Oz

imprimeix
Quan no hi ha manera de seguir les sèries noves que voldries seguir, no està malament renunciar a estar al dia i aprofitar el temps disponible per veure algun clàssic pendent. Dels d’HBO tenia ganes de fa temps de veure Oz, difícil de trobar i que finalment van incorporar a la (desastrosa) app d’HBO. Té el seu lloc a la història, al ser la primera d’aquestes sèries d’episodis d’una hora que va produir HBO, que posteriorment elevaria el llistó amb altres noms com els Soprano o The Wire. Ens explica la historia dels presos d’una presó que té un mòdul conegut com a Oz, on sovint s’intenta provar noves tàctiques amb els reclusos. D’èxit força modest.

Trencadora i imperfecta

Ha passat temps des que es va estrenar l’any 97 i se li noten els anys (bastant més que a altres sèries immediatament posteriors com els Soprano), sobretot a nivell visual. Però cal valorar molt l’efecte trencador en molts aspectes, com això de no deixar cap personatge com a segur. L’habitual d’una sèrie és que et presentava diferents personatges i sabies que podies connectar amb els principals, perquè tindrien molt recorregut. A Oz, si et despistes, ja ets mort. M’agrada aquesta incertesa de no saber quin personatge morirà al proper capítol. Perquè realment, el ritme de morts és trepidant. També cal dir que alguna voreja allò que es coneix com a jump the shark (l’escena tan passada de voltes que es carrega la credibilitat d’una sèrie), com l’escena de les ungles del Beecher.

Hi ha un personatge que fa les funcions de narrador i que intenta explicar i contextualitzar el què passa a la presó, adoptant a vegades tons filosòfics i trascendentals (equiparant-ho amb tragèdia grega, per exemple) que de vegades encaixen bé però de vegades queden una mica forçats. També hi ha innovacions curioses, com els clips musicals a la cinquena temporada, on a mig capítol veiem dos personatges que es porten a matar (Vern & Beecher), col·laborant junts en un número musical. Això em va agradar molt. A la última temporada aquestes voluntats de trencar una mica el ritme de sèrie normal ja perdien una mica el nord; per mi ha estat la temporada més fluixa, amb diferència.

El gran encert de la sèrie és fer-la coral, no centrar-la en uns pocs personatges (per molt que hi ha categories i alguns tenen més minuts de pantalla) i tenir temps per agafar carinyo a molts personatges que tard o d’hora acabaran assassinats per un altre reclús. Són tants personatges els que passen per les sis temporades que hi ha una feina divertida d’anar trobant actors que més tard han sortit en altres sèries. És un no parar: des del nazi Vern (el professor de bateria de Whiplash), a l’Adebisi (l’Eko de Lost), una de les polis que és l’Edie Falco (la dona del Soprano), el Tio Salamanca de Breaking Bad… fins als últims capítols amb la sorpresa d’un Bobby Cannavale (Boardwalk Empire) amb molta pluma.

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *