Ui si, la Marató

imprimeix
En algun moment havia pensat escriure aquí (o en un altre blog) sobre algunes de les rutes que segueixo habitualment quan corro, que n’hi ha de xules. Idees, allò que mor entre atac d’entusiasme i atac d’entusiasme. Però ara que he fet el cim, una marató, si que dedicaré unes línies al tema còrrer (siusplau eviteu l’anglès running tant com podeu, que no té sentit!!).

De sempre he fet bastant esport però no vaig començar a còrrer una mica (així com a esport aillat, no com a preparació per estar en forma pel futbol o l’squash) fins farà uns dos anys i mig. Crec que em va acabar de convèncer el llibre “De què parlo quan parlo de còrrer” del Haruki Murakami. M’havia agradat molt tant Tokyo Blues com Kafka a la platja, i a un alberg al Canadà em vaig apropiar d’aquest assaig que va fer sobre el sortir a còrrer i la seva escriptura. Va ser l’embranzida que em faltava. Això i trobar que al gimnàs on estava abans (el Dir) sortien un parell de cops per setmana -i ben d’hora- a còrrer. Tenir uns dies i unes hores fixats, ideal per ser una mica estricte i no deixar que el llit et domini de bon matí.

La cosa em va anar agradant, i vaig anar fent fins que al mig anyet de posar-m’hi ja em vaig apuntar a la Mitja Marató de Barcelona. Bon entrenament els mesos abans i a l’acabar una sensació d’eufòria espectacular. Fer corregudes (ei, doble sentit) llargues i hormones són dos coses que van de la mà: acabes curses o entrenaments molt llargs i estàs amb la moral pels núvols. Anar fent curses, corrent, entrenant i vaig decidir tirar-me a la piscina per fer la Marató. Em vaig apuntar per fer la de l’any passat. Quan faltava mes i mig em va petar el bessó. Res, poc temps per recuperarme, descartem iniciativa.

Aquest any m’ho vaig prendre més en serio. Cap al novembre ja vaig començar a fer entrenaments més potents (anar pujant poc a poc els km que recorria cada setmana) i després em vaig marcar un pla de preparació. Un calendari estricte els últims 3 mesos fins la Marató, el 25 de març, amb tot el què em tocava fer (3, 4, 5 sortides per setmana) a més d’altres coses com fer peses per reforçar les cames o abdominals i braços, que es veu que també serveixen per evitar dolors d’esquena, entre d’altres coses. Em va ajudar la Josefina Toscano, la noia que ens portava els que sortiem a còrrer amb el Dir i que ara ha començat una aventura fent de entrenadora personal per gent que prepara coses com la Marató o triatlons. El seu pla m’ha anat fantàstic per arribar al punt de preparació per la cursa. Sacrificat, si, però no exagerat per les meves possibilitats físiques i que m’ha permés còrrer una Marató, disfrutarla i no patir.

L’últim mes de preparació va ser dur. Molts dies sortint a còrrer, músculs que feien mal, clima molt i molt fred, mandra d’haver de sortir tants dies a còrrer. I em vaig privar de birra (exceptuant parèntesi pel Barcelona Beer Festival). Sort que al final va servir: el 25 de març, el dia de la Marató, després d’una setmana de descans i uns últims dies de menjar molts hidrats (pasta-arròs, arròs-pasta), em sentia fenomenal. I així vaig continuar tota la cursa: prenent-me-la amb calma -tàctica conservadora- però acabant molt bé de forces i únicament amb molèsties als quadriceps, que em van impedir no anar més ràpid els últims quilòmetres. Al final 3 hores 48 minuts i 14 segons, que superaven de sobres els meus dos objectius: el primer, acabar. El segon, baixar de 4 hores. Crec que això també hi va ajudar a acabar bé: un objectiu realista pel meu entrenament i no una marca que m’obligués a anar massa al límit.

Deixant de banda tot el tema físic (he aconseguit un punt d’estar en forma que crec que no havia tingut mai), hi ha un tema mental important. Posar-se un repte (completar 42km) i superarlo, i sortir eufòric d’aconseguir-ho i saber que després altres obstacles que et trobis no faran tanta pujada com això. Cal tenir la ment treballada, i estar preparat per patir. A mi el dia de la cursa personalment em va ajudar tenir varis amics repartits pel recorregut de la prova (i algun com l’ivan fins i tot corrent una bona estona amb mi). Veure’ls una alegria, i al cap perfecte per desconnectar. I després anar recorrent Barcelona també ajuda. I passar per portal de l’Àngel corrent sense gent amb bosses de la compra barrant el pas, el mai vist.

Dos dies després encara em fan mal els quadriceps i dono una sensació prou còmica baixant escales. Però si l’últim més em jurava a mi mateix que seria l’última que faria, ara gairebé apostaria pel contrari.

Roger Marató

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *