Cooked o la importància de fer-se un el menjar

imprimeix
Una de les ofertes bones que hi trobo a Netflix són els documentals de menjar. De producció pròpia tenen el Chef’s table, amb capítols dedicats a diferents cuiners de primera línia dels que van fer aquella meravella de Jiro dreams of sushi. També hi tenen el Mind of a chef, una producció que protagonitza el cuiner del Momofuku, el David Chang i té la narració de l’Anthony Bourdain. Està bé però es fa un pèl repetitiu (com a mínim la primera temporada, que és la que he vist). A part, hi ha pelis protagonitzades per cuiners (Fuera de carta, Grace…) i films documentals amb la gastronomia de protagonista (em va agradar especialment The search of general Tso, sobre un plat de cuina xinesa adaptat al gust d’Estats Units).

Però volia comentar l’última estrena gastronòmica de producció pròpia de Netflix, Cooked. Documental de 4 capítols que pren una direcció més filosòfica i de reflexionar sobre el fet de cuinar. Ens el presenta com un acte que ens defineix i diferència als humans respecte les altres espècies. La sèrie està basada en el treball de l’escriptor i activista Michael Pollan, que la protagonitza. No és una sèrie que ensenyi a cuinar, sinó que reflexiona sobre la importància del fet de fer-ho. Són quatre episodis dedicats a elements vinculats a la cuina: foc, aigua, aire i terra. Les imatges són espectaculars, com per exemple les del primer capítol dels aborígens australians i el seu retorn a cuinar després de dedicar-se al menjar “occidental” i agafar diabetis i una mica de tot.

cooked2

Els capítols poden tenir un punt repetitiu i no enganxar tant com ho podia fer Chef’s table, però la reflexió de fons és molt important. La importància de cuinar, no perdre el contacte amb una acció que ens defineix com a humans. L’alternativa que està guanyant pes, la dels menjars preparats, és molt barata (el múscul de l’indústria alimentaria és molt gran) però ens fa menjar pitjor. Aquesta crec que és una d’aquelles petites decisions que ajuden a fer canvis importants, i veure la sèrie pot ajudar a prendre partit. Com en el cas de les compres, podem fer actes sobre com volem que sigui el món al gastar un euro a la botiga del barri o pagar 90 cèntims a la gran superfície, crec que també fem un pas important dedicant mitja hora a cuinar una pasta a la carbonara (sense nata eh!!) en comptes de comprar uns yatekomo carbonara que tindrem cuinats i menjats en 10 minuts.

cooked

No es que reveli res essencialment nou, però anar veient i disfrutant la sèrie, m’ha fet pensar-hi i motivar-me més encara a cuinar. Una tonteria com la pizza: entre comprar una Tarradelles al supermercat o fer-ne una a casa amb la massa pròpia (recepta) hi ha una distància sideral. I al final no és tant de temps que hi inverteixes. Fas la massa per tres pizzes, en fas una i congeles dos i després només és aplanar-la, posar-li tomàquet, mozzarella i el què t’agradi per sobre, un moment.

Entre l’idea d’escriure això i posar-m’hi em va arribar l’enllaç a un article del País molt relacionat: Capacidad de renúncia. L’escriu un dels xefs més ben valorats d’Espanya, l’Andoni Luis Aduriz, que reflexiona sobre com el menjar preparat està guanyant terreny en una línia semblant a Cooked. “Si se compra y se cocina, hay que invertir horas y euros, pero al menos se sabe qué se come. Sin embargo, si uno no quiere o no puede ocuparse de su alimentación y la deja en manos de otros, probablemente renuncie a los productos naturales, a la calidad, al buen gusto o a todo ello a la vez.

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *