Elogi desmesurat de la tercera temporada de Twin Peaks

Dougie

Dougie Jones i un bon cafè

This is, excuse me, a damn fine cup of coffee” era una de les frases marca de la casa del protagonista de Twin Peaks, l’agent de l’FBI Dale Cooper en l’emissió original de la sèrie. 25 anys després se n’ha fet una tercera temporada i l’aroma del bon cafè ha anat retornant l’esperit de la sèrie i del Dale Cooper, mica en mica.

Encara no me’n sé avenir del què ha passat amb aquesta tercera temporada de Twin Peaks. No ho dic des de l’eufòria de veure l’últim capítol, considero sincerament des de fa setmanes que aquests episodis són la millor temporada d’una sèrie de la història televisiva. Dit des del filtre dels meus gustos personals, evidentment. Els Sopranos, The Wire i Carnivale del meu podi tremolen: cap té una temporada que m’hagi fet gaudir més que aquesta. El global de la sèrie pot perdre per la segona temporada, que sense el Lynch va baixar molt, però és que aquesta tercera és tan bona que fins i tot revaloritza les histories anteriors i et fa ganes de repassar-les de nou.

S’ha ajuntat la vessant més “Expedient X” que aportava Mark Frost amb la manera d’explicar de David Lynch per construir una barbaritat de 18 capítols d’una amplitud i profunditat espectacular. És força inaudit que un director de cinema del nivell del Lynch es llenci a fer una sèrie i dirigeixi tots els capítols (no ho va fer a l’original) i pugui decidir la dimensió exacta de la temporada. Va haver de negociar i en algun moment semblava que no es faria el retorn, però beneïts siguin els senyors de Showtime per permetre-li fer-ho tal com ho tenia al cap.

Fans de Twin Peaks contra fans de Lynch

Mentre he anat veient la sèrie, he gaudit llegint el què se n’opinava en fòrums (tot i que més que opinió m’interessaven les teories que interpretaven què passava i es fixaven en petits detalls que la majoria havíem passat per alt). He vist que hi havia un parell de bàndols: els fans de Twin Peaks, la sèrie original, el poble, els personatges, el pastís de cireres, i els fans de David Lynch i el seu cinema d’apostes surrealistes. No són grups excloents. Però es veia clar que el segon grup, els fans del cineasta han xalat des del minut 1 de la temporada. Els altres s’han queixat de la transició, del què s’ha trigat a portar l’acció cap als llocs i personatges de sempre. Han acabat disfrutant, i molt, però el viatge se’ls ha fet més feixuc.

twin-peaks-04.w710.h473.2x

Gordon Cole, FBI

En el fons ho entenc. Lynch no és un director per a tots els públics: fa apostes narratives que no són les més fàcils. Complica la interpretació, negant-se al camí recte. Ara, si hi entres, si et convences que val la pena fer l’esforç, hi trobes una gran recompensa. I en aquest cas valoro positivament l’aposta de no tornar a fer el més senzill: que era resituar-se al poble de Twin Peaks, 25 anys després i només veure com els personatges havien anat canviant. Fins i tot semblava als primers capítols que el seu personatge feia una metareferència dient que no entenia res!

tp-lynch-dont-understand

En general, la sèrie és un caramel pels fans del Lynch en la que podria ser la seva última obra (al cinema com a mínim sembla que no hi tornarà). És inevitable veure-hi referències a tota la seva cinematografia, des de l’inicial Eraserhead, a les últimes Mulholland Drive i Inland Empire. Fins i tot a vegades sembla que hi hagi personatges dels seus films que convisquin al mateix univers que Twin Peaks (el homeless de Mulholland Drive no queda gaire lluny dels woodsmen de TP). No només els films: curtmetratges seus semblen profetitzar aspectes de la sèrie.

També hi ha hagut bona teca pels fans de la sèrie original amb el retorn de molts dels seus personatges. Fins i tot el d’un personatge el·líptic de les primeres temporades com és la Diane, l’assistent personal del Dale Cooper, que no arribàvem a veure mai. Algunes reaparicions han estat especialment emotives, d’actors que han mort des que van gravar la seva participació a la sèrie, com el Miguel Ferrer (que està fantàstic fent d’Albert, el Sancho Panza del Gordon Cole) o la Log lady, que ja se la veu molt malalta en pantalla.

Tornar a fer història televisiva

Si la primera temporada va ser historia de la televisió, per aportar una nova manera de fer sèries, aquesta tercera ho ha tornat a ser, trencadora com poques. Crec que és la sèrie que he vist que demana més esforç a l’espectador. En una època en la que l’habitual és simplificar per donar-ho tot mastegat i fàcil de digerir, han vingut els senyors Frost i Lynch per presentar-nos 18 capítols que no s’entenen fàcilment. Moltes coses no semblen tenir sentit: molts les han despreciat parlant de les ínfules de director de vídeo-art del Lynch i dels seus seguidors, que van de llestos. A la sèrie ha fet falta dedicar-li energia: veure els capítols, reveure’ls, comentar-los, llegir teories de la gent que no ha passat per alt petits detalls i que ho ha anat lligant amb les dues temporades, la pel·lícula (Fire walk with me) o els llibres sobre la sèrie de Mark Frost. Al final, sorprenentment (per la magnitud de tot plegat) tot anava encaixant a poc a poc i prenia sentit. Recordeu allò de Lost, d’anar recopilant pistes del què podia estar passant però que al final no hi havia solució possible que ho pogués fer encaixar? Doncs aquí tota l’estona (hi ajuda que sigui una temporada tancada i no un xiclet que vas estirant com Lost) hi havia un pla mestre que marcava el que s’havia d’explicar. Dosificat i distorsionat de la manera que han decidit el duo Frost/Lynch.

El nan que es converteix en arbre

El nan que es converteix en arbre

Cada capítol està trufat de detalls, molts tenen sentit en la historia general, altres no, però serveixen per generar noves teories de què està passant. Cada dilluns, després de veure el capítol, corria a obrir el fòrum de Twin Peaks a Reddit i llegir el que es comentava i com la gent lligava caps. Moltes de les teories que van sorgir a mesura que avançava la sèrie es van acabar complint. I altres no, però estaven tan ben construïdes que entusiasmaven.

Un altre dels adjectius que la distingeix de la resta és imprevisible. Abans de veure cada capítol no tenies ni idea del què passaria. Pots intuir certes coses, però no saps ni quan ni com passaran. El quan també és important: un altre valor diferencial de la sèrie és el tempo. Allò que no es fa gaire o mai a les sèries: explicar les coses amb calma, sense pressa. Fets que molts fans volien ja, però que el duet Lynch/Frost no tenien pressa a fer avançar. Només amb com estaven rodades moltes escenes ja es notava aquest tempo diferent: converses entre personatges que passen lentament, un parla, l’altre se’l mira, reflexiona, no contesta, silenci incòmode de molts segons. Això tensiona l’espectador, poc acostumat a aquests temps “morts”. Especialment celebrat va ser el moment de l’escena d’un senyor escombrant el terra durant minuts.

Fins i tot aquestes escenes generaven interpretacions!

Un article fabulós que vaig llegir a Vox sobre el capítol 5 parlava d’això. El seu subtítol: “Res passa en aquest episodi. O potser passa de tot. En qualsevol cas, és un plaer”. És fantàstic com el crític de televisió que escriu l’article explica com la seva feina quan fa ressenyes de capítols consisteix en anar destriant els moments importants del capítol, lligant-los amb passats, fer prediccions del què pot passar. I amb Twin Peaks es troba que moltes escenes que a les altres sèries descartaria per tangencials aquí també compten, i molt, perquè molt del plaer de visionar Twin Peaks rau en aquestes escenes aparentment intranscendents.

També és molt bona lectura una xerrada al NY Times entre dos crítics després de veure l’episodi 16. Un d’ells posa clarament el valor del retorn, no donant el què tothom podia esperar: “I tant que m’encanta la sèrie original i els personatges. Però el que he disfrutat més no ha estat quan ‘El retorn’ m’ha fet dir ‘ai, que maco tornar-lo a veure’ sinó, quan m’ha fet dir, un i altre cop, ‘wow, això no ho he vist mai'”. També comenten el que es deia al paràgraf anterior sobre les escenes tangencials, fent menció a l’aparició puntual d’un Michael Cera que fa de Marlon Brando reencarnat.

Surrealiiiiiiiiiiiiiiismo

surrealismooo-o

Fer les coses a l’estil Lynch suposa que tinguis dos actors de la sèrie original que no apareixen com Michael J. Anderson (el nan) o David Bowie (per raons obvies), tornin convertits en un arbre amb una espècie de cap en el primer cas i en tetera gegant el segon.

