Sèries de finals d’estiu: Narcos, Catastrophe i el Chef del mar

L’entrada forta en llista d’aquestes últimes setmanes ha estat Narcos, una creació de Netflix (que aterra el mes que ve a Espanya, curta de catàleg però amb un preu interessant) sobre la vida de Pablo Escobar, el famós narco. Li tenia especial interès perquè vaig flipar molt amb la seva biografia “Escobar“, que havia escrit el seu germà. El tio va començar a introduir coca a Estats Units en un moment on encara no es controlava gaire el tema i va crear un autèntic imperi. Després es vigilava més, però era prou imaginatiu i tenia prous diners (molts, moltíssims) com per trobar manera de fer moure la seva coca cap a Estats Units.

La sèrie és altament addictiva. En menys de dues setmanes m’he ventilat els 10 episodis, cosa que no feia amb cap sèrie de fa molt temps. Dona una visió menys amable de Pablo Escobar que la que donava el seu germà (lògic), ja que té la mirada des d’Estats Units, que per altra banda aprofita per carregar una mica contra grups comunistes. Ser producció nord-americana també es nota en el casting, que és el què ha concentrat les principals crítiques. El prota principal, poli de la DEA, que té un punt soset i sobretot Pablo Escobar, que interpreta molt bé Wagner Moura, tot i que té el problema de l’accent, que no és colombià i a vegades li surten uns tocs brasilenys que desentonen. A part d’això m’ha semblat una sèrie d’un ritme perfecte, trepidant, sense por per mostrar escenes de violència molt dures i amb una narració de fan d’Scorsese, apostant per la veu en off del protagonista narrant-nos alguns episodis.

És d’aquelles que recomano si o si. Baixeu el primer episodi, que són 50 minuts, suficient per convèncer.

Això ho hem combinat amb una sèrie petita i poca cosa, però d’aquelles que entren molt bé, Catastrophe. Només són 6 episodis de 25′ i d’un tema que a priori no m’interessaria: irlandesa i nord-americà tenen lio un cap de setmana i ella acaba embarassada, li diu a ell i ell ve a viure amb ella i tenir el nen. Els protagonistes estan molt ben construïts i té un to molt amable i divertit, una comèdia d’aquelles sense masses pretensions però molt resultona.

Si no fa gaire parlava d’una molt bona sèrie de cuina, Chef’s table, cal també recomanar El Chef del mar, sèrie on el cuiner Àngel Leon, del restaurant Aponiente, ens parla del mar i les seves possibilitats a la taula. Molt disfrutable, va ensenyant diferents territoris marins d’Espanya, parla de molta varietat de peixos i maneres de preparar-los a la cuina (ell ha destacat per trobar ús a peixos poc “comercials” o donar la volta al menjar peix donant-li tècniques i maneres de fer més típiques de la carn -fer uns callos, un embotit….). Els programes són molt didàctics i entretinguts i l’Angel Leòn és un tio molt simpàtic i que comunica molt bé. El restaurant el té lluny, cap a Cadis, però a Barcelona hi ha una versió reduïda, el Bistreau, que tocarà visitar algun dia, un cop acabada la sèrie.

Ara a acabar Mr. Robot i The Strain, que ens en queden un parell d’episodis, celebrar l’última temporada d’Hannibal (que va ser realment impactant) i a esperar per tot el què ve en properes setmanes.  Retorns de South Park, Big Bang Theory, Gotham, Family Guy, Agents of Shield, Revenants, Flash, The Knick, Fargo… i alguna coseta nova com The Bastard Executioner o Supergirl i veure què dona de si la nova encarnació de Heroes (de la que vaig dimitir a la segona temporada).