George Carlin, l’humor com a plataforma per pensar

imprimeix
En aquests dies d’acampades, de parlar de coses que no funcionen, de com ens trepitgen, de tot el que falla, molt sovint hi ha missatges que no arriben bé a tothom. La forma hi fa molt. Un redactat massa burocràtic porta a la mandra lectora, un manifest massa trufat de clichés hippies també tirarà a molta gent enrera. Una arma de doble impacto Van Damme per fer riure i pensar alhora és l’humor. I als Estats Units sembla que ho tenen una mica més ben assimilat que aquí (bons còmics d’aquí que siguin molt canyeros?). Tot i ser el país que sempre visualitzem com a niu de republicans o de desdentegats catòlics incultes que viuen en un tràiler o de gent que mira amb superioritat moral el reste del món, també és cert que allà han donat espai perquè surti un bon nombre de còmics que fan riure, però que a la vegada diuen les coses molt clares i tocant totes les tecles i els ous, a ser possible. Religió, política, nacionalisme, autoritat i tot el què aparegui per davant.

Fa uns mesos parlava d’un d’ells. “Pensa per tu mateix, questiona l’autoritat”: Bill Hicks. Seria interessant recuperar-lo per aquestes assamblees de les acampades, el tema principal era la llibertat i atacava els que la retallaven des de l’humor. Abans d’ell també havia parlat del Louis CK, que té més tendència a escorar-ho cap al sexe, però també diu les coses com les pensa: de la religió, a la feina de fer de pare o la correcció política. D’incorrecció política, uns altres que en son els reis, que ho fan des dels EEUU i que ja porten anys i anys fent riure i ridiculitzant idees estúpides (de la Cienciologia, a la religió, a l’exèrcit o que l’Slash és real, últim episodi): South Park.

L’últim (per ordre de visionat meu, no d’importància) a afegir a aquesta llista: George Carlin. Me’l va recomanar aquí el Carles (marphille) i l’he descobert amb un especial televisiu per l’HBO: Its bad for ya. No costa gaire trobar-lo rebuscant una mica, fins i tot amb subtítols en castellà. Aquí, aquest còmic nord-americà ens dona un recital d’una hora que va gravar el 2008, l’any que va morir. 70 anys tenia el tio fent aquest espectacle i és al·lucinant l’energia que desprén i la lucidesa. Comença parlant de la gent gran i acaba parlant dels drets de les persones, passant per la religió o el nacionalisme en un país de banderes arreu com els Estats Units. Ell és dels que creu que estar orgullós de ser nordamericà, o italià… o català no té sentit. T’has de sentir orgullós de les coses que has aconseguit per tu mateix.

Pel youtube hi ha varis clips, deixo a continuació un del final del show que comentava. Reflexionant sobre els drets de les persones:

O del govern

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *