AlKostat

imprimeix
Pujant per una escala antiga de les de pis senyorial de l’Eixample, al costat de l’entrada de la Fàbrica Moritz, arribes a l’Alkimia. Una cuina molt a la vista, i unes quantes taules a davant. Una mica més lluny de la cuina, però al costat de l’Alkimia, l’AlKostat, una versió “senzilla” de la cuina del Jordi Vilà (que també trobareu al Vivanda, que assessora). L’Alkimia és on provar algun dels menús degustació (o la carta) per conèixer a fons fins on arriba el nivell i sofisticació d’aquest cuiner, amb plats d’arrel tradicional però complexos i evolucionats. Té una estrella michelin i segurament se’n mereixeria una segona. A l’Alkostat, en canvi, l’aposta és més despullada (al principi es feia dir unplugged, de fet), de plats més clàssics o de producte en la seva esplendor. Carns i peixos a la brasa perquè destaquin només ells solets. I a un preu més contingut que l’Alkimia.

Com deia no fa gaire del Bardeni, és un dels llocs on aniria amb ulls tancats, sabent per endavant que hi menjaré fantàsticament. I que em costarà decidir-me a l’hora d’escollir…

L’arròs

La carta és una d’aquelles per provar-ho tot. Així que una bona manera que tinc per començar a decidir què menjaràs és pivotar l’elecció sobre un dels grans arrossos que hi fan. Podeu provar un dels clàssics de l’antic Alkimia, el del carrer Indústria, l’arròs de nyores amb escamarlà.

O una senyora paella de rogers a la brasa amb endívia.

Plats i platillos per picar i compartir

És una bona idea la d’anar escollint platets per compartir, que servirà per tastar més cosetes. M’agrada això de trobar plats senzills, de la cuina de sempre, que sé que si demano els menjaré com probablement no els hagi endrapat (de bons). Tenen per exemple una mongeta amb patata (que no he demanat -encara-), que és un plat difícil de veure a restaurants però bastió de la cuina casolana. O uns macarrons de rostit que canten glòria per tots els cantons:

Els calamars a la romana és un altre plat per repetir. Amb ceba, maionesa i llima, quina meravella, dels millors que he endrapat.

A més dels clàssics que van repetint (i modificant lleugerament: tot mirant fotos, la croqueta cèsar ha guanyat un enciam que l’embolica per menjar-la com un taco vegetal) cal no perdre’s les estrelles fugaces, amb productes de temporada. En l’última visita, per exemple, a l’agost, els bons tomàquets reclamaven amanida i ens en van proposar una de tomàquets sensacionals de la mà d’una fantàstica pularda escabetxada:

La brasa

Productes de primera fets a la brasa tal com toca (i amb algun afegitó ben trobat, com el pilpil d’espàrrecs de la foto de sota). Per aquesta part de la carta és on es pot inflar, si en teniu ganes, el què pagareu al final. El producte és de primera, però es paga. I sabràs que està ben fet. A més de l’exèrcit de cuiners que desfilen per la cuina, al Jordi Vilà sempre l’he vist passejant-hi, entre les ordres a l’equip i els fogons. Que sempre està bé que el cap hi sigui i no ho delegui mentre es dedica a altres coses.

I de postres…

Flam!

Estigueu a l’AlKostat/Alkimia o a Els Casals (restaurants amb força coses en comú, els seus cuiners havien començar junts fa molts anys a Barcelona i tenen una certa sensibilitat o filosofia semblant) el flam sempre és una opció guanyadora a l’hora de demanar les postres, ben acompanyada d’una parella làctica que va variant.

També ens han agradat molt el tiramisú, de vici, o unes postres que has d’encarregar amb antelació, el souffle de cítrics.

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *