

I els plats del dia:

El dia que tingueu esperit carnívor, visiteu-lo. Hi ha dos clàssics que repeteixo gairebé sempre: l’steak tartar (que segur que és dels millors de la ciutat) i l’hamburguesa amb la deliciosa salsa Cafè de paris.

En foto de desembre del 2013: ja fa anys que hi menjo steaks tartar!

Fa un temps hi tenien un entrepà de fricandó que em tenia enamorat (el vaig incloure a una llista que vaig fer de bons entrepans) i els últims cops que hi havia anat el fricandó l’havia menjat a dins d’un taco. Aquesta darrera visita el taco portava picanha “angus” i era una cosa tan memorable com aquesta:

Cal rematar la dosi de carn vermella amb alguna de les estrelles més contundents, com la vaca charolais, l’onglet o la costella que vam menjar l’últim cop, feta a baixa temperatura, que la deixava tendríssima.

Costella d’Angus en 2 coccions

Com a mostra de la “mantegositat” de la carn, el que llegia al Twitter l’altre dia:

 

Més enllà de la carn

Està clar que la carn és el motiu principal per venir a endrapar al Bardeni, però no l’únic. Hi he menjat plats amb accent mariner fantàstics com les vieires, les sardines o els ous mollet amb pop, que repetim habitualment:

Cal deixar espai per a les postres. No hi ha un gran ventall d’opcions, però el que hi ha és garantia. Jo sóc de la torrija o de la crema catalana, fantàstica, de les lleugeres, airejades.

Us podeu motivar encara més per anar-hi seguint-los a l’instagram on són molt actius i hi publiquen diversos stories al dia.

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *