Viatge a Àustralia i Nova Zelanda en tres mesos i uns quants emails

L’any 2008 vaig materialitzar un dels somnis viatgers que tenia: marxar a Àustralia i Nova Zelanda uns mesos. Estalviar abans, demanar un permís a la feina d’uns mesos, preparar bé la ruta i fer un viatge de backpacker (motxila gran i hostels) que ja no era tan jove. Tot i que ja tenia aquest blog vaig decidir no actualizar-lo i vaig anar enviant cròniques de què feia per correu electrònic a familia i amics.

No fa gaire vaig trobar-me amb un d’aquests emails sense voler, i em va fer decidir a publicar aquí els textos, molt poc editats (ortografia) per no perdre el to del moment i les referències culturals de llavors. Si que hi col·loco fotografies que no tenien, que vaig fer durant el viatge, que amenitzaran la lectura.

Si teniu curiositat per les rutes: la d’Austràlia i la de Nova Zelanda.

8/9/2008: En tres anys seré ric

Bé, comenco -sense c trencada- a escriure de tant en tant algun mail. En comptes de blog, faig això, com un blog però via mail, reduït només a una elit que llegiu els meus mails. Uau, quina sort que teniu! Al començament dels mails li poso aixo d’Austràlia entre claudàtors així que qui vulgui es pot crear una regla del mail per enviar-los directament a la paperera o on sigui… 

El títol del mail: caminant pel carrer, en un semàfor se’m posa a parlar un indi, en angles, dient-me que soc molt afortunat. I jo preguntant-li perquè i després em cola que és un fortune teller indi i que veu que el juny del 2011 tindre el meu propi negoci. No és gaire bo per això… després m’insinua que tinc 3 fills, jo li dic que uno o ninguno i el tio em diu que no tindre cap filla i dos fills masclots… em demana la data de naixement, li dic, l’apunta d’amagat a un paper i em fa veure que ja ho havia apuntat abans. Després de la xerradeta i que miri si li dono algo de pasta, li dic adeu, bon rotllo. I que continuï millorant, que el camí cap a la llum és llarg. 

La primera conversa amb un natiu tb va estar b. Where are you from?Barcelona! Spain? Yes. Ah, the tomato fight!! I Singapur, passat l’agobio de jetlag i xafogor del primer dia m’agrada.

Continua la xafogor… uns 25 graus a primera hora del matí. Però com a ciutat és brutal, per la combinació de cultures asiàtiques que hi ha. Que això va pel menjar, que és el que em motiva a mi, com ja sabeu, que també és molt variat i bo… i barat. Jalo per 2-3 eurus el plat únic. Ja gastarem a Austràlia. 

Tampoc és qüestió de transcriure la guia, que no interessa, intentaré donar anecdotilles, així serà més distret i la gent veu que estic viu… la càmera si que va fer un intent de suïcidi, però no s’em va trencar miraculosament, només es va trencar el filtre… aquí n’he pogut comprar un altre per 10 euros… hi ha una espècie de Corte Iingles, Simlim Square, que tot són botiguetes de tecnologia. Barat, però has de vigilar que t’intenten estafar… 

PD 1. Aprofitant l’internet gratis del hostel. Que per 9 euros la nit és molt digne. El següent mail ja serà a Austràlia, que hi marxo en 2 dies i poc… enviaré un correu cada dues setmanes… 

PD 2. Si algú m’informa d’alguna cosa del que passa per allà, benvingut serà. hay alguien al otro lado?

13/9/2008: He vist coses que no creuríeu

Com un tio a la cuina, fent-se un ou ferrat directament sobre la vitroceràmica. Tothom mirant i flipant, però ningú li deia res per veure com acabava l’experiment. Evidentment, després es va estar hora i mitja rascant per treure l’ou enganxat… I hi havia paelles per donar i per vendre…

A Perth fa fresqueta i plou de tant en tant. La setmana que ve ja arriba mes bon temps i com que m’en vaig cap a dalt, encara més calor… La següent parada serà Cervantes, poblet amb carrers com Seville St o Cadiz St…

Avui he fet la visita friki del dia. Caminar 20 minuts per anar a un cementiri a veure la tomba del Bon Scott, el cantant d’Ac/dc que va morir el 80. 3 fotos, i cap a Fremantle altre cop.

Llastima que encara no he pogut passar les fotos al disc dur, perquè a Singapur en tinc una de bona. L’últim dia, visitant una zona de bosc reserva natural. Camí molt currat, vas caminant, i et trobes animals, em vaig trobar un grup de micos així fent el burro i barallant-se. M’acosto a un per fer-li foto bé i quan tiro la foto el cabrón salta per atacar-me. Tinc una foto moguda amb el mono amb cara de fúria. No hi ha haver ferits 🙂

20/09/2008: Els coloms de la Plaça Catalunya

Per un urbanita com jo, acostumat a la fauna salvatge que són els coloms de la Placa Catalunya, això d’aquí és tota una novetat. Avui surto al matí i hi ha tot de pelicans al costat de la costa. Ahir fent una caminadeta, de cop m’apareixen tres cangurs de darrere un arbust. 

A una illa que es diu Rottnest Island, que em va recordar molt a Formentera, vaig jo en la bici, i de cop apareixen els quokkas, uns marsupials que semblen rates gegants i que gairebé només es troben allà. I els arbres.

L’altre dia vaig estar al Top Tree Walk, una plataforma sobre els arbres, a 80 metres d’altura en un bosc d’un tipus d’eucaliptus que només viu allà i és un bosc que té milions d’anys. Ràpid i concís, més en un proper mail.

25/9/2008: Have you seen it? (ho haveu vist)

– Parem amb el cotxe. Ben fosc. Peninsula de Shark Bay. El cel com mai l’havia vist. Com diria el de l’anunci de Judas Priest, acojona tronco, acojona

– Shell beach. 110km de platja que no es de sorra ni de pedra. Tot petxines. En alguns llocs acumulacions de 10m d’alt. Impressiona

– Per la zona on paro, ple d’aranyes que es diu golden orb. Perquè fan teranyines de color daurat, que es veu que tenen una resistència espectacular, a l’altura de materials d’última tecnologia.

– Conduir de nit per carreteres de mala mort suposa no anar gaire de pressa perquè et trobes cangurs atordits per la llum i desenes de conills creuant la carretera. Fins i tot vaig veure una equidna (wikipedia, als interessats)

– El més fort: prop de 3 setmanes de viatge i no he trobat cap turista espanyol!!

Ara contextualitzo el viatge, que no ho havia fet. Desprès de 4 dies a Singapur, vaig volar cap a Perth per estar-hi uns 6 dies, fent algun
miniviatget tipus Fremantle, un poblet costaner bastant europeu, la Rottnest island que deia que es tipu Formentera o l’espectacular Top tree walk amb l’espècie unica d’eucaliptus que es diuen Red Tingles, d’uns 80 metres d’altura.

A continuació, toca la ruta de la costa oest,des de la mediterrania Perth a la tropical Darwin. És espectacular la distancia que hi ha entre pobles: per això deu ser que aquí és tot mes caret, una punta més que Barcelona. Hi ha coses molt xules, però poca vidilla. Res de festa, i quan es pon el sol, a les 6 i poc, tot mort.

Al començament, vaig passar per les formacions rocoses dels Pinnacles, un fenomen molt curiós, i dormint a Cervantes, concretament a un hostel a Barcelona street. Al poble, un dels carrers més grans és Catalonia street… i Madrid street es una caqueta hehe.

Desprès vaig pujar fins el Kalbarri national park. Un dia recorregut en bici brutal per la costa i un altre dia caminant pel parc amb
recorregut en canoa pel riu Murchison: maquíssim i amb un temps de collons

Següent parada, Shark bay, península patrimoni de la humanitat,amb el poble mes a l’oest del país. Dormir a Monkey Mia, famós perquè cada matí hi apareixen dofins a la platja esperant ser alimentats. Una mica massa turístic i tal, però té la seva gràcia.

I avui, Carnarvon, poble redneck de paletos blancs i aborígens borratxos que no val massa res, però hi havia de parar per tema
connexions de bus. A sobre, el hostel és xunguíssim. Però vaja, ha estat una sola nit…

Pel finde toca Coral Bay, porta d’entrada a la Ningaloo Reef, la barrera de corall de la costa oest, una de les coses que em fa mes
il·lusió

PD: ja vaig pillant el rollete de l’anglès d’aquí. És qüestió de canviar o i a per e, sobretot. South es pronuncia Seeeeuz. I la frase nacional i que diu bastant del caràcter australià és “No Worries”. La llastima és que en la traducció es perd el meu humor:

– What a pity!
– No, no fumo

PD 2: Sumo l’emu a animals vistos fent una caminadeta. Es mouen tan de pressa que no pots ni treure la càmera!!

PD 3: Collons quina calor fot mentre vas pujant. En uns quants dies estaré a Broome, on la temperatura fa uns dies va ser de 39 graus!

29/9/2008: Calor

Surto al vespre de Coral Bay, fresca. Pantalons llargs i jersei. Em desperto, al bus, a Karratha. Paisatge àrid. 35 graus ja a primera hora del matí. He aprofitat per trencar un llarg trajecte en autocar en aquesta ciutat on no hi ha massa res de l’altre món. Llegir, descansar, gaudir de l’aire acondicionat de l’habitació, anar a la piscina, rentar la roba. Tota aquesta zona és plena de miners, pescadors, grangers… pel que he llegit -no hi he estat- deu ser bastant tipus sud dels Estats Units. Rednecks amb barret de cowboy, escupint al terra i bevent birra tot el dia. Així és el propietari del hostel on estic, un tio una mica peculiar. Des que estic aquí ja he sentit a diferents radios 3 cops cançons de Lynyrd Skynyrd. Solien fer tours a un parc natural molt xulo que hi ha a 70 km, tal com deia la meva guia. Però resulta que l’any passat va palmar l’aborigen que els feia i no hi ha ningú que ho faci…

Avui he intentat fer una caminada a primera hora del mati. Estem parlant de les 8 i pico. (si, vaig a horari d’aqui, despertarse cap a les 7-8 dinar a les 12 i algo, sopar a les 6 i pico i clapant ja com a les 10-11. Les 9 hores de son no es poden perdonar en vacances). Hi ha un caminet de 3’5 kilometres on trobes algunes pintures rupestres aborígens. A la mitja horeta he donat volta. La calor no es podia suportar i tampoc no anava gaire fort d’aigua. No he vist cap de les serps verinoses que advertien els cartells i m’he trobat un euro. No la moneda sinó el tipus de cangur que du aquest nom. Petitet i ha pirat ràpid quan m’ha vist.

Ahir, fer snorkel a la Ningaloo Reef va ser espectacular. Mil peixos diferents, desenes de tipus de corall diferent: hi havia un exemplar que li diuen Ayers Rock que era com un pastís gegant i feia com 4 metres de diametre per 3 d’alt i deien que fa 2000 anys que creix… També alguna tortugueta. L’únic problema era el vent, massa fred, al sortir de l’aigua, vaya rasca. A 10 metres de la platja ja trobaves corall i mil peixos diferents, fins i tot alguna stink ray, les mantes xungues, les petites, les que van matar el Steve Irwin. I algun tauró. Dels petits, simpàtics per dir-ho d’alguna manera, perquè són inofensius. No ens veuen com a menjar, es veu…

Per culpa del puto vent, no vaig poder fer una de les coses que em feia més il·lusió, snif, snif (no em podia quedar més dies per un tema de connexions de busos). Era fer snorkel al costat de les mantes, aquells peixos que poden arribar a pesar unes 2 tones. Es veu que és dels pocs llocs del món on s’acosten tant i pots fer snorkel al costat, normalment es fa amb submarinisme. Es veu que feia tant vent al lloc on eren, que van cancel·lar el viatge perquè no era segur. 🙁

Fotos: encara tardaré una mica a pujar-ne. Aquí és una mica rotllo a la costa oest, que a l’haver-hi pocs llocs et fan unes clavades guapes per internet lent i ordinadors cutres. Esperaré a l’altra costa per dedicar unes hores a fer backups i pujar fotos…

1/10/2008: Menjar, beure, mirar la tele

La santíssima trinitat de la cultura occidental.

Alguns mails em pregunten que com és que no parlo de menjar, una de les meves prioritats vitals. La veritat és que la cuina australiana no em destaca especialment, potser a la zona de Melbourne hi ha una mica més de coses interessants, però encara no hi soc. El menjar nacional és la barbacoa, que a la vegada és un esdeveniment social… Però no hi ha gairebé res espectacular on triar, a l’espera dels entrecots de cangur o cocodril i estic tirant per l’autogestió… sense matar-me gaire…

Birra: no em convenç gaire. Aquí funcionen del pal que l’alcohol el compres a les liquor stores, no als súpers. Són grans bevedors. Arriben a la tenda en cotxe i carreguen en caixes de 24, que és on hi ha les ofertes. El preu no és barat. La mitjana se’n va als 1’5 euros a la botiga. Més car que a casa. De moment la birra guanyadora, la Carlton Cold. I tenen un ou de llaunes de whisky amb cola diferents…

I la tele: defineix bé un país, que es mou entre la cultura nord-americana i l’anglesa, amb totes les adaptacions de formats que això suposa. Com a cosa diferent aquí, que tenen uns quants programes-concurs de jardins. Com que gairebé totes les cases del país són unifamiliars amb jardí la cosa s’entén.

He pujat alguna foto al Flickr, que no sigui dit… el mico cabró de Singapur, uns cangurs a Perth i el Quokka, la rata marsupial de Rottnest Island…

5/10/2008: Superperiodista

Xerrava amb un francès. Conversa profunda i interessant… sobre cervesa. Li dic que la Moritz s’intentava vendre com la cervesa fashion a Barcelona i el tio salta, és molt interessant parlar amb un periodista, sempre sabeu llegir entre línies. Si és que els que vam perdre 4 anys estudiant teories de la comunicació en les seves diferents formes som uns visionaris!!

El francès com no va tardar ni 5 minuts a posar-se cultureta i a parlarme de Nietzche, l’Umberto Eco i altres coses d’aquestes que només un francès et trauria en una conversa amb algú que acabes de conèixer. És l’avantatge de viatjar, que aprofites per confirmar/desmentir tòpics culturals/racials. Es confirma que els francesos són uns pesats i les franceses són molt guapes.

Però també se’t treuen mites. A un parell d’hostels vaig coincidir amb un xinès així com bastant carismàtic, que tenia un anglès justet, era un yonki dels Doritos i es feia dir Woody. Al segon hostel tenien taula de ping pong, i com que és xinès vaig decidir reptar-lo… Ni puta idea!! Li vaig haver d’ensenyar a tirar efectes!! Però no se suposava que tots els xinesos saben jugar el ping pong, igual que tots els negres saben tocar el baix a lo funky?

Els asiàtics són ben curiosos (per diferència cultural) i a l’últim lloc on vaig estar, Kununurra n’estava ple. Estaven allà per treballar recollint fruita -si vols treballs d’aquests, està tirat trobar-ne- i a l’hora de sopar tots fotent arròs i destrossant el fons de les olles amb l’arròs enganxat. Com a cosa friki, ahir en la parada de l’autocar per dinar, tothom es treia la seva fruita, el seu entrepanet… ells, com uns campions, dos ous durs per cap.

Déu-n’hi-do el tute d’autocar que m’he fet, sort que les etapes més llargues han coincidit amb la nit i hi he clapat. Si els meus càlculs no em fallen porto ja uns 6000 i pico quilòmetres. Jugón!

Abans d’ahir vaig incorporar un nou vehicle als utilitzats. Avioneta petita. Vaig agafar una avioneta (si, car) de 6 places, tot i que érem 3 i el pilot, per anar a unes formacions rocoses absolutament espectaculars que es diuen Bungle Bungles. Una hora de trajecte des de Kununurra (Kununnurra des de l’aire) fins arribar-hi i després amb un 4X4 visitant el parc, que és espectacular, però quan hi ha aigua -tot just ara començarà la temporada de pluges- ha de ser brutal amb les cascades. El trajecte d’anada va ser fantàstic, tot des de l’aire apreciant les grans distàncies d’Austràlia, llocs on s’aixecava la terra de forma espectacular pel xoc de plaques tectòniques  -es veia el plegament claríssimament- i a més tot molt suau i jo assegut a la cabina del copilot. Amb el meu volant i els meus botons.

La tornada no va ser tant divertida. Turbulencies + haver dinat una hora abans = imagineu el final

Ressituo: sóc al final de la primera etapa australiana, perquè ja he arribat a Darwin, al territori nord. On he hagut de fer una cosa tan friki com avançar el rellotge hora i mitja. Com més al nord, més aborígens. La majoria els veus pel carrer sense fer gran cosa excepte seure, parlar i beure alcohol. A molts se’ls veu molt perjudicats. Amb alguns australians que he parlat, m’han dit ‘ei, no soc racista, però els aborígens són uns xungos, uns alcohòlics, violents, i a sobre el govern els hi subvenciona tot’. Sembla que hi ha un problema per aquí… Si puc em compraré alguna cosa d’art aborigen, que m’agrada molt, que tenen un rotllo així a lo puntillista molt xulo.

Bueno, deu n’hi do el mail llarg… aprofitant que m’han regalat una hora d’internet al hostel.

Suposo que tardaré una mica a escriure… ara començaré un tour d’11 dies que em portarà de Darwin al centre, a Alice Springs, passant pels parcs de Kakadu, Lichfield, el pedrusco d’Ayers Rock, etc… i fent nit per allà al mig del no res que és de les coses que em fa més gràcia

Demà els primers cocodrilus 🙂

11/10/2008: It’s late and wants to rain

Els meus càlculs han sortit bé… una de les coses que cal evitar si vas al nord, a Darwin i els parcs de Kakadu, es trobar-te allà a la Wet season. Pluges torrencials, els parcs nacionals tancats… al novembre la cosa comença de debò i a l’octubre ja comencen les pluges. Només ha plogut una miqueta per la nit. Res seriós. Aquí hi ha els parcs de Kakadu i Litchfield. Temperatures altes, humitat altíssima. Rius fantàstics per banyar-se, cascades espectaculars (alguna ja no raja fins que torna a ploure) i rèptils de tota mena. Com els cocodrils. N’hi ha d’aigua dolça, mes simpàtics, i d’aigua salada, que arriben fins als 12 metres en casos excepcionals i que poden ser molt males persones. En teoria ho controlen bé perquè on et banyes no n’hi hagi cap, però vaja… anàvem caminant pel costat d’un riu i estava ple de cartells d’alerta cocodrils, no et banyis. I al final del riu, bany a unes basses espectaculars… on en teoria no hi ha cocodrils. Dic en teoria. Espectacular la fauna que hi ha al parc del Kakadu tan de rèptils com d’ocells i boníssims els banys al parc de Litchfield.

Després d’això tocava baixar del nord, clima tropical, al centre, Alice Springs, creuant el tròpic de capricorn i arribant a una zona seca seca i amb caloraca durant el dia i fresqueta durant la nit. Ahir vam dormir al ras i el ventet nocturn fotia una bona rasca. Baixes per la Stuart Highway, llarguíssima carretera de rectes interminables i una curva de tant en tant, on la principal atracció són els canvis de vegetació. De mira aquí hi ha uns quants arbres a, mira aquí no n’hi ha cap. També destaquen els road trains, camionacos enormes que fan vibrar el teu cotxe i que van matant cangurs pel camí. Aquesta és l’altra, et vas trobant carronyaires al mig de la carretera jalant els animals morts. I l’altra atracció són les gasolineres… cada una intenta tenir alguna cosa per atraure l’atracció… una, per exemple, s’autoproclamava com el centre extraterrestre d’Austràlia. El Northern Territory Newspaper, que l’he anat fullejant, és el diari de la zona, absolutament sensacionalista, i amb vàries notícies cada dia d’albiraments d’ovnis. El territori també és conegut per la ingesta massiva de birra. Potser hi ha alguna causa-efecte pel mig.

Ara tocarà una mica de relax a Alice Springs abans de començar un tour pel centre, per veure entre altres coses Ayers Rock, el pedrusco del mig d’Austràlia. Alice Springs te un 70 per cente de població aborigen i força gent m’ha dit que és perillós. Aborígens borratxos: no és que beguin molt, que també, però el seu cos no metabolitza bé l’alcohol i es tajen mes ràpid.

Mes d’un aborigen borratxo m’ha demanat que li fes una foto. I hi ha un problema. Si tiro amb la funcio automatica per retrats, son tan negres que em salta el flash. No es un chiste “era un home tan negre, tan negre…”

Res, en dos dies estare fent un trekking de 4 horetes pel Kings Canyon segons m’han dit a 40 graus.

12/10/2008: It’s late and wants to rain 2, el retorn

Em deixava un parell de hits de la ruta Darwin – Alice Springs. Un bareto de carretera on tenen dissecat el búfal de la primera part de Cocodrilo Dundee (carn de mitòmans!). A Kakadu també vam veure algunes localitzacions de la peli. És important fer tribut als grans films de la història.

I Mataranka: un lloc amb vegetació selvàtica, on hi ha una piscina natural d’aigua calenta, concretament a 34 graus. Un luxe a primera hora del matí amb el bonus que els arbres que la rodegen estaven plagats de ratpenats, a desenes. I pots jugar a esquivar les caques que van caient 🙂

I he aprofitat un ordinador decent per copiar fotos i pujar-ne unes quantes mes al Flickr: Fins i tot surto a una! I no soc el bitxo de color verd. El turista atractiu fent un bany, per qui no em reconegui…

16/10/2008: Macaulay Culkin, mala puta

Moments estranys a la meva vida emotivo-contemplativa:

– Em salten unes llàgrimes amb la infraactuació del Macaulay Culkin a Mi chica. Per sort, no em veu ningú… era… sol a casa (festival de l’humor)

– Se’m posa la pell de gallina mirant una pedra.

La pell de gallina té truc. Són les 6 del matí, fot frescota i vaig en pantalons curts. La pedra, Ayers Rock, impressiona, això sí. Només són 300 i pico metres d’alt, però tenir tot el voltant pla fa que sembli una cosa aliena al lloc. El monolit més gran del món. I és espectacular com canvia de color amb la sortida i la posta de sol. És un lloc sagrat pels aborígens… caminant al voltant, unes 2 hores, vas trobant llocs sagrats que no pots fotografiar. Com una cova, amb cartell de “Sacred women aboriginal site. Mala puta”. 🙂 Mala és un wallaby (una espècie de cangur petitó i sense força com el cangur a la cua) i puta seria el ventre… És el hit dels turistes espanyols a Ayers Rock (de moment només he trobat una parella de Terrassa a Kakadu). Els aborígens li diuen a la roca Uluru, però no fa una flaire gaire especial.

Els 4 dies pel centre d’Australia han estat una passada. Tant el pedrot aquest, com el Kata Tjuta, que és una altra muntanyota -aquesta no és un monolit com Uluru- o la passejada pel Kings Canyon, que no és tan dura com m’havien dit. I per l’últim dia, per una altra zona, el Western MacDonald Park: després de veure massa turistes en els altres llocs, aquí no hi ha ni Deu. Ahir a la nit, vam anar a la posta de sol a la Orniston Gorge (un canal entre muntanyes que ha fet un riu), on encara hi quedava una mica d’aigua, i quan s’acostava la posta de sol hi havia tot de rock wallabys baixant de la muntanya. Impressionant veure com un cangurot va botant entre roques i no es fot cap pinyo.

M’ha sorprès el centre d’Austràlia. Imaginava que seria desert i hi ha bastanta més vegetació de la que m’esperava. Avui fins i tot hem caminat per un parc nacional on creixen palmeres, d’una subvariant que només es troba allà.

Ha molat conèixer així per sobre la cultura aborigen. Vaig gaudir amb la xerrada d’un aborigen (amb el seu bon anglès i tal) que explicava com s’ho muntaven les tribus aborígens per caçar, menjar… Em va fer gràcia que deia que van veure un documental sobre els caçadors a l’Àfrica que corrien darrere l’animal fins que aquest es cansava. Deia que ni en broma, massa cansat, que el seu rotllo era nar de tranquis, a poc a poc i sense cansar-se, que fa caloraca. També és curiós el tema sexe: com que són grups petits es munten un sistema per barrejar els gens. Amb el qual per molt que et moli una, dos pedres i a follar amb la que toca. Les meves habilitats aborígens de moment són escasses> ser diferenciar la caca de cangur de la de wallaby, més petita i rectangular.

A l’apartat albirament de fauna salvatge, sumar caballs i camells salvatges, que no són espècies natives d’Austràlia, però que fa gràcia veure’ls campant a la seva.

Demà, cap a la costa est. Passaré en cosa de 2 dies de l’àrid centre, a la selva més antiga del món, la Deintree Rainforest.

20/10/2008: Backpackerisme i postbackpackerisme

El backpacker és, en general, l’individu de 18 a 20 i pocs anyets que viatja de hostel en hostel i intenta gastar el mínim possible a tot arreu, excepte en cervesa. Poden aguantar diversos dies sense dutxar-se i posar-se a parlar a les 4 del matí mentre la gent de la seva habitació dorm. Jo ja cauria dins la subespècie del postbackpacker. Un punt negre a alguns dels hostels son els bed bugs. Bitxos que viuen als matalassos i que et mosseguen bé i que a més es propaguen ràpidament per la roba. La noia que dormia sota meu a la llitera s’ha despertat avui plena de picades. He estat de sort. Quan te’n troben, et fan rentar tota la roba amb aigua ben calenta (t’ho paguen, s’entén) i et fan posar la motxilla a la nevera durant 24 hores. Per matar els que quedin i els ous i tal. Només de pensar-hi ja m’entra picor. De moment estic salvat.

Aquí no hi ha gaires que viatgin en plan vacances llargues com jo. Em trobo gent que viatja de vacances normals de 3 setmanes, alguns amb plans de ruta estressadíssims. I després, majoria, molts guiris (majoritàriament anglesos, irlandesos, alemanys i asiàtics) que tenen una working holiday visa, un visat que els hi permet estar 1 any al país treballant i viatjant. En principi si vens d’Espanya no ho pots fer això, no sé el perquè… El treball més majoritari seria la recollida de fruita i l’hosteleria. Després a la costa oest hi ha gent que es dedica al tema mines. Costa entrar-hi però es veu que et forres. En dos mesos et finances fàcilment el viatge de mes d’un any.

I finalment hi ha un altre cas, que vaig conèixer ahir. El Rich, angles del sud-oest. El meu ídol. Es fa un viatge per Austràlia, Nova Zelanda, illes Fiji (si tingués més temps hi aniria, des d’aquí els vols estan tirats)… I com s’ho paga? Sense currar, el tio juga al poker a través d’internet i de tant en tant en viu i es veu que és molt bo. Calcula probabilitats, analitza el joc en altres partides dels altres jugadors i llavors aposta. I fa pastarrufa llarga. Com és fàcil d’endevinar… és de ciències, concretament informàtic.

Tornant al viatge, el canvi de costes ha sigut espectacular. De la costa oest, tranquil·la i amb poca gent, a Cairns, el Lloret de Mar australià -com a mínim per l’ambient nocturn. Ara, la selva que hi ha més al nord és espectacular i caminant a la nit a la selva és brutal els sorolls que sents. I la platja de Cape Tribulation, espectacular. Sorra blanca i la selva arribant a 5 metres de l’aigua. Amb el lleuger inconvenient que hi ha meduses (entre elles la mortal box jellyfish) i cocodrils. Nedar com a esport d’aventura.

Realment es alucinant la cantitat d’animals perillosos que corren per aqui. Una famosa canco australia aixi en plan cachondeo es diu “Come to Australia” del duo comic the scared weird little guys. Un youtube amb el tema: 

De moment per això, poca cosa. En teoria on era ahir tenies la possibilitat de trobar-te mentre caminaves algun casuari, uns ocells grans, amb cresta punki i amb una urpa afiladissima que et podria tallar el coll com qui talla manxego (ai, trobo a faltar el formatge). Però de moment les experiències més properes al perill han sigut una brancota de palmera que em va caure ahir a 3 metres d’on caminava i, sobretot, creuar la carretera. No m’acostumo a això que circulin per l’altre cantó. I mira que porto temps!

El pla de ruta ara es fer Cairns – Brisbane, la costa est a Queensland. Després encara tinc dubtes de per on tirar, però ja veurem. En aquesta ruta, 4 parades: Magnetic Island, illa amb record de koales per metre quadrat, diuen i pel que sembla guapíssima. Després les Whitsudanys, on pillaré un creuer de 2 o 3 dies per fer snorkel i visitar les illes. Després Fraser Island, la illa de sorra més gran del món, amb llacs al mig d’aigua claríssima i bitxos de tot tipus -de serps xungues a dingos, el gos salvatge que viu per Austràlia-. I per acabar Noosa, on hi ha un parc nacional que diuen que és de puta mare i on et mous des de platges espectaculars amb trossos més en plan selva i molt bitxo suelto pel mig.

26/10/2008: I love la Costa Brava

Des Airlie Beach, el Platja d’Aro de la costa est australiana, deixo pas al missatge institucional:

Me llena de orgullo y satisfaccion anunciar… que seré tiet 🙂 M’alegro pel meu germà & xicota, pels meus pares i per la repoblació d’Osona amb gens de qualitat contrastada. I per mi, perquè aixi s’acaba la pressió familiar en el tema. Anul·lo definitivament la missió ‘australiana prenyada’.

Airlie Beach es una ciutat on no hi ha gairebé res a fer (sense anar més lluny, avui tinc un autobús a les 6 de la tarda, i li preguntava a un dels currelas del hostel que hi havia d’interessant a la ciutat i m’ha contestat “beure”), però és d’on surten els vaixells a les Whitsundays, unes illes plenes de llocs per fer snorkel i submarinisme a la gran barrera de corall. L’experiència-creuer ha sigut irrepetible. Tan irrepetible, que no dubto que la voldré repetir dintre d’uns anys. Navegar amb un vaixell de vela, tranquil, posant-se moreno i anar parant de tant en tant a llocs per fer snorkel -disfressat amb un vestit per evitar les picades de meduses-. Res, com ficar-se dins d’un aquari. Cada cop que hi entres, inclús al mateix lloc, veus coses diferents, la llum no és la mateixa, els peixos tampoc… i de mil colors. Només ha fallat no trobar un Nemo, que en teoria n’hi havia per aquí… Parada també a Whitehaven beach, platja fotogènica on n’hi hagi, amb sorra blanca i finíssima, la venen com la més tova del món -sembla neu- i que te un 96% de silica (adjunto la data per a qui la pugui entendre, no es el meu cas).

Em podria acostumar a aquesta vida…

A Airlie Beach vaig conèixer un altre perla per la col·lecció de viatgers friks d’arreu: Mersey, neozelandes espitós (de tant ràpid i tanta informació que donava per frase, costava seguir-lo). Si, tio, treballaré a un bar aquí a Airlie Beach. Crec que es el destí, una força més gran que jo m’ha portat aquí. Tot està escrit. Però tio, quan entres al cicle de la societat, no hi ha manera de sortir-ne. Si, fa 4 anys que vaig deixar de beure (comptant que en te 22, ho va deixar als 19, a l’inrevés que el curs de la llei). Em posava en massa baralles amb els maoris. Si, feia kickboxing, i em van trencar la cama molt bestialment. I també anava en un vaixell i va explotar el motor. I un altre cop em vaig fotre un pinyo amb una avioneta. I m’encanta escalar sense cordes, jugant-me la vida. Per cert, t’agrada el country? He composat un parell de cançons, vols que te les canti? –què li has de dir? La canta, veu justeta, lletra plena de topics sobre un amor perdut-. Tot això en cosa de 10 minuts!

Abans, parada a Magnetic Island. Per fi un lloc on pots arribar i moure’t tranquil·lament amb transports semipúblics. Com és habitual a Austràlia, animals perillosos trencant la bellesa del lloc. Platja molt maca: avis que no et banyis, que hi ha un cocodril de 3’5 metres rondant per la zona. Caminada fins a un dels punts alts de l’illa, amb possibilitat de veure koales -la comunitat de koales salvatges més gran d’Australia-, cartell d’ull amb les serps que per aquí corre la death adder. Al final, res de serps, i l’alegria de trobar-me varis koales pel camí. Clapant, per descomptat, que dormen 20 hores al dia. Hi ha gent que diu que és per la dieta fluixa de fulles, hi ha qui diu que és perquè les fulles porten substància que col·loca i van tot el dia com fumats.

Per la nova subsecció literatura australiana, m’he acabat el llibre “Hell West and Crooked”, l’autobiografia d’un tio que va venir a Australia al 1920. Per ser sincer, el vaig comprar perquè posava ‘The real Mick Dundee’ a la portada. Però és molt interessant veure com era el país llavors. El tio treballava a cattle stations, megagranges amb vaques, toros i caballs. I explica que la més gran d’aquestes cattle stations quan va arribar era una mica més gran que Belgica!! Com per trobar una vaca en concret…

PD: Jo a l’altre canto del mon quan sortira el Chinese Democracy!!!

PD 2: Si algú coneix chanchullus per pillar una entrada per AC/dc, que em contacti, que es veu que s’han esgotat

1/11/2008: Ella, la aranya

En l’escala de valentia, jo qualificaria dins la subcategoria nenaza, probablement. Per tant, fer burrades només les faig quan no hi penso gaire… L’últim dia a la Fraser Island, el guia ens assenyala un arbre “el tronc és completament buit, si tireu una foto amb flash des de sota, us sortirà una foto xula”. No m’hi penso gaire, poso la càmera dins del tronc… i em salta un aranyot a la ma. Gansot i amb pinta de mala persona. Vaya susto. Una wolf spider. Per sort cap més trobada perillosa a l’illa, tot i que hi ha gairebé una desena d’espècies de serps amb verins prou poderosos per matar-te… Bé, un dingo -el gos salvatge- a la distància, però tampoc semblava gaire agressiu… I goannes, uns rèptils així grandots, que només mosseguen si els hi toques el que no sona.

Per veure Fraser Island vaig agafar un tour de 3 dies. Per aquelles caramboles de la vida, resulta que només hi havia 5 persones. I un guia per nosaltres, un tio apassionat per l’illa i carismàtic. Amb pinta de Nick Nolte interpretant un personatge entre el Mick Dundee i el Jack Sparrow, fumador compulsiu de tabac de liar amb filtre mentolat. I que en acabar, els apagava i se’ls posava a la butxaca. Un crack conduint el 4 X 4, que a l’illa fa falta, perquè és tota de sorra i hi ha zones on és tan tova, que sembla un miracle que no es quedi clavat. El tio va aprendre a conduir a l’exèrcit.

L’illa és impressionant. Vas amb la idea que és una illa de sorra -la més gran del món-, però et trobes que hi ha una vegetació espectacular, inclús l’únic bosc de selva que creix sobre sorra, i disseminats al llarg de l’illa, llacs d’aigua dolça. Blaus, verds i marrons. Aquests últims em van fer especial gràcia. No són marrons per la merda, sinó per l’oli que deixa un arbre, el tea tree, que fa que sembli que t’estiguis banyant en te. En un d’aquests fins i tot entraves a l’aigua i estava ple de tortugues. També impressiona un promontori, Indian Heads, des d’on pots veure la fauna marina que corre per l’aigua del voltant de l’illa. Vam poder veure un tauró, varies eagle rays, i desenes de tortugues estimant-se… deu ser l’època d’estar carinyoses. A futures recomanacions de viatges a Austràlia, el posaré a la llista d’imprescindibles. Després d’això, relax a Noosa, un poble surfero de costa, amb un parc nacional al costat. No seria dels llocs a anar si o si, però és agradable, i el parc nacional permet fer unes caminades xules: sumo un koala i un parell de dofins a la llista d’albiraments. I a part d’això platges que avui estaven a petar, que és dissabte…

Demà al matí em passarà a buscar el Mir, que estaré amb ell un parell de dies per Brisbane. Pels que no el coneguin -la majoria-, és un amic del grup de l’insti que fa uns anys va venir a viatjar a Austràlia, va conèixer una australiana i ara viuen ben feliços i amb dos nens.
Ja he decidit la ruta final per Austràlia. Agafaré un vol fins Adelaide (els vols entre ciutats importants són ben barats) i allà aniré a la Kangaroo Island (a veure més bitxos, que és el que m’agrada), després aniré fins a Melbourne per la Great Ocean Road (una carretera amb uns paisatges espectaculars, o això m’han dit). I per acabar, final de viatge urbanita amb uns quants dies a Melbourne i uns quants dies a Sydney.

7/11/2008: introducció a la cultura australiana

– Ja dic les expressions menjant-me lletres com els autèntics australians. El “no worries mate” es transforma en “Norri, me”

– He menjat sovint l’emblema nacional. Carn de cangur: boníssima. S’ha de vigilar a no ferla massa o queda com sola de sabata, però té un gust molt bo. Pel que he parlat amb australians, per ells tampoc és una cosa que mengin gaire i de fet no fa gaire que la pots trobar als súpers. Cangurs de granja, això sí.

– I un altre mite del menjar aussie. Vegemite: una pasterada que posen a les torrades per esmorzar, fet a partir del llevat. Fa una pudor important i s’ha de posar en una torrada amb mantega i poca quantitat. Tot i així, no m’ha agradat gens. Diuen que has de ser australià perquè t’agradi…

– M’he despertat amb el gracil cant de la kookaburra. Ocellot xungo que fa un soroll com els monos, classica bso de jungla de la majoria de pelis.

– He menjat a un restaurant on havia menjat la Nicole Kidman. -no més car que un restaurant normal de barna- i va caure barramundi: un peix que només es troba per la costa est i que té un gust boníssim.

– He debutat ja al surf, amb un record personal de 2-3 segons de permanència en taula. Tot i això, m’ho vaig passar teta… I em vaig fer mal a una ungla. Ja puc tenir la conversa: “osti, com t’has fet això?”, “res, l’altre dia surfejant…”

– Per primer cop -i això que vaig viure a Londres-  menjo fish & chips. Aquí el peix que va menjar era flake: tauró.

– He clapat en swags sota les estrelles, un altre clàssic de les sortides al camp australianes. El swag es una espècie de combo sac + esterilla.

– Un altre clàssic són els pastissets de carn. Curiosament, totes les tendes tenen award winning pies. O fan molts concursos o hi ha truco.

– He anat provant les diferents cerveses del país, que cal conèixer la varietat. Fins i tot ja em sé acudits regionals, com la cervesa XXXX. Els de fora de Queensland diuen que té aquest nom perquè els de Queensland no saben lletrejar Birra. I a Brisbane, Estrella Damm, que el Mir en tenia a casa. La versió importada no té el mateix gust i porta l’slogan “la cervesa de Barcelona”.

A Brisbane vaig passar un parell de dies fantàstics amb el Mir i la Sheryl i els seus fills, l’Aaron i la Karia, molt macos (menys quan em preguntaven “com és que tens tan poc cabell?”). Casa molt guapa als afores de Brisbane, no gaire lluny del mar.

A Adelaide, la meva arribada va coincidir amb la Melbourne Cup, “the race that stops a nation”. Em vaig perdre, per tema de l’hora que arribava l’avió, la cursa -tampoc és que les curses de cavalls em motivin massa- però vaig poder veure tot el tema social que comporta. La gent para de currar i va a jalar al pub i veure la cursa i moltes dones es tunegen en plan casament, amb barrets de fantasia, com si fossin alta societat anglesa. Mentre van bevent xampany. Adelaide i els voltants, per això, és molt diferent del que havia vist… molt verd, amb molts paisatges bucòlic-campestres espectaculars. I la Kangaroo Island, no tan impactant com Fraser Island, però plena de bons moments. Com un dia que a la nit vam anar a veure com els pingüins (hi viu l’espècie més petita) sortien de l’aigua i tiraven terra endins, escalant pendents i tot, per anar a clapar al seu niu… Amb llums vermelles que els pobres tenen ulls molt sensibles. A part de veure també foques i lleons marins descansant a la platja, el hit va ser tenir la primera serp verinosa a la vista. Concretament una tiger snake, que semblava que clapava i devia fer metre i mig de llarg. Una escocesa que venia amb nosaltres ha entrat en shock. Té fòbia a les “coses llargues i que no tenen potes” (paraula textuals, i obro torn de rèplica al sector carajillero)

12/11/2008: San Churro beneït

Una de les últimes coses de posar-se de moda a Melbourne, la ciutat moderneta d’Austràlia, son… els xurros!! No he parat de trobar-me establiments d’una cadena que es diu Chocolateria San Churro (mireu la web http://www.sanchurro.com/ ), on venen churros amb xocolata i altres especialitats en unes botigues entre pijes i fashionettis. Els xurros son lo mas. I també venen catànies!

Melbourne, tot i que en l’àmbit de visitar coses dins de la ciutat tampoc és brutal, és una ciutat que m’ha tirat molt i on no m’importaria viure durant un temps. Bon rotllet, més europea, restaurants de puta mare (si, aquí sí que he passat de cuinar-me, i com a comiat aquesta nit toca un tailandès que ha sortit recomanat a tot arreu). I el barri on estic, Fitzroy, té un rotllo molt guai. Carrers plens de restaurants i botigues entre Born i Gràcia, carrerons petits amb cafès amb la seva terrasseta, gent fent-se l’interessant llegint llibres… És el lloc on estan els artistes i també hi ha molta música en viu. Ahir a la nit per exemple, concerts en viu en un bareto ben a prop del hostel. Primer un cantautor trist, tímid i fluixet. Segon un cantautor trist, menys tímid, i més digne, amb bona versió de Nick Cave inclosa. L’audiència era majoritàriament gafapasta en la versió teen, se’ls veia encara aprenent els tics del gafapastisme… les postures, el demanar una copa de vi en comptes de birra…

Melbourne, com dic és molt multicultural i hi ha força presència espanyola, fins i tot he trobat un lloc on venien Moritz. Moritz i xurros, com a casa. Hi ha molta botiga de tots els estils, de trendy a classic, a pijo, a barato. Als afores vaig estar al poble de Torquay, centre de les botigues de roba surfera amb descompte. Vaig aprofitar per comprar cosetes, que amb les secadores xungues dels hostels hi ha més d’una peça de roba que amenaça a suïcidar-se.

Fins a Melbourne vaig arribar-hi via la Great Ocean Road. Una carretera que transita pel sud del país, entre Adelaide i Melbourne. Una carretera de costa molt guapa tipus costes del garraf enhaced, amb l’al·licient que et trobes llocs on parar-te amb vistes impressionants de roques al mar retallades per l’erosió del vent i l’aigua. Com els famosos 12 apòstols. Que actualment en realitat són 9 que estan en peu. Una mica com el Gran Hermano, però amb roques i les eliminacions poden tardar anys o segles. L’últim eliminat va ser el 2005, crec.

També vam fer una mica d’excursió a peu per la serralada dels Grampians. Molt maco, la veritat, tot i que a nivell de muntanyes tampoc m’ha impressionat tant tenint els Pirineus a prop de casa. Això si, vas caminant tant tranquil per la muntanya i de sobte et surt un wallaby amb la cria botant per davant teu. A Aigüestortes això no passa.

Queda Sydney -avui nit viatge en autobús cap allà- i cap a la terra de Frodo.

PD: el meu acudit favorit del moment en anglès…

– Do you know why oysters never give money to charity?
– Because they are shellfish

14/11/2008: [australia] [novazelanda]

Es confirma que els meus pares han estat capaços de sobreposar-se a les seves limitacions en l’anglès i arribar fins a Nova Zelanda sense problemes. Ma mare tenia pànic de perdre el vol de connexió. Nova Zelanda, que no sé si ho havia explicat, la faré amb els meus pares, que els vaig oferir d’acompanyar-me perquè els hi feia gràcia viatjar a Nova Zelanda, estan jubilats i amb oportunitats de viatjar tot l’any. Així que els hi aporto per la meva part ajuda en traducció i conducció (ui, jo que fa temps que no condueixo i ara pel carril contrari i conduint un caravanot). I ells seguretat econòmica, hehe.

A diferència d’Austràlia, on vaig arribar i marxar amb un dia gris, aquí fa un dia brillant. Christchurch no seria la capital mundial de l’animació, però te uns jardins botànics espectaculars. Demà ja agafarem la caravana per començar una ruta per l’illa sud, l’illa on viu menys gent. Tothom m’ha parlat tan bé de Nova Zelanda que malament no ha d’estar. La meva única preocupació és trobar una botiga per comprar el nou disc dels Guns n roses… la resta anirà de p.m.

Christchurch, tot un contrast amb Sydney, ciutat que em va arribar a estressar el primer dia. A mi, ciutadà de Barna. El que passa és que després de tant voltar per pobles australians i ciutats tranquil·les, t’acostumes i el primer dia a una ciutat de debò, va ser tot de gent venint de currar (currar? ja ni men recordo!) i caminant ràpid, estressats, entremig de gratacels. Després a fer la ruta turística Jardins Botànics – Opera House – Harbour Bridge i agobiar-se amb la quantitat de turistes.  Cura de desintoxicació de dos dies: segona lliçó de surf, ara ja aguantant-me sobre la taula (per fer aquestes lliçons, agafes taules de surf que són més llargues, que no pots girar fàcilment, però t’aguantes millor). I després les Blue Mountains, una serralada espectacular a una hora i escaig de Sydney. Amb la seva quantitat de turistes també, això sí.

Això sí que m’agrada de Sydney: que tingui una mica de tot més o menys a prop. Tant platges com muntanya. Vaig passar per la clàssica Bondi Beach, per la millor Manly i per les mes petites Bronte i Shelly. La cultura surf és molt present a tots aquests llocs, tant pel que fa a botigues a primera línia de costa, com per la quantitat de surferos a l’aigua, com pels nens. El dia que vaig anar a Bronte Beach vaig enganxar una competició dels clubs de vigilantes de la playa junior entre diferents platges de Sydney, feien competicions de córrer, nedar o surf.

També m’agrada que sigui tan multicultural, tens una mica de tot a tot arreu. Vaja, com a Austràlia. Una de les coses curioses amb alguns australians que m’he trobat -tampoc vull generalitzar- és que no són racistes, excepte amb els aborígens, que són els que ja estaven aquí… Que per cert, des que vaig deixar el nord ja n’he anat trobant moltíssims menys. A Sydney només tocant el didgeridoo pels turistes al carrer.

L’últim dia, tornant de fer l’última birra australiana i ja sopat em va fallar una cosa que no vaig provar: Shawarma de cangur. Això si que és multicultural. Comete esa, Manu Chao.

S’acaba l’aventura australiana i tornen, molts anys després, les vacances amb els pares. Versió 2.1 millorada. Crec que serà un mica més espectacular que les habituals Osona i Garrotxa…

23/11/2008: Te gusta conducir?

No. 

Tot i que per aquí la cosa millora. No hi ha ni deu a les carreteres, els paisatges són espectaculars i els altres conductors no piten ni es posen nerviosos si vaig a velocitat autocaravana (com s’atrapa a les pujades!). A més, el canvi es automàtic i ja no la cago calant-lo o equivocant-me de marxa! 🙂 No costa gaire conduir l’autocaravana, només aparcant amb lo gansa que es. I a la carretera a vigilar els animals que es creuen. Ahir, un conill, un eriçó i varis béns prou petits com per colar-se per les tanques. 

És un altre rotllo de moment respecte a Austràlia. Del anem aquí que hi ha cocodrils, al ‘mira, una formatgeria, tastem el formatge’. He recuperat la meva vena més famèlica. Provant coses d’aquí, xai i salmó espectaculars. I coses del mar típiques d’aquestes costes amb moluscos com el musclo de llavis verds, el paua o el tua tua pattie (bo bo). 

La ruta bàsicament va ser començar a Christchurch, tirar primer cap al costat a la Peninsula Banks. Per dificultats tècniques ja solucionades ens hi vam quedar un dia extra. Ja solucionades. I després anar baixant per la costa est fins arribar a sota, a Invercargill. Fent abans un gir cap al mig, cap al llac Tekapo, en general una zona maquíssima, plena de llacs d’aigua turquesa. A part que es primavera i està tot florit. 

A Dunedin vam visitar una altra península, la de Okapo. On vam veure pingüins d’ulls grocs fent la seva, inclús un parell tenint una batussa territorial. Són els pingüins més rars del món, deien, i en queden només 4000. I a diferència dels altres, no son gens socials i s’estan sempre amb la seva parella. Tasa de divorci: 5%. 

De Dunedin tirant cap a baix a Invercargill per una ruta costera molt guapa, els Catlins, plena de parades xules. Cascades, zones per veure foques i lleons marins, o zones que només es poden veure amb marea baixa. Una cova espectacular i un lloc on es conserva un bosc del Juràssic que impressiona. Es veuen les bases dels arbres i els troncs caiguts. 

Avui hem tirat cap a la part oest, cap a Te Anau. També per aquesta carretera tan guapa, la Southern Coastal Route fent paradetes. Avui hem vist dofins hector, l’espècie més petita de dofins. Per arribar a Te Anau, una altra zona de llacs espectaculars i punt d’entrada per visitar els fiords que és el que farem els dies vinents. Previsiblement amb pluja, tal com indica el temps. Fins ara s’havia portat bé el temps, però sembla que a la costa oest tot va pitjor… Diuen que la carn de xai és més bona aquí perquè les ovelles pasturen molt al seu aire i sense stress. Els hi deu passar el mateix als neozelandesos. Estan tan tranquils que fa que tots siguin simpatiquíssims, com no m’havia trobat enlloc. Per desgràcia per aquí es mouen diversos grups d’espanyols cridant, fent soroll… Contrast.

27/11/2008: Frodorrrrrrl, ojito con ese fistro de fiordooo

Sí, tinc El senyor dels anells ben present. Fins i tot m’he agenciat un llibre que et situa a Nova Zelanda les localitzacions de la pel.li, encara que n’hi ha moltes que només s’hi arriba amb helicòpter i la majoria t’has de desviar del camí molt… passant.

Els dies que vam anar als fiords et senties més a la pel·li que mai. Boscs impenetrables, on diries que mai hi ha passat cap home, muntanyes que pugen imponentíssimes des del mar, la boira que li dona un aire més mordorià… Et senties com el Frodo fent el viatge, en el cas que l’hagués fet en còmode autocar i vaixell amb servei de cafè, cosa que li hauria tret molta èpica a la gesta.

Els fiords (valls que han excavat els glaciars i on després ha entrat el mar) que hem vist han entrat al top-5 de all time puestus. I això que els dos dies (primer al de Doubtful, més gran, després el de Milford, més impressionant) ens va fer mal temps. Però tot té el seu cantó positiu. Tanta pluja durant 2 dies va fer que a Milford, un fiord on el mar queda envoltat de muntanyes amb unes vessants dretíssimes, hi hagués el festival mundial de la cascada en muntanya. A centenars, a tot arreu. Realment l’únic xungo del mal temps va ser la boira en algunes muntanyes altes que no et permetia veure la dimensió del tot, i anar netejant la càmera d’aigua, tot i que al vaixell et podies posar a cobert.

Lo dels llacs aquí també és per flipar. Tons blaus i verdosos, muntanyes emblanquinades de fons, verds dels arbres i la gespa, grocs i blaus i liles de les flors. Postal rere postal.

Al subapartat “món animal”, destacar el tui, un ocell natiu de NZ. Com a la mitologia grega Sisif havia de pujar una roca i pinyarse a continuació eternament, el meu càstig dels déus per deixar de banda l’ordinador tants mesos ha sigut aquest ocell. Que té tendència a situar-se a l’arbre mes a prop d’on plantem la caravana al càmping i posar-se a cantar cap a les 4 del matí amb uns sons metàl·lics que em desperten fent pensar que s’ha completat una tasca del Windows. De la resta, sumem a la col·lecció pingüins del món, al veure el pingüí crestat de Fiordland. Molt graciosos, amb una cresta groga als dos cantons del cap.

Al subapartat “todo motor” confirmar empíricament que la meva conducció deixa tant a desitjar com diu la llegenda. Ahir se’m va suïcidar l’autocaravana i avui al matí ens n’han portat una de nova. A veure quant de temps m’aguanta aquesta.

Per acabar, al subapartat “el racó del lector” contestar sobre el que vaig dir sobre Osona i La Garrotxa. No era crítica a les terres catalanes, simplement un apunt a la dimensió del viatge. Tothom sap que el Peter Jackson hauria pogut rodar la trilogia a Catalunya. Jo ja veig els elfs a la Fageda del Jordà i Hobbiton a la plana de Vic. D’extres es podrien utilitzar gent de la comarca que no caldria ni caracteritzar-los. Per Mordor amb qualsevol ciutat d’extraradi ja faríem el fet. Ese Sauron, neng.

Demà debut en helicòpter, amb un recorregut per les glaceres (una, la Franz Josef, arriba a 300 m del mar!)

PD 1: A la caravana tenim lector de CDs i un sol CD: Guns n roses Chinese Democracy. hahaha. Vacances familiars a ritme de guns n roses. Jo ja clavo els falsets i arrasaré al proper Singstar GNR. I ma mare cada cop fa millor els cors.

PD 2: Cris, si encara estàs amb caçadors de bolets, el meu pare ha trobat cama-secs per aquí. Per si voleu fer l’especial Nova Zelanda.

3/12/2008: Star Trekking

A qui li agradi fer caminades per la natura, NZ es un paradís. Els camins estan fantàsticament arreglats, n’hi ha de tot tipus, dificultats i llargades i tenen uns centres d’informació fantàstics per agafar tota la informació necessària. A diferència d’Austràlia, no t’hi pots trobar cap animal perillós. L’únic perillós és el clima que canvia rapidíssim. Avui mateix feia un sol ben maco i una hora després ja es fot a ploure. 

Hi ha una caminada que va fins el fiord del Milford Sound, que vaig fer en barca, que es diu Milford Track. 4 dies i 3 nits en un recorregut no massa difícil, però amb uns paisatges espectaculars. El consideren entre els millors trekkings del món. El que passa és que només te la deixen fer si tens els refugis reservats i s’omplen mesos abans. Una cosa per fer si torno a NZ. Això si, et mulles segur. Tenint en compte que alla hi plou 2 de cada 3 dies… 

Una altra de les caminades guapes és per la part nord de l’illa sud, al Abel Tasman National Park. Una caminada per la costa que ahir vam fer parcialment. La completa son de 3 a 5 dies i nosaltres vam fer la part que diuen que és més guapa, que són unes 2 hores i mitja. La resta, amb un taxi aquàtic que et fa la ruta pel parc des de l’aigua. La caminadeta era espectacular. Recorrent boscos ben humits amb molsa i falguerots de 4 i 5 metres d’alt i de cop t’apropes cap a la costa i veus unes cales de sorra daurada, amb una barrera de sorra davant. Aigua verda espectacular i de fons el blau del mar. Paradisíac. A diferència de la gran majoria de platges que he vist per aquí a NZ. El taxi-barco de l’Abel Tasman va ser un vaixell tranquil i agradable.

A diferència del que vam agafar a Kaikoura per anar a veure les ballenes. Com diu la dita de rima asonant: “mar que es mou a sac, en 10 minuts ja has rujat”. Així compleixo l’objectiu no previst inicialment de vomitar a Austràlia i Nova Zelanda, per aire i per mar. A part d’això, va valer la pena, hi va haver balena. Concretament unes quantes orques i una sperm whale. Que, si no vaig entendre malament, guarda una 1/2 tona de semen a la zona testicular. I que en la seva reproducció intenta ser sempre l’última balena que assalta la femella. Perquè el que va últim i hi deixa la seva cosa, treu la dels altres i té més possibilitats de ser el que engendri la balleneta. Potser una mica gràfic, espero que no estiguéssiu amb el cafè amb llet… 

La naturalesa no para de sorprendre’t, com als glaciars de la costa oest, que pel que vaig llegir són molt més dinàmics que els que hi ha per Europa i poden arribar a moure’s diversos metres al dia. Ara, amb el canvi climàtic, estan retrocedint. I sobrevolar-los amb helicòpter (que mira que fa poca por de lo suau que s’enlaira i aterra) va ser una flipada. A més, amb sort. Sol de collons i a la que baixem a terra ja comencen a sortir els núvols altre cop. També tenia ganes d’anar fins al final de la glacera, però tant a la Fox com a la Franz Jozef, ara no és la millor època per fer-ho. Fa calor, hi ha desgel i inundacions. Una estava tancada i l’altre només t’hi deixaven anar amb guia. 

Abans de marxar de l’illa sud, que serà demà, avui hem fet parada a Havelock, fent feliç el meu pare. Perquè és un friki dels musclos i aquest poblet és famós per autoproclamar-se capital mundial dels musclos de llavi verd, que per altra banda només es troben a Nova Zelanda. Bons i carnosos, te’ls servien o al vapor, o a la brasa i de moltes maneres diferents. Salsa picant, all i julivert, formatge blau i vi… En la part gastronòmica, com imagineu, vaig millor que a Austràlia. I em reafirmo en lo collonut -els que hi han estat ja ho saben- de la carn de xai i salmó. I el vi blanc déu-n’hi-do.

Roger… Compte enrere 2 setmanes

07/12/2008: El Fary sings Mordor: Tongariro-ri

(titol descartat: Voy camino Sauron)  

A l’últim mail parlava de caminades guapes que no havia fet o fet a mitges. Una que he fet i orgullós que estic: el Tongariro Alpine Crossing.  Una travessia de 18 km per la zona volcànica del Tongariro Park, entre volcans, a la zona on van rodar les escenes de Mordor del senyor dels anells. Diuen que es una de les millors caminades d’un dia a NZ: la pujada entre volcans encara amb neu ja és guapa, però arribes a dalt i veus els craters, alguns traient fum. I a la baixada et trobes llacs de color esmeralda. Això si, era dissabte i feia bon dia: semblava les Rambles. Jo com em vaig veure bé d’energia, a part de la ruta, em vai fer un bonus track, que era pujar al cim del Tongariro. On, ja que hi arribo, pregunto a la parella que hi havia a dalt si em poden tirar una foto. I resulta que eren de Manlleu.

Just davant del cim em quedava el cim del Ngauruhoe, més complicadet, però impressionant a la distància: es el que van fer servir pels plans generals de la Muntanya del Destí d’El senyor dels anells (els plans mes curts els feien al volca Ruapehu, que també quedava per la zona). En total, 21 km que vaig fer en 5 hores 50. Estic més en forma del que em pensava.

Ara estem en plena zona d’activitat volcànic-termal. Aquí, als voltants de Rotorua pots anar visitant multitud de parcs termals, on veus com surten rius d’aigua calenta, piscines de fang que va bullint, roques tenyides de tots els colors, guèisers… Impressiona. I m’estalvio comparacions amb la zona volcànica de la Garrotxa, abans que algú em lapidi! Demà tocarà fer la turistada. Com els turistes a casa van a veure espectacles flamencs de segona, nosaltres a veure l’espectacle maori. Que no pinta malament del tot, però ja veurem. Aquí a l’illa nord està ple de maoris, en contrast amb la sud on n’hi havia pocs. Ells quadradíssims i enormes. Elles, gairebé igual.

16/12/2008: El retorn del rei

Em deixeu que em posi un títol èpic-sobrat, que un viatge de gairebé tres mesos i mig no es fa cada dos per tres. Descartant l’opció inicial del Vuelve a casa vuelve. Que total, no conec ningú que mengi torró el Lobo. Aquest any a més estic poc nadalenc, que aquí no ho he viscut gaire. Excepte el festival de nadales del club de surf d’Orewa a la platja i alguna llum al carrer, aquest any no estic gens immers en l’esperit nadalenc. I ho agraeixo.

Torno: concretament el 18 al matí ja seré a Barcelona. Dono per tant el tret de sortida pels mails de resposta amb textos de l’estil “a currar cabron, que ja toca”. Tinc un últim as a la màniga: no curro fins el 2 de gener 🙂 Que a més és divendres, per no estressarme. Espero no haver-me fet gaire pesat amb els mails. I m’ofereixo d’ajuda per qui tingui al cap fer algun viatge cap a l’altre cantó del món. Ara que tinc dos setmanes, declaro període obert per birres i sopars. El primer dia que torno a casa ja començo amb el sopar de la feina. Perquè no em pilli el jet lag, sobretot. 

Dels últims dies aquí, per la zona nord… de l’illa nord. Fent costa. I amb mal temps en bastants moments. Per sort, el moment que necessitàvem més bon dia, vam tenir el millor de tots. A Bay of Islands, una badia plena d’illes, on vam agafar un creuer en vaixell. Flipants les platges, les illes i les cases que hi tenien muntades la gent amb pastarrufa. Una cosa espectacular, de revista de disseny. I aquí hi vam veure dofins, els bottlenose, l’espècie de més grandària. En teoria m’havia de banyar amb dofins (fent un homenatge al videoclip d”Estranged dels Guns n Roses), però no es va poder (els dofins tenien bebès i llavors no et deixen).

S’ha de dir que encara que gairebé sigui estiu aquí, calor calor d’aquella de suar a sac no la fa. Pantalons curts si, però ja està.

D’aquest final, també em van encantar els glow worms, unes larves lluminoses. Vam anar a una cova (Kawiti), que per miracle no sortia a la Lonely Planet. No hi havia ningú, visita guiada exclusiva per nosaltres. Un maori ens porta per una cova amb les clàssiques estalactites i estalacmites de tota la vida. De sobte apaga la llanterna i al sostre veus com si fos el cel estrellat amb centenars de llums. Són aquestes larves que fan llum, que només es troben aquí i a Austràlia. Bàsicament ho aconsegueixen per reaccions químiques. La seva cacota quan entra en contacte amb l’oxigen fa llum. I això atreu mosques, mosquits… Les larves han teixit uns fils enganxosos que pengen de la cova (a lo teranyina) i així queden enganxats i els hi ve el plat a taula. Hi ha una altra cova mes famosa -en principi molt mes gran i espectacular- per veure això, que es diu Waitomo. Però ens agafava una mica lluny en la ruta. Ara, allà hi feien ràfting subterrani, que així a bote pronto sona com una cosa interessant… 

Les larves espectaculars, com els kauris. Al nord de tot hi ha uns quants boscos de kauris, uns arbres enormes. En vam veure algun que daten en uns 2000 anys d’antiguitat. Més que el Fraga. I algun que tenia un tronc amb un perímetre d’uns 16 metres. Que es diu ràpid. De Nova Zelanda impressiona bastant el saber com devia ser abans que arribessin en massa els europeus (que no fa ni 200 anys). He vist un mapa on es veia la quantitat de bosc que hi havia en aquella època, completament diferent d’ara. Tot ple de boscos de kauris (ara en queden pocs, s’ho van fulminar per fer camps pel ramat i fer pasta amb la fusta), i ple d’ocells d’aquests que no volen -no hi havia mamífers predadors, podien estar tranquil·lets- com el kiwi -que encara en queden-, el moa -una espècie d’estruç que arribava als 3’5 metres d’alt- o una àguila -aquesta si que volava- que podia fer 3 metres d’envergadura d’ales. Entre d’altres, s’ha carregat la fauna local un animal que es diu pòssum (diria que a casa no en tenim) i que et trobes cada dia diversos cops xafat a les carreteres. A NZ n’hi ha uns 70 milions d’exemplars!!

Per Auckland, els dos últims dies: una ciutat, amb els seus edificis, les seves botigues i els seus museus 🙂 El museu ben xulo, tot s’ha de dir. I també he notat molt la diferència de la ciutat amb temps bo -avui- o dolent -ahir-.

Hi ha mails que els he escrit més tal com raja que d’altres, com haureu notat, suposo. En l’últim que vaig enviar em donava la impressió d’haver passat molt per sobre dels parcs termals de Rotorua. I em va flipar! Especialment el de Waiotapu: bassals d’aigua i fang bullint per tot arreu, fumaroles, pudor d’ou podrit, la sensació que la terra és viva sota els teus peus. I els colors de roques i aigües, espectaculars. Un hit la Devil’s bath, bassa de color verd calippo. No estranya que tants noms facin referència a l’infern. Mordor total.

I en la caminada del Tongariro, em vaig deixar els agraïments: no hauria pogut fer res sense les magnífiques vambes Salomon: lleugeres, còmodes i fortes, ideals per un dia de caminada (va por ti, oscar). Res, aquí l’últim mail del viatget. Tinc un bloc (de paper i boli) que ja va per la quarta llibreta i encara no sé que faré amb tot això… Les fotos: si, porto un temps sense penjar res. Aqui a NZ no m’ha anat gens bé per fer-ho. Però un cop torni a Barcelona, en una semaneta ja les pujare al Flickr.

Per fi tindre experiència conduint, que ja toca, gairebé 10 anys desprès de treure’m el carnet. Experiència en conduir per l’esquerra i en un cotxe automàtic, però algo es algo.

Em costara un ou lo que es faci fosc d’hora… aqui hi havia llum fins les 9! I canviar els xolos per la gent ultrasimpàtica -és exagerat, en serio- de Nova Zelanda.

El primer que fare sera anar a comprar 100 grams de pernilaco. Però no del de 30 eurus el kilo. Del bo, del bo.