Significa apostar per una estètica que beu del surrealisme i de l’obra de pintors com Magritte (fotomuntatge de sota, vist a Reddit, que compara obres del pintor i fotogrames de la tercera temporada).

VhvqsA3

Magritte d’ànec

 

Sense oblidar l’excepcional capítol 8 de la temporada. Una bogeria que atura les trames principals per fer un flashback gegant que ens explica els origens del mal des de l’interior d’una explosió nuclear i que mereixeria estar exposat al MOMA.

La comèdia

Encara que no ho sembli, en un món d’habitacions vermelles amb gent que parla a l’inrevés, de dobles malvats, agents de l’FBI i violència molt gràfica, la comèdia ha tingut un paper central en aquest retorn. És una mica spoiler (del primer capítol, vaja), però necessito explicar-ho: el Dale Cooper torna en una versió imbècil de si mateix. Aterrat al món, com si tot fos nou, sense recursos, incapaç de res més que repetir frases que pronuncia la gent, genera una gran quantitat de moments còmics. Les escenes al casino (“Call for help”, Mr. Jackpots) són antològiques.

Hi ha més personatges hilarants, com els Mitchum Brothers, o el col·locat Jerry Horne, però el que s’emporta la palma (a part del Cooper tonto) se’l reserva el Lynch per si mateix: l’agent Gordon Cole i la seva sordera són una meravella de l’humor més bàsic i directe. La cara impassible, el fer-ho tot lentament i el no adonar-se de gaire res (o de fer-ho veure, que sovint es planteja el dubte de fins a quin punt vol semblar savi despistat).

Parlava d’humor bàsic, directe, però també hi ha hagut lloc per altres humors. M’ha encuriosit especialment la trama que protagonitza Tim Roth, que trenca una mica el to de la sèrie per agafar un punt (en com està rodat, en els diàlegs) de Tarantino. Encara no tinc clar si és homenatge o paròdia, però el final de la seva historia és gloriós.

La música

Una de les controvèrsies del retorn han estat les escenes musicals. Actuacions al Roadhouse gairebé a cada capítol que molta gent veia com innecessàries i que li treien temps al capítol d’explicar més coses. Els que li trobem totes les gràcies, veiem actuacions que ajuden a posar el to anímic o que donaven pistes amb les seves lletres. Moltes actuacions venien trufades amb converses al bar que semblaven absolutament descontextualitzades de les trames principals. Però aviat hi va haver qui va començar a fer teories i relacionar el que passava amb un dels personatges, que no se sabia ben bé a quin món era.

Centrant-nos en el factor purament musical, és tot un gust la selecció d’intèrprets que han fet: Chromatics, Sharon Van Etten, els Nine Inch Nails, un dels personatges, el James (reinterpretant un hit de la sèrie original) o un tal Edward Louis Severson III, que en realitat és el nom real de l’Eddie Vedder.

A mi em va agradar especialment la cançó dels Chromatics que lligava molt amb el món Julee Cruise de la primera.

Veig la sèrie si no he vist les anteriors temporades?

Una pregunta habitual dels que queden encuriosits pels elogis. Està clar que hi deu haver una bona barrera d’entrada perquè la sèrie no ha tingut el ressò que es mereix. Ni en xifres d’audiències ni en ressò a xarxes socials (al meu timeline de Twitter brillava per la seva absència) i més enfrontant-se els dilluns a Game of Thrones. És possible veure la temporada i disfrutar-la sense haver vist les anteriors… però crec que es gaudirà menys.

L’opció ideal és haver vist les dues temporades i la pel·lícula, Fire walk with me. Que sembla que no, però és especialment important pel que passa a la tercera temporada. Si trobeu la versió que intercala les escenes inèdites, encara millor que millor.

En el meu cas, havia vist les temporades feia molts anys i no les tenia gens fresques. Veia impossible tornar a veure tots els episodis i vaig aprofitar per veure un resum d’una horeta (que comprimia les dues temporades i el film) i més tard vaig revisionar la pel·lícula. Em van quedar moltes escenes i personatges que no recordava de res, però anar llegint interpretacions després de cada capítol ja em va compensar la informació que em faltava.

You may also like...

2 Responses

  1. Jaume ha dit:

    Creus que li haurà agradat al Sergio Ramos? 😉 No sé si els de Movistar plus ho pretenien, però els hi va quedar un anunci la mar de surrealista, a to amb la sèrie.

  2. Roger Compte ha dit:

    Potser es sent identificat amb el Dougie Jones!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